dimecres, 20 d’octubre de 2010

Petita música nocturna


Imatge d'/aw/ vista a Flickr

Les tres novel·les de Kazuo Ishiguro que havia llegit, m’havien agradat: melangioses, obliqües, delicadament parsimonioses. “El que queda del dia”, el seu llibre més cèlebre, encara em sembla un retrat mestre sobre la frigidesa sentimental no sé si d’un personatge, un estament o tota una societat. Per això vaig agafar amb interès el seu primer llibre de relats, “Nocturns” (Empúries/Anagrama, 2010). A més el seu subtítol, “Cinc històries de música i capvespre” no me’l podien fer més atractiu.

Plantejada, segons l’autor, com una mena d’obra musical en cinc moviments, aplega relats amb molts punts en comú: certament la música, molt menys l’hora foscant. Tots ells estan narrats en primera persona, hi apareixen músics, generalment frustrats i dedicats a l’entreteniment més mercenari, relacions a punt de trencar-se, confessions a deshora, referències al poder evocador d’una melodia com a reflex de temps més feliços i finals tan oberts com anticlimàtics. Amb aquests elements es podria haver escrit un molt bon llibre, però em temo que Ishiguro no ho ha aconseguit.

El primer conte, “El cantant melòdic”, es localitza a Venècia (un escenari que sempre dóna bons rèdits literaris) i el narra un músic polonès que toca la guitarra en una de les orquestrines dels cafès de la Plaça Sant Marc. El seu encontre amb un admirat “crooner” en decadència propicia un encàrrec i una posterior revelació una mica forçada, la primera que trobarem al llibre. Com que el narrador és una peça tangencial de la història, el conflicte és explicat des de fora i hem de fer un esforç per posar-nos dins de la pell dels protagonistes. Per això mateix m’ha semblat difícil de comprendre (i perdoneu que expliqui més del que caldria), com algú pot separar-se (de mutu acord) de la persona a qui encara estima, per casar-se amb una joveneta atractiva i fer remuntar així la seva carrera. Per molt cínica que sigui la societat en la que vivim, les coses funcionen realment així? Crec que a Ishiguro se li ha anat la mà o no toca prou de peus a terra. No seria suficient amb enregistrar un disc de duets?

Després d’aquesta falta de versemblança, “Come rain or come shine” parteix d’una premissa igualment difícil d’empassar. Qui, per solucionar una crisi de parella, demanaria (explícitament) a un amic que s’estigués uns dies a casa per demostrar-li a la dona que hi ha en el món persones molt més calamitoses que ell? Aquí Ishiguro intenta introduir situacions grotesques que volen ser còmiques, però se’l nota incòmode i acaba produint el mateix sentiment en el lector.

A “Malvern Hills” una altra parella revela les seves desavinences a un narrador desconegut. A “Nocturns” reapareix un dels personatges del primer conte i un altre seguit de moments pretesament còmics. Aquí el protagonista, brillant saxofonista de jazz amb un físic poc atractiu, es sotmet a una operació d’estètica per triomfar. No sé si aquestes coses passen, en tot cas ni em fan atractiu el personatge ni acabo d’empassar-me la situació.

“Violoncel·listes”, ambientada de nou a Venècia, és la més interessant del recull. Aquesta història del jove violoncel·lista Tibor (un altre immigrat de l’Est) que es posa en mans d’una suposada “virtuosa” de l’instrument compta amb prou misteri i ambigüitat. Malgrat tot, la construcció del relat és rudimentària: el narrador, que no hi ha estat present, ni hi pinta pràcticament res, és qui ens transcriu les converses que mantenen la mestra i l’alumne. Potser són les servituds d’escriure tots els contes en primera persona sense que els veritables protagonistes prenguin la paraula. El final queda literàriament bonic, però argumentalment increïble.

Veig que el llibre d’Ishiguro ha agradat molt a tota la premsa britànica i que ha rebut el Premi Internacional Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Els blocs de la catosfera que en parlen també el deixen molt bé. I és cert que es pot llegir en un parell de tardes. Potser que no em feu cas.

12 comentaris:

  1. Allau,
    Les teves crítiques, positives o negatives, són una referència perquè saps justificar el que dius. Cosa molt difícil!

    ResponElimina
  2. Allau,
    De dies llegiré la teva crònica sobre aquest japonès que solament conec de nom.
    Dir-te que acabo d'arribar del cinema i t'he deixat un comentari al post anterior.
    Gràcies i Bona Nit!

    ResponElimina
  3. Galde, no sempre és fàcil justificar les opinions, de vegades són molt viscerals, una pura qüestió de gust. No és aquí el cas, espero que hagi quedat clar.

    ResponElimina
  4. Glòria, ja l’he vist, saps prou que no em passa per alt cap dels vostres comentaris. Només t’aclariré que, tot i el seu origen japonès, Ishiguro pot ser considerat un autor plenament britànic.

    ResponElimina
  5. l'última cosa que faria seria no fer-te cas :)

    ResponElimina
  6. Clídice, quan m’adono que vaig contra l’opinió generalitzada, em fa dubtar i em pregunto si se m’haurà escapat alguna cosa.

    ResponElimina
  7. Anar contra l'opinió generalitzada pot ser un efecte secundari (i positiu) dels impactes de duralex.
    Au, va, que ja t'he perdonat per destrossar part de l'herència familiar...

    ResponElimina
  8. Santi, la destrossa no va ser tan gran, encara queda duralex per donar i per vendre.

    ResponElimina
  9. Probablement és perquè soc una mica primari (en el sentit de que no em sento especialment dotat per captar les subtileses de l'art de la literatura) però el primer que demano a una narració és que sigui creïble. Tret del cas, és clar, que es tracti de fer una caricatura o una sàtira: llavors com més estrafolari, millor. Com que em sembla que no és el cas, crec que tampoc m'hauria agradat. En canvi, la adaptació al cine de “El que queda del dia” (que tampoc he llegit) em va resultar creïble i em va agradar força.

    ResponElimina
  10. Ho tindré en compte Allau, la llista de coses pendents de llegir, sortosament és inabastable.
    La foto que encapçala el post és senzillament magnifica.

    ResponElimina
  11. Brian, com no es tracta d'una farsa jo també demano poder-me creure els personatges, però aquí semblen supeditar-se a una idea del guió.

    L'adaptació de "El que queda del dia" era molt bona, un dels pocs casos on no sabria dir si és millor el llibre o la pel·lícula.

    ResponElimina
  12. Joaquim, la foto evidentment no és meva, l'he treta de flickr. La vaig escollir perquè a dos dels contes hi apareix l'orquestrina del Cafè Florian.

    ResponElimina