dijous, 28 d’octubre de 2010

Grünewald a Colmar

Colmar, una ciutat de 66.000 habitants a 74 quilòmetres al sud d’Estrasburg, representa a la perfecció el que dins de l’imaginari col·lectiu ha de ser una vila alsaciana ideal. De fet, ho fa tan bé, que t’obliga a sospitar que tot es tracta d’un muntatge artificiós, no gaire allunyat de les intencions del Poble Espanyol barceloní. L’abundor de turistes dominicals, les botigues de “souvenirs” canònics (cigonyes de drap) i les flors a tots els balcons et confirmen les sospites.


A Colmar hi ha un museu dedicat a Frédéric Auguste Bartholdi, l’escultor de l’Estàtua de la Llibertat, que aquí va néixer. Però és molt més interessant la Verge del Roserar que es troba a l’església dels dominics. Gràcies a la pluja, que cau de valent, podem contemplar llargament aquesta obra de Martin Schongauer, pintada el 1473, tan plena de simbolisme com de vivacitat cromàtica.
Però el veritable plat fort de Colmar, apart de la inevitable choucroute, el trobareu a l’excel·lent museu d’Unterlinden, exactament a la seva capella, on s’exposa disseccionat l’impressionant retaule d’Issenheim de Matthias Grünewald. Confesso que no en sabia res d’aquest famós retaule i que Grünewald no em sol atraure especialment, però cal reconèixer que aquí guanya per KO.


Les tres maneres de contemplar el retaule (no em pregunteu com s'ho fan).

Parlo de Grünewald amb una certa lleugeresa, perquè de fet no hi ha constància històrica que existís algú amb aquest nom. Però del que no hi ha dubte és que al segle XVI, i contemporani a Durer, visqué un pintor responsable d’una bona col·lecció d’obres mestres entre les quals l’altar d’Issenheim no n’és la menor.

L’esmentat retaule és un complex artefacte que, amb totes les seves portes i porticons giratoris, és l’antecedent històric de la “videowall” de SONY. Arriba amb una càrrega simbòlica tan feixuga, que gairebé esdevé indigest. Dins de la seva imatgeria hi trobareu al·licients per a tots els gustos. Les temptacions de Sant Antoni són veïnes de les del Bosco, la trèmula Maria Magdalena és la companya cinètica de la de Van der Weyden al Prado, el crucificat de carns evidentment cadavèriques apel·la directament a Francis Bacon, mentre que el Crist ressuscitat és pura psicodèlia “avant la lettre”.

20 comentaris:

  1. M'he quedat extasiat -que diria un refinat-, o flipant -que diria un home normal. I és ben veritat que el cos crucficat fa pensar de seguida en Bacon. Fa poc llegia sobre la pintura del "grotesc", i tot el muntatge complex del Grünewald és un exemple impressionant. Especialment aquestes darreres escenes (i aquests dits cargolats com arrels...).

    ResponElimina
  2. Lluís, això pretenia, digue'm ara manipulador.

    ResponElimina
  3. En fi, què puc dir de Grünewald! Una meravella igual que la Verge del Roserar de Martin Schongauer, cadascú amb les seves històries! És curiós com l'art cristià és dels arts més surrealistes que hi ha en voler explicar els dogmes de manera real!

    I si, Colmar és com una espècie de Pals o poble espanyol. Massa perfecte, li falta vida!

    ResponElimina
  4. Preciós aques retaule que tu expliques tan bé. Les fotografies -sempre, Allau- són molt belles i em fan venir ganes d'escapar-me al lloc que recrees.
    Gràcies per compartir!

    ResponElimina
  5. Galde, la vida que li pugui faltar l'aporta Grünewald de manera inesperada.

    ResponElimina
  6. Glòria, escapar és un plaer de déus.

    ResponElimina
  7. T'has proposat que agafi el cotxe, oi?

    ResponElimina
  8. Joaquim, sóc el darrer propagandista del cotxe que pugui existir en el món, Grünewald supera qualsevol barrera i ofereix més alegries que altres artistes menors.

    ResponElimina
  9. Ara que tornem a segons quines polèmiques amb la visita al nostre país de Benet XVI, quina gran contribució a l'art que ha fet el cristianisme! Quin imaginari més ric ha creat!

    ResponElimina
  10. Tirant, efectivament la religió ha instigat la creació de molt d’art, però també de molta faramalla estètica i un imaginari sovint malaltís.

    ResponElimina
  11. Renoi, allau. Tot i que poses ja uns quants detalls, em donen ganes de veure'n mes i perdre'm en cadascún dels raconets.

    Diria que justament ara que malauradament ve el Benet aquesta iconografia és d'allò més adient.

    ResponElimina
  12. És cert que aquestes ciutats del centre-nord europeu semblen decorats per atracció turística (i alguna n'he trobat a França que realment hi te elements posats amb aquesta finalitat) però el que és realment extraordinari és que en la majoria dels casos la vida i l'activitat s'hi produeix de forma absolutament real i normal. Això sí, els seus habitants acostumen a desenvolupar un orgull de ciutadans que els fa competir en l'aparença d'aquesta mena de pessebres vivents.

    En quant al retaule, res a afegir; m'ha deixat bocabadat.

    ResponElimina
  13. Sí, Eulàlia, ja m'imagino els monstres de les temptacions anant a donar-li la benvinguda.

    ResponElimina
  14. Brian, a França aquesta tendència al pessebre vivent és molt estesa. Hi ha diverses associacions del tipus: els poblets més bonic de França, la petites viles més boniques de França, les capitals de província més boniques de França... Llegeixo que Colmar "es une ville classée Quatre Fleurs".

    ResponElimina
  15. Aquesta passió francesa per les associacions de "pobles més bonics", "pobles en flor", "viles del bon beure i el bon menjar", etc. potser mereixeria un apunt de "El dimoni de les llistes".

    (Ostres, a mi el Crist crucificat de la corona d'espines m'ha fet pensar, més que en Bacon, en Nazario)

    ResponElimina
  16. No m'acosto als pobles-pessebre si no és per prescripció facultativa, en aquest cas, i per aquest retaule crec que hauré d'anar a demanar recepta. Brutal!

    ResponElimina
  17. No, Santi, que la cosa fa una mica de mania.

    ResponElimina
  18. Clídice, un tranquimazín i endavant.

    ResponElimina
  19. Em sento una mica idiota, vaig ser a Colmar tres cops duramt un estiu i no vaig veure ni el museu ni, és clar, l'obra de Grünewald...

    ResponElimina
  20. Ha, ha, David, si arriba a ser un gos, et mossega.

    ResponElimina