dissabte, 17 d’abril del 2010

David Byrne troba la seva “Evita”


Quan un artista gasta massa frases en explicar els motius de la seva obra, mal senyal. Almenys això és el que vaig pensar en llegir el llarg text que presenta l’últim disc de David Byrne, “Here Lies Love”, una col·laboració amb el geni del “dance” Fatboy Slim.

Sabem que el format àlbum està condemnat a passar a la història, que ara els consumidors de música prefereixen baixar-se els dos “hits” que sonen i oblidar tota la resta. No sé si presentar el disc com un cicle de cançons (els termes “òpera rock” i “òpera pop” són absoluts tabús, desprestigiats des de fa dècades), amb les seves continuïtats i els seus lligams interns atraurà més públic a descarregar-se l’obra sencera. Jo ho dubto.

Més discutible és l’elecció de “tema”. A Byrne, pel que confessa, fa anys que l’encaterina la figura d’Imelda Marcos i ara s’ha decidit a fer una col·lecció de tonades discotequeres que relaten la biografia d’aquesta senyora, des dels seus inicis provincians, enmig d’una prestigiosa família vinguda a menys, fins el seu exili de l’any 1986, tot passant pels seus fulgurants anys presidencials. [Voluntàriament deixa fora les anècdotes dels 18 abrics de visó i els més de 3.000 parells de sabates, que es descobriren a posteriori.]

Byrne hi troba en la figura d’aquesta atractiva ex-miss una barreja d’ambició, poder i fabulació. Es pregunta, un tant retòricament, què és el que mou aquest tipus de personatges. Jo, la veritat, m’ho miri com m’ho miri, no hi veig en la senyora Marcos cap grandesa shakesperiana. Només l'enèsima història de polítics populistes que accedeixen al poder de forma (diguem-ne) democràtica i que després, enllaminits per les delícies de la corrupció, no hi ha manera de fer-los fora.

A partir de frases realment dites per la primera dama, Byrne ha construït un fil argumental en el qual a l’ascensió d’Imelda s’hi contraposa la caiguda de la seva minyona i primera confident, Estrella Cumpas. Argumentalment, pel meu gust, té el gruix del paper de fumar.

Musicalment, és tota una altra cosa. Byrne s’ha inspirat en la música disco dels anys 70 que podia sonar al Studio 54, on Imelda era una de les reines de la pista, i per interpretar les cançons s’ha envoltat de dives de generacions diverses. Així, apart de Byrne, que canta dos temes, i de Steve Earle, que en canta un, les 20 cançons restants presenten veus femenines per a tots els gustos. Hi ha veteranes com Cyndi Lauper, Sharon Jones o la Kate Pierson de The B-52s, representants de la generació intermitja, com Tori Amos o Natalie Merchant (ex 10.000 Maniacs) i gent més nova com Sia Furler (que ha col·laborat sovint amb Zero 7), la interessant St.Vincent o la chansonière Martha Wainwright. Hi ha també un munt d’artistes que només em sonen de nom o que he hagut de buscar directament a la Wiki. Entre les primeres, l’electrònica Róisín Murphy (ex Moloko), Florence Welch (de Florence and the Machine) i Shara Worden de My brightest diamond. De les segones, la sueca trasplantada a New Orleans Theresa Andersson, la cantautora Nicole Atkins, la francesa Camille, la cantant de jazz filipina Charmaine Clamor (déu n’hi do quin nom!), la cantant i actriu Nellie McKay, la cantant country Allison Moorer, les britàniques Candie Payne i Alice Russell o la novíssima Santigold.

Si això us sembla una petardada absoluta, no anireu gaire errats; però amb els anys confesso que vaig desenvolupant una feblesa per certes petardades, sobretot si estan fetes amb la varietat, el gust i la marxeta, com és el cas. Una col·lecció d’omple-pistes ideal per una festa o senzillament per fer les feines de la casa amb peus alats.











23 comentaris:

  1. Señor Allau, una fenomenal cagada por parte de Mr. Byrne. No hace tanto que publicó bajo la estricta batuta de Eno el exquisito Everything That Happens, etc. Siempre nos quedará ése y Fear of Music.

    ResponElimina
  2. Misterioso a., permítame discrepar, si no en la letra, al menos en la música. Esa tontería de "Here lies love" me hace muy feliz. A estas alturas, no me rompo los cuernos con casi nada, pero "Fear of music" no me parece tan "grande", "Heaven" aparte.

    ResponElimina
  3. Allau, gràcies per la informació... Estic escoltant "You'll Be Taken Care Of", la que canta la Tori, al "Spotify" (on veig que ja hi és el disc afortunadament). Em penso que aquest disc ni per la Tori me'l penso comprar... La Imelda Marcos, Déu-meu-Senyor! (Bé, la Tori també té una certa fixació per les sabates...) David Byrne, el respecto, però Roxy Music no mai m'ha acabat d'entrar... No m'agrada tampoc la música de ball... Definitivament, difícilment el compraré, però l'escoltaré atentament al Spotify, és curiós tantes cantants femenines juntes...

    ResponElimina
  4. A mi, senyor Òscar, em perden Roxy Music i les sabates de ball. Ja he pensat en vostè mentre escoltava "Why don't you love me?", el duet perfecte entre Tori i Cyndi (Lauper).

    ResponElimina
  5. He escoltat una mica del nou disc del Byrne a Radio 3 i què vols que et digui, em sembla un molt bon Cd o com calgui dir-ne. Em recorda coses molt anteriors i molt interessants del Byrne. També penso que s'ha convertit en un diplodocus, però els devem molt als diplodocus.

    ResponElimina
  6. Lluís, fes el favor de ballar amb els diplodocus.

    ResponElimina
  7. Sí, ara acabo d'adonar-me del duet amb la Cindy... Aquesta em sona millor que l'anterior, (la que canta sola i citava abans) però el meu diagnòstic definitiu haurà d'esperar. (No vull engegar-la a la merda precipitadament)He penjat l'enllaç a aquest article al club de fans de la Tori per més informació sobre el disc, suposo que no et molesta (tranquil, només som 12 i no ho llegeix mai ningú).

    ResponElimina
  8. El Byrne sempre fa coses interessants, encara que a vegades siguin estrambòtiques. Almenys s'arrisca i no repeteix sempre el mateix. El tema és discutible, però el resultat és prou bo.

    ResponElimina
  9. Déu n'hi do el resum politic de la Imelda que fa el vídeo. Va parlar amb tothom!

    ResponElimina
  10. Òscar, tu engegant la Tori a la merda? No et conec.

    ResponElimina
  11. Salvador, jo no em perdo res del que fa i, encara que aquí no sigui memorable, és força bo.

    ResponElimina
  12. Galde, deien d'ella que feia diplomàcia de "bolso".

    ResponElimina
  13. La que canta amb la Cyndi està prou bé, l'altra no està pas malament. O sigui que no l'engego... L'autoria de totes les cançons suposo que és de David Byrne & Fatboy Slim, oi?

    ResponElimina
  14. La meitat de les cançons (+ o -) són coescrites amb Fatboy Slim, la resta d'en Byrne sol o amb algú altre. En Fatboy Slim també produeix i toca loops, programacions i aquestes cosetes.

    ResponElimina
  15. cada dia més m'encanta el petardeiu o sigui que l'spotifyaré quan pugui :)

    ResponElimina
  16. Qui ens havia de dir, Clídice, que amb l'edat acabaríem petardejant.

    ResponElimina
  17. Tenen alguna cosa a veure David Byrne amb Brian Ferry? o sigui Talking Heads i Roxy Music? La cançó està bé, pel que veig és d'aquelles que s'han de sentir sense entendre la lletra. Veure els acompanyants d'Imelda fa tanta por com veure Imelda. No entenc gaire quin interès té ella per a ser motiu d'un encaterinament tan profund, però m'han agafat ganes de sentir el disc sencer, i nome'l vull comprar, Imelda, i no tinc accés ni nivell spotify, què hi farem, anar a youtube?

    ResponElimina
  18. L'única cosa que tenen a veure, Montserrat, és Brian Eno, que va formar part de Roxy Music en els seus primers temps i que va produir els Talking Heads. A més ha signat un parell de discos amb Byrne: "My life in the bush of ghosts" i "Everything that happens will happen today".

    Com que jo sóc el que sempre es compra els discos, no et puc ajudar. De moment, a You Tube suposo que només trobaràs la mateixa cançó que he penjat.

    ResponElimina
  19. Ep, que a casa també se'n compren, però jo nome n'encarrego. Ok, Brian Eno és l'enllaç...

    ResponElimina
  20. Montserrat, a Youtube he trobat força cançons del disc (encara que sigui en vídeos estàtics).

    ResponElimina
  21. Ostres, havia confòs David Byrne amb Brian Ferry! Disculpin les molèsties en trobar nexes d'unió peculiars. (Bé, a més, Bryan Eno n'és molt de peculiar.) De David Byrne i els Talking Heads practicament no en sé res. El disc de moment no m'agrada gaire en general, només salvo les 2 que canta la Tori i potser també la que canta la Cindy Lauper en solitari(i no és partidisme, crec.)

    ResponElimina
  22. Tranquil, Òscar, aquí no passo examens. Els Talking Heads mereixen més d'una excursió. I sí, crec que és partidisme, que hi ha altres bons moments en el disc.

    ResponElimina
  23. David Byrne sempre té crèdit, se l'ha ben guanyat. Què dic crèdit: té dispensa, butlla i el que calgui!

    ResponElimina