dilluns, 18 d’octubre de 2010

Societat limitada (de nou)

Família disfuncional a la vista: jove vidu amb hereu i nena afectuosa en segon pla.

“Dombey and Son”, escrita en gran part a Suïssa, i publicada en lliuraments mensuals des d’octubre de 1846 fins a l’abril de 1848 sota el títol “Dealings with the Firm of Dombey and Son: Wholesale, Retail and for Export” (Que tracta de la firma Dombey i Fill: a l’engròs, al detall i per l’exportació), és la primera novel·la madura de Dickens, on es pot percebre un fil conductor des del principi fins el final.

Paul Dombey és el ric propietari de la companyia naviliera que dóna títol a la novel·la i que només somia en tenir un fill que doni sentit al nom del seu negoci. La història comença quan la seva esposa mor en el part de l’hereu, un nadó que s’anomenarà Paul, com el pare. El senyor Dombey ja té una filla, Florence, a qui no fa cap cas (com tampoc en feia de la seva senyora, a qui només contemplava com a instrument reproductiu), així que la nena, després d’intentar mostrar endebades l’afecte que sent pel seu pare, s’ha de buscar amics en una altra banda. El petit Paul va creixent com un nen malaltís i peculiar, repetidament s’el qualifica de “passat de moda”, que està molt lligat a la seva germana. Finalment mor a l’edat de sis anys. El senyor Dombey s’enfonsa en una terrible depressió, però continua rebutjant les atencions de Florence. Manipul·lat pels interessos del seu entorn, acaba casant-se amb Edith, una bella vídua que només busca els seus diners, però que en el fons el menysprea. Per abreujar la complicada peripècia, Dombey acabarà arruïnat i abandonat per l’esposa. Florence, foragitada de casa, retornarà casada i amb fills per proporcionar un darrer consol al seu envellit pare.

El títol de la novel·la indica ambiguament tant una relació familiar com una marca comercial i no deixa de ser irònic que el fill desaparegui en el primer terç del llibre i que el seu conflicte veritablement important sigui la relació de Dombey amb la seva filla Florence. Superficialment, Florence Dombey podria semblar una més de les “nenes màrtirs” dickensianes, però a diferència de la petita Nell de “The Old Curiosity Shop”, no està destinada a morir i és prou espavilada per buscar-se la vida i trobar els amics que la deslliuraran dels dèficits familiars. L’adúltera i calculadora Edith també és contemplada amb una certa comprensió, com a víctima d’una societat que delimita el paper que han de jugar les dones. Per això, i per altres personatges que no mencionaré per no allargar-me, es considera “Dombey and son” com la novel·la més “feminista” de Dickens, si és que aquest adjectiu té algun sentit en plena època victoriana.

El propòsit de Dickens en escriure-la era denunciar les conseqüències del pecat d’orgull; però, a diferència d’obres anteriors, on els personatges apareixien amb els seus defectes marcats des del bressol, aquí intenta atribuir aquestes tares al funcionament de la societat on es troben immerses, la societat victoriana, imperialista, comercial prepotent i confiada, que s’estava menjant el món. Dickens comença a aportar una visió més madura, la seva sàtira esdevé ambiciosa, més amarga i més corrosiva.

“Dombey and son” és també una de les primeres novel·les que intenta reflectir aquest monstre caòtic, acabat de néixer, que és la metròpoli moderna. I com a testimoni del seu temps, aprofita literàriament l’aparició del ferrocarril, i l’utilitza per desfer-se del malvat Carker.

La novel·la fou, en general, ben rebuda i serví per reconciliar els lectors americans amb l’autor després dels disgustos de “Martin Chuzzlewit” i les “Notes americanes”. Per descomptat, la mort del petit Paul, amb tota la seva càrrega de retòrica llefiscosa, va fer plorar tothom, tal com Dickens ja devia haver previst. Però a la novel·la hi ha molt més. Llegiu-la. A menys que la literatura del segle XIX us produeixi urticària, val molt la pena.

6 comentaris:

  1. L'expressió "societat limitada" sempre m'ha semblat fantàstica, i celebro que el nostre escriptor se n'adonés, per a fer-ne una metàfora.
    M'han xocat dues coses del teu apunt: l'imperatiu tan contundent del final i... bé, és clar, la comprovació que l'efecte del bol de Duralex hagi estat breu (o serà intermitent?).

    ResponElimina
  2. Lluís, és que com he vist que amb Dickens no em feu ni cas he intentat l'imperatiu, per si colava.

    ResponElimina
  3. La gent estimem i odiem tal i com s'ens marca, sense criteri, sense adonar-nos, per exemple, quanta ideologia devem als victorians, per exemple. Com què sempre ens pensem que el món s'acaba d'estrenar just en el moment que naixem! :)

    ResponElimina
  4. En l’actualitat em temo que la nostra educació sentimental la marquen les sèries americanes de televisió.

    ResponElimina
  5. segurament, però la moralina de les unes i la nostra, molt em temo que tenen més a veure amb Dickens que no pas amb les Dionisíaques ;)

    ResponElimina