dimecres, 6 d’octubre de 2010

En companyia de Dawkins (1 de 2)

Aquests afers de la fe o l’absència de fe en déu tenen una tal envergadura que potser l’àmbit del bloc, que tendeix a la concisió, no és el més adequat per discutir-los. A més, estic convençut que les postures de cadascú són difícilment negociables, que hem arribat a elles per camins completament divergents que no disposen d’un llenguatge comú amb el que entendre’ns. Per a mi sempre serà un misteri el mecanisme pel qual algú pot perdre la fe (o pot guanyar-la), i sospito que rarament serà mitjançant la lectura d’un llibre.

Recentment he sentit citar més d’una vegada el llibre del biòleg Richard Dawkins “The god’s delusion” (“El espejismo de dios” a Espasa), un assaig amb el que vaig xalar fa un parell de temporades, i m’he tornat a preguntar si aquesta mena de lectures té alguna utilitat proselitista o bé actua només com a bàlsam entre els ja convençuts. Els ateus som una colla dispersa i solitària que no gaudim de l’abric del ramat que proporcionen les diverses esglésies escampades pel planeta. Per això, de tant en tant s’agraeix llegir en negre sobre blanc algunes afirmacions que, no per conegudes, mai no ens cansarem de sentir. És a dir que, d’entrada, el plaer que en derivo d’aquest llibre es tracta d’una mera qüestió (ben humana) de sentir-me acompanyat.

Dawkins és un escriptor amè, brillant, informatiu i polèmic, si cal; però no sé si fa bon ús de totes aquestes virtuts quan dedica una bona part del seu assaig a desmuntar les demostracions clàssiques sobre l’existència de déu. Segurament és una pèrdua de temps, ja que el 99,9% dels creients ho són per motius que no tenen res a veure amb els arguments de Sant Agustí, Sant Tomàs o Pascal. Qui creu en déu està per sobre de qualsevol raonament, cosa que pot fer-nos ràbia als més racionalistes, però és així, o sigui que Dawkins ja pot dir missa… No negaré, però, que aquesta passejada per diverses “demostracions” de l’existència divina m’apassiona des del punt de vista històric tant com m’admira la creativitat de l’enginy  humà a l’hora d’explicar l’inexplicable.

Tampoc estic segur que valgui la pena desmuntar els arguments “utilitaristes” a favor de la religió. És un fet que hi ha moltes persones que troben en les seves creences transcendents consol davant de l’adversitat, esperança davant de les pèrdues humanes i un motiu per continuar vivint, mèrits que no es poden menystenir, tal com solen anar aquestes coses.

Potser l’únic territori on podríem albirar una certa possibilitat de diàleg entre descreguts i creients seria en el terreny de l’educació dels infants. Per a Dawkins és una aberració que existeixin nens catòlics, jueus o musulmans (i cita aquests parcs temàtics del Deep South on la quitxalla pot experimentar de primera mà els turments de l’infern o com la religió obliga a l’hostilitat entre companys de joc a llocs com l’Índia o Israel). Segons l’autor és menys traumàtic i més fàcil de superar un abús sexual durant la infantesa que una educació religiosa. Pot sonar xocant i no gosaria dir que té raó (al cap i a la fi la meva educació religiosa fou tèbia i les meves experiències sexuals arribaren més tard del que hauria volgut), però al menys fa pensar. I només per això, diria que ja val la pena.

27 comentaris:

  1. És un debat sense futur. Qui creu, creu irracionalment i llavors no hi ha racionalitat que valgui. Ni Sant Agustí fou capaç d'entendre això!

    ResponElimina
  2. Galde, no tinc cap interès a discutir amb Sant Agustí; però m'agrada escoltar els seus arguments, és clar que sí!

    ResponElimina
  3. Allau, darrerament el teu bloc s'està convertint en el lloc idoni d'on treure els textos per posar als meus alumnes de filosofia :)

    ResponElimina
  4. Procuraré, Leb, que les properes entrades estiguin dedicades a Tex Avery (no voldria que em confonguessin amb Sant Albert Manga).

    ResponElimina
  5. Allau, podría ser que Dawkins hubiera sido víctima de abusos sexuales (en su infancia), y pudiera en consecuencia hacer ese tipo de comparaciones que usted menciona en el último párrafo, bueno, con conocimiento de causa.

    ResponElimina
  6. jo sí que vaig tenir una infantesa religiosa prou àlgida; però penso que no només aquesta circumstància és suficient i indispensable...

    hi ha qui queda marcat de per vida per un accident tràgic, per un abús no desitjat o per un sistema educatiu. I hi ha qui no.

    Hi ha qui s'acomoda a creure el que diu la tv i no ho qüestiona. I hi ha qui prefereix pensar que la "massa" ha de tenir normes o aferrar-se.

    Jo, prefereixo pensar en individualitats. No m'agraden les masses, perquè totes les masses piquen (i si non é vero, é trobato d'alcuna manera).

    ResponElimina
  7. Alastair, no sé a donde vas con tu comentario. En cualquier caso el sexo ofrece más flexibilidad y diálogo que cualquier tipo de religión.

    ResponElimina
  8. Gatot, estic d'acord que cada cas (i cada casa) és un món: la realitat individual no es pot simplificar. No podem jutjar a través d'etiquetes.

    Sí, les masses piquen i (sovint) els periodistes també.

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. casumlaputadorus una hora escrivint i m'ho esborra! ara començaria els cagumdéus varis i quedaria com el que sóc: una atea, descreguda i irrespectuosa amb els creients.

    Doncs res, segurament que és millor així, que no en teniu cap culpa de res ;)

    En Dawkins no l'he llegit, diguem que me l'estic mirant, perquè m'angoixa la seva imatge de "predicador". Sóc atea (i olè!) per decisió pròpia als 12 anys, i no me'n vaig fer per un llibre, sinó per molts (ja veieu quin mal pot fer Enyd Blyton ;P).

    Entenc la religió com una reacció a la por, que no a la coacció, que també. La por a estar sols, la por a morir. Evidentment que mirar l'univers només amb un llibre de física sota el braç (i més sabent que la meitat o més estarà equivocat d'aquí a uns anys) no és gaire alentador, però és el que hi ha, i ser un organisme viu destinat a reproduir-me i morir no em fa cap angúnia. Ja m'està bé. A més, gràcies a la consciència, puc permetre'm el luxe d'entretindre el meu pas per l'existència amb totes les meravelles REALS que m'envolten. Per dir-ho d'alguna manera: a mi em donen una placa de microscopi i em tenen entrentinguda tota una tarda.

    Entenc, però, que ser beligerant amb l'Església és una arma de doble tall, perquè si bé les cúpules de les religions (totes) mereix una passejada pel tauló, anar contra ells és anar contra els seus creients, és com si a mi em critiquen el Bruce, que em poso molt nerviosa.

    O sigui que només es pot lluitar contra la superstició religiosa amb una arma: l'educació. Vaja, que tenim religió per anys! :(

    ResponElimina
  11. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. Fa uns dies al Riell en parlàvem, de la fe i cada cop és més evident que no hi ha intercanvi d'opinions possible; els punts de partida: la fe o no fe, són massa allunyats.
    De tota manera, els teus arguments sobre si Dawkins empra bé els seu temps per fer el que podríem dir "proselitisme de l'ateisme" es podria aplicar també als textos proselitistes religiosos. Si pretenen convèncer un ateu no ho tenen massa fàcil. Quan a mi em cau a les mans algun d'aquests textos -posem per cas una Atalaya , ecs, aix, uix!- me'l miro com a curiositat antropològica, podríem dir. No tenen res a fer per convèncer-me...
    O sigui, que benvingut sigui el Dawkins, no per convpencer ningú, sinó per tal que l'existència d'ateus sigui més visible. Sovint sembla que siguem molt pocs o que no existim...

    ResponElimina
  13. Clídice, per tot el que dius crec que t'agradarà més el Dawkins de demà.

    ResponElimina
  14. Eulàlia, si més no, en Dawkins és molt més documentat i divertit que les publicacions tipus Atalaya.

    ResponElimina
  15. Durant la imminent visita del Papa a la cantonada de casa (a la institució del Nen Déu) em sembla que enarboraré el llibre de Dawkins...

    En aquest mateix ordre d'escrits, però molt més concret -i per tant més eficaç-, he de recomanar encaridament LA CREACIÓN del decisiu Edward O. Wilson (edició, preciosa, de Katz).

    ResponElimina
  16. Ah, sí! M'encurioseix perquè entre els grans demostradors de l'existència de Déu t'hagis descuidat a Llull. Però és clar, l'Ars Magna potser és més un sistema matemàtic que altra cosa; com ja va saber veure Leibniz.

    ResponElimina
  17. Girbén, només he citat alguns noms; en Dawkins en parla de moltes altres. Però crec que d'en Llull no en parla.

    ResponElimina
  18. Estic d'acord amb el principi del teu text: aquest debat és inútil, ja ho deiaen Popper molt ben dit. Només es pot parlar de coses discutibles. Per tant, no en diré res. Només que intuïa que de nou has parafrasejat al títol una pel·li coneguda. Encerto o m'estic tornant neuròtic?

    ResponElimina
  19. Lluís, em vaig adonar de la paràfrasi a posteriori. En tot cas ja som dos els neuròtics.

    ResponElimina
  20. ¡Hola!

    Leí el libro hace ya tiempo, apenas salió en inglés, y lo disfruté enormemente.

    Estoy contigo en que la capacidad de convencer a alguien para cambiar de opinión que tienen los libros es muy limitada. Sin embargo, creo que libros como el de Dawkins son muy útiles para dos cosas:

    1) Para documentar nuestra increencia. Como muchos ateos, yo empecé siendo creyente y poco a poco fui derivando por motivos internos hacia el escepticismo; en las etapas avanzadas de ese viraje me vinieron muy bien libros como el de Dawkins para dotar a mi discurso interno de una mayor consistencia. En ese sentido, diría que estos libros están dirigidos no tanto a los "radicales" de uno u otro bando sino a la franja de indecisos que hay entre medias...

    2) Por otro lado, en los tiempos que corren considero que es necesario participar activamente en el debate público acerca de estos temas. El ateo suele ser individualista y responde a los sermones fundamentalistas con silencio e indiferencia. Eso está muy bien, pero si todos nos callamos al final la única voz que se oirá es la de los ayatolás de toda especie. Por eso es importante que exista gente como Dawkins y, en la medida de nuestras posibilidades, que seamos capaces de decir "mira, no, esto que dices no tiene sentido porque..." cuando sea necesario, en nuestros pequeños ámbitos. El libro de Dawkins y otros similares ayudan a mejorar nuestro arsenal para esto.

    Aunque, de todas formas, mi libro ateo favorito de todos es el viejo "por qué no soy cristiano" de Russell.

    ResponElimina
  21. Jo també vaig llegir el llibre de Dawkins amb gran plaer, així com altres de la mateixa temàtica. Tots ells em deixen amb la sensació de que el que estic llegint és tan obvi que no hi havia cap necessitat d'escriure un llibre sobre el tema. Però el cas és que s'escriuen els llibres i, el que és pitjor, jo els compre i els llig. Possiblement siga, com tu dius, perquè els descreguts trobem companyia ideològica mitjançant els llibres.

    ResponElimina
  22. El lema de la pancarta m'ha fet pensar en els anys més foscos de Marbella. Estic fatal...

    ResponElimina
  23. Sufur, estoy de acuerdo con tus razones. Quizás para el motivo (1) a mi ya me llegó muy tarde.

    ResponElimina
  24. Titus, com diu el Sufur, que s'escriguin els llibres no està malament: és qüestió de fer soroll, que no siguin sempre els altres els que piulen. Ara, que els acabem comprant és una mica per no sentir-nos sols.

    ResponElimina
  25. Sí, Santi, estàs fatal. A qui se li acut...

    ResponElimina
  26. D'entrada tinc tendència a veure-ho com tu: és una pèrdua de temps perquè és molt difícil que els que hem arribat per diversos camins a a la creença, o a la descreença, modifiquem el nostre criteri com a conseqüència d'una lectura.

    Però mentre anava llegint he reculat fins a la meva adolescència (i fins i tot fins a la infància) i m'he adonat que no sempre havia tingut les coses tan clares i que hi va haver un període, ja quasi bé oblidat, en el que anava construint els meu esquemes mentals més bàsics, i en que sí era sensible a arguments i raonaments exteriors a mi. I hi ha encara un efecte secundari: els ja convençuts, que llegeixen Dawkins o Hawking per plaer, consoliden les seves conviccions i es carreguen de "munició" per difondre els arguments a terceres i quartes persones que no tenen les coses tan clares. O sigui que sí, que jo crec que sí és útil la labor de gent com Dawkins.

    ResponElimina
  27. Potser tens raó, Brian, i jo he parlat des del punt de vista egoista del que està convençut i no té gaires ganes de fer proselitisme, ni entrar en discusions. De totes maneres, el món és molt millor amb gent com Dawkins que no sense.

    ResponElimina