dimecres, 13 d’octubre de 2010

Capital de províncies

Algú s’ha pres mai seriosament el Gran Ducat de Luxemburg? Andorra, San Marino o Liechstentein poden ser irrellevants a nivell mundial, però compten amb la simpatia que desvetlla la seva petitesa, la seva anomalia política i la seva aparent modèstia. En canvi Luxemburg disposa d’un territori una mica més galdós, un prestigiós historial europeista, una sospitosa absència de luxemburguesos cèlebres i la mala fama de tenir molts calés amagats. Tot plegat fa ràbia i no és d’estranyar que a les seves llibreries es trobin pamflets humorístics sobre el que significa ser luxemburguès (ja veieu, catalans, que no som els únics amb problemes d’identitat).
Nicky de Saint-Phalle, perduda a Luxemburg.

No he conegut ningú que confessi obertament que ha estat mai a la ciutat de Luxemburg. Tampoc és tan vergonyós: ser-hi durant unes hores fins i tot pot estar bé. Lëtzebuerg, com s'anomena en luxemburguès, és una ciutat de prop de 90.000 habitants, encara que en una primera ullada ningú no ho diria. Es troba situada en un emplaçament d’orografia impossible que demostra un gran esperit defensiu, però poques aspiracions expansives. El penyal sobre el qual està assentat el nucli antic de la població dóna tot just per a una desinfectada versió d’un país d’opereta, “palais ducal” inclòs. Als flancs de l’elevació rocallosa s’hi poden trobar diverses mostres d’arquitectura militar antiga i per això la UNESCO ha col·locat la ciutat a la seva llista de prodigis mundials (sembla que Goethe també admirava aquestes coses).


Als barrancs que envolten el barri vell s’hi troben horts ben poc urbans, la mitjanament pintoresca ciutat baixa i fins i tot un simulacre de riu que de fet en són dos, l'Alzette i el  Pétrusse. Més amunt volen els viaductes i algun senyor banc d’arquitectura hausmanniana.

I allà al fons creix una ciutat de gratacels de manual, com un miratge ondulant de vidre i ciment. És Europa, m’informen els acompanyants beduïns.

21 comentaris:

  1. Galde, quan tu eres petit, Luxemburg ni existia!

    ResponElimina
  2. Aquests territoris són tan estranys (per dir un adjectiu qualsevol) que de vegades dubto si existeixen de veritat, o són la fantasia literària d'alguna ment aficionada a les utopies grotesques. Sabent que hi has estat, i que ets amic del realisme, suposo que ho puc creure.

    ResponElimina
  3. coneec algú d'aquí que hi viu :) i és una mica com viure en un no-espai, imagino que com ser andorrà. tot i que viuen molt bé, tinc entès. mola això dels horts!

    ResponElimina
  4. Un país d'opereta..., o de sarsuela, amb una gran duquessa plebea que es confessa cubana hasta la muerte i que té -pel cognom Mestre- llunyanes arrels catalanes.

    ResponElimina
  5. Ja podeu anar dient. Luxemburg és com Terol, llegenda.

    ResponElimina
  6. Lluís, quant més em miro les fotografies més dubto haver-hi estat. Crec que és una maqueta per jugar als trens.

    ResponElimina
  7. Clídice, a Luxemburg és on viu el teu amic imaginari?

    ResponElimina
  8. Girbén, si la grande duchesse és cubana, llavors és un país de bolero.

    ResponElimina
  9. gairebé, però només és conegut, la qual cosa pot molt ben ser que l'hagi imaginada ;) sort que la seva ex és amiga meva, sinó ara en dubtaria ;P

    ResponElimina
  10. Ara que ho dius, Matilde, sí que té una configuració similar a la de Terol. Però no tenen el Torico, els pobres!

    ResponElimina
  11. Ho confesso: jo hi he estat dos o 3 cops.
    Segona confessió: Tinc una amiga que s'hi va estar 18 anys vivint. I va sobreviure.
    Tercera confessió: pel parc a la vora del riu, un dia de matí -crec que serien allà les nou, un individu em va intentar atracar. No sé ni com m'hi vaig encarar per tot seguit fugir corrents.
    Luxemburg existeix.

    ResponElimina
  12. Si a les seves llibreries s'hi troben pamflets humorístics sobre el que significa ser luxemburguès ja és un gran què; a les nostres s'hi troben masses tragicomèdies i melodrames sobre que significa ser català.

    ResponElimina
  13. Ostres, Eulàlia, això és turisme d'aventura!

    ResponElimina
  14. Tens raó, Brian, que una mica més d'humor sobre el fet de ser català no ens vindria pas malament.

    ResponElimina
  15. L'any passat el vaig travessar en cotxe de punta a punta i vaig haver d'avisar la copilot, que ni se n'adonava. Flipo que en aquell espai fugaç hi hagi totes les coses que expliques. Són fotos falses, oi?

    ResponElimina
  16. Santi, meravelles del photoshop, he, he!

    ResponElimina
  17. Doncs no, Allau, no tenia ni idea que Luxemburg fos tan bonic. Al menys les fotos que has penjat. Caldrà fer-li una visita, i a més m'imagino que es deu acabar ràpid...

    ResponElimina
  18. Això d'acabar-s'ho ràpid, Leb, tot depèn de com t'ho prenguis. Hi ha uns túnels i unes casamates que poden donar bastant de si, dos o tres museus (un de M. I. Pei) que poden ser interessants i la visita al palau ducal, és clar!

    ResponElimina
  19. Jo hi vaig passar uns dies de gran pau i delícia, cuinant per uns australians sense un ral i deixant-me caure sense esforç pels seus jardins i places. També m'hi van explicar una història d'esglai: un d'aquells nois havia compartit a Alacant un trajecte d'autostop amb un parell de xicots alemanys que, dos dies després, al diari, va descobrir que havien comès un assassinat i que la policia els buscava.
    La barreja d'escenari de compte de fades amb les vibracions homicides d'aquest esdeveniment i el retall de diari que em van mostrar com a prova em va provocar una forta suggestió.

    Per cert, a Luxemburg, part dels nadius hi parlen encara el luxemburgués, que un amic que hi viatja sovint per negocis em comentava que és una eina més valuosa que no sembla i una possible clau de la seva prosperitat empresarial: sembla que el treuen a passejar en negociacions comercial, quan cal parlar entre ells en alguna cosa que l'interlocutor no entengui.
    Fet i fet, el lloc m'agrada prou i, com deia la cançó de Derribos Arias, s'adiu al turisme més despreocupat: "viaje por países pequeños, ¡són más fáciles de visitar!"

    ResponElimina
  20. Alexandre, la presència de la llengua luxemburguesa em va semblar testimonial, tot i que en unes hores la impressió que se’n treu és inevitablement superficial. M’alegra saber que és d’ús comú (la wiki diu que té gairebé 400.000 parlants, que déu n’hi do!)

    ResponElimina