dilluns, 26 d’abril del 2010

La fillola fugaç


No serà necessari presentar a aquestes altures la Comtessa d’Angeville, habitualment enfilada a la seva Muntanya Màgica. Des de fa molts mesos a casa li seguim la pista per saber com li va. La Comtessa és un cul inquiet que rarament para a l’Alqueria d’Asnar (Alacant), d’on és originària. Darrerament ha passat temporades a Noruega, a Equador i a Finlàndia, però també ha estat vista al nord d’Itàlia o a Navarra, i no crec que ni ella mateixa sàpiga on es trobarà d’aquí sis mesos.

En el seu bloc, la Comtessa ens explica com li va per aquests mons de déu i com s’espavila en el dia a dia. És una persona vital, que no té por en arremangar-se i ficar el nas en els costums de les societats que l’acullen. Amb ella hem assistit a un partit de trinquet a l’Equador, hem pescat en el gel de Lapònia o hem pedalat en busca d’un bar a 30º sota zero. També hem compartit amb ella els seus esporàdics atacs de nostàlgia i tot el devessall de records de l’Alqueria i les seves gents que els acompanyen.

Si bé el contingut dels seus apunts és sempre interessant, el que la fa una blocaire excepcional és la forma com ho explica. La Comtessa utilitza un llenguatge col·loquial que li surt a doll, sense parar-se gaire a pensar en normatives ni estructures de discurs, com si només les vísceres dictessin els seus textos. Amb això aconsegueix uns fragments que sovint se t’emporten amb una força irresistible, amarats de la frescor vital de la seva terra, gràcies a allò que en diuen el geni del llenguatge, que ella clarament té. A casa en som fans.

La Comtessa es nota que és una persona llegida i que, sospito, potser té un empatx d’escriptors de la “beat generation”. Per això, de vegades surt amb algun estirabot nihilista, com si ja hagués estimat tots els cossos i hagués llegit tots els llibres i estigués disposada a engegar-ho tot a fer la mà. De fet, crec que aquesta tendència la va perdent amb el pas del temps, i molt que me n’alegro. I no és que jo tingui cap dret a dir-li com ha de viure la seva vida, però em sembla que, per l’edat que té, no li pertoca (o potser, precisament per l’edat que té, li pertoca fer aquests gestos).

I és que, malgrat tot el seu passat de viatges, farres, sexe, drogues i rocanrol que ens la presenten com una dona que és de tornada de tot, resulta que la Comtessa té poc més de 20 anys. Estic segur que no vam ser els únics dels seus lectors que ens vam quedar de pasta de moniato, quan ho va revelar al seu bloc, i alguns encara no la creuen.

A partir d’una mútua estimació i per camins que ara no tinc clars, la Comtessa ens va demanar que fóssim els seus padrins virtuals i, és clar, no li vam poder dir que no. Internet és un medi jove i les obligacions que tenen els padrins envers les filloles virtuals estan encara per escriure. De totes maneres, quan vam saber que aquest diumenge passat aterrava a Barcelona des de Helsinki per prendre un tren a València poques hores més tard, vam tenir clar que calia anar-la a trobar i protegir-la dels perills de la Gran Encisera.

La recollírem a l’estació de Sants i, com que la Comtessa no té vocació urbana, la vam dur a passejar pels carrerons de Gràcia, que eren plens de festa i d’olor de flor de tarongina. Van ser tres hores ben agradables que vam aprofitar per conèixer-nos una mica millor, gràcies a aquesta barreja d’intimitat, curiositat i confiança que també es pot trobar a internet.

Si féssim cas a la visió periodística d’això que en diuen “xarxes socials” (i que, de fet, per altres mitjans, són més velles que l’anar a peu), tot el que s’hi pot trobar són mitjans per fer negoci, frivolitat, narcisisme i algun “serial-killer” com a guinda del còctel. Però, com estan demostrant les recents desvirtualitzacions primaverals, potser són també un nou mitjà d’arribar al mateix lloc de sempre: a la costellada al camp, a la cervesa o el “ristretto” al sol d’una terrassa, a la conversa relaxada amb els amics de tota la vida.

Sí, he dit amics de tota la vida.

22 comentaris:

  1. Jo també sóc fan de la Comtessa. Me n'alegro que hagi pogut arribar sense més entrebancs. Ja que vosaltres li feu de padrins, si mai necessita una mascota o alguna cosa aixina, que m'avisi.
    Molts sort en les seves noves aventures per ella.

    ResponElimina
  2. Com no preuar la justa barreja d'audàcia, tendresa i lluminosa veu de la Comtessa;
    mig morisca per naixença i ara al septentrió!

    I au quin bé no m'hauria fet, quant tot ho duia en una motxilla, haver pogut tenir uns padrins (o unes padrines) semblants!

    ResponElimina
  3. No vull ser pesada, que al final la comtessa m'engegarà a cagar a la via, però aquí hi ha una escriptora com una casa. Ho tinc tan clar que fa por i tot.

    ResponElimina
  4. Sí que la Muntanya Màgica és un lloc molt interessant, i aquests comentaris sobre les "xarxes socials" també.
    Jo també sóc molt partidari de les costellades a l'aire lliure, una mena de vell Facebook, una eina immillorable per a connectar gent i crear relacions.

    ResponElimina
  5. Òscar, de mascotes virtuals jo només coneixia els “tamagotxis”, espero que ara tindreu més “prestacions”.

    ResponElimina
  6. Girbén, doncs ja saps, a buscar fillols amb motxilla i cames tan lleugeres com profunda curiositat.

    ResponElimina
  7. Matilde, la possibilitat que t’engegui la Comtessa és ben possible, i no per això el que dius deixarà de ser veritat.

    ResponElimina
  8. Lluís, abans de fer-li un rentat de cara i batejar-lo com a Facebook, se’n deia “colla excursionista”.

    ResponElimina
  9. Les xarxes socials no són res més (o tot!) que una manera diferent de relacionar-se. Traspassant la pantalla et pots trobar gent molt interessant i les costellades o petites trobades per xerrar no són més (o tot!) que la més primitiva de les relacions.

    ResponElimina
  10. Allau, d'una manera o altre aquest apadrinament ja el practiquem.
    També penso que caldria exposar la teoria del cafè: Que amb els blocs -sobretot amb els comentaris- no fem més que perllongar les antigues tertúlies de cafè; aquell enraonar privat i, alhora, audible pel veí que vulgui parar l'orella.
    Com m'hauria agradat córrer diumenge per Gràcia i seure a la vora de la vostra taula... Quantes del nord i del sud no n'hauria après!

    ResponElimina
  11. La més primitiva, Galde, i també la millor!

    ResponElimina
  12. És ben veritat: em el mateix que s'ha fet sempre, de forma analògica o digital. Tota una sort això de conèixer la Comtessa en directe!

    ResponElimina
  13. Vaja! no puc fer res més que afegir-me a tots els comentaris anteriors. I la MU té molta raó, missenyora la Comtessa està cridada a grans obres. Tot serà que li vingui de cara :)

    ResponElimina
  14. Salvador, cada dia me’n falteu menys per completar la “col•le”.

    ResponElimina
  15. Caldrà anar-la seguint, Clídice, si podem.

    ResponElimina
  16. aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

    ResponElimina
  17. Comtessa, va deixar un gran record (i algunes peces d'impedimenta). Cuidi's!

    ResponElimina
  18. Sí, he dit amics de tota la vida.

    Ha dit bé. Perdone la concisió afanyada del comentari.

    ResponElimina
  19. Jesús, li agraeixo doblement la concisió del comentari; prou sé que no li és fàcil.

    ResponElimina
  20. Ans sí delitós: el comentari i l'afany.

    ResponElimina
  21. però si això sembla Dallas! Que no sabies com però al final es trobaven tots al mateix bar. Jo també sóc fan de la comtessa

    ResponElimina
  22. Ara, Marta, només caldrà escollir qui serà el Pendó oficial.

    ResponElimina