dimarts, 12 d’octubre de 2010

L’inici de la maduresa

“Dombey and Son” (Dombey i Fill) marca un moment important en la carrera literària de Dickens, ja que enceta el seu estil de maduresa. Fins llavors havia escrit els seus llibres amb una certa despreocupació i no tenia inconvenient en introduir dins de la trama principal qualsevol personatge interessant que li vingués a la imaginació, encara que aquest no tingués altra funció que la d’entretenir el lector a expenses de la coherència del llibre contemplat com un tot. A partir de “Dombey and Son”, cada actor de la novel·la, per pintoresc que sigui, complirà un paper que influirà en l’avançament de la trama.

G. K. Chesterton, que era un ferm defensor de l’estil juvenil del novel·lista, ho resumeix molt bé:

“El canvi va fer de Dickens un novel·lista millor. No estic segur que el fes millor persona. Un bon personatge de Dickens necessita de tota l’eternitat per estirar-hi les cames; i els personatges dels seus últims llibres estan ensopegant sempre amb algun molest absurd de la trama. Per exemple, a “Dombey and Son”, Mrs. Skewton és realment molt divertida. Però ningú que estimi el veritable aroma de Dickens la compararia ni per un moment, per exemple, amb Mrs. Nickleby. I el motiu de la inferioritat de Mrs. Skewton és simplement aquest, que té alguna cosa a fer dins de l’argument; ha d’enredar o ajudar a enredar Mr. Dombey perquè es casi amb Edith. Mrs. Nickleby, per altra banda, no té res a fer en la història, excepte destorbar tothom. La conseqüència és que no ens queixem que ella destorbi tothom, sinó que els altres la destorbin. Què són el sol i les estrelles, què són el temps i les estacions, què és el mer Univers, per tenir la presumpció d’interrompre Mrs. Nickleby?”

Una vegada més, tot i que adoro la senyora Nickleby, discrepo de Chesterton però reconec que és un argumentador brillant. El primer Dickens és una successió d’escenes fresques i desprejudiciades: les més còmiques, les més lacrimògenes, les més sentimentals i grotesques, les més espaterrants que mai va escriure. El segon Dickens busca l’obra ben feta i fa que tots els elements del llibre siguin subsidiaris d’una idea central. Perd vivacitat, però aconsegueix major profunditat psicològica i l’empremta que roman és per la totalitat del llibre i no pels seus episodis dispersos. Que cadascú esculli l’estil que més s’estimi, si és que cal fer una elecció; jo, com tot bon pare, me’ls estimo tots dos. Els temps presents de consum ràpid i atenció limitada afavoreixen la fragmentació pirotècnica i centrípeta de “Nicholas Nickleby” i altres fruits de joventut. Però us asseguro que (consell d’amic) no tindreu cap queixa si llegiu qualsevol de les novel·les que Dickens va escriure des de “Dombey and Son” fins a la seva mort.

I ara mirarem què explica aquest “Dombey and Son”.

9 comentaris:

  1. querido allau, cada vez que entro en uno de tus capítulos de este doctorado que nos estas ofreciendo sobre Dickens, me gustaría dejarlo todo y dedicarme a ello... ya puesta me gustaría obtener un cum laude...

    besos maestro

    ResponElimina
  2. la de arriba, soy Pilar, ha salido la dirección del ordeenador del "cincuentaonce" de mi hijo

    ResponElimina
  3. Nada de doctorados, Pilar, sólo trabajos de amor ganados; pero por mí tienes todos los cum laude que quieras.

    ¡Y muchas felicidades en tu día!

    ResponElimina
  4. Ai el gran Chesterton i la seva fina agudesa... No sabrem mai si la maduresa és una solució o un nou problema...

    ResponElimina
  5. Sense conèixer l'obra de Dickens, jo diria que no cal fer aquest tipus de eleccions. L'escriptor, l'artista, l'home en general, evoluciona, i la seva obra a evoluciona amb ell. Es com si ens obliguessin a escollir una etapa de la nostre vida i a desprendre'ns de tota la resta.

    ResponElimina
  6. En tot cas, Lluís, seria un nou tipus de problema.

    ResponElimina
  7. Brian, evoluciona, aprèn, adquireix experiència, sacrifica espontaneitat, guanya consistència... No, és clar que no cal escollir, però ens podem sentir anímicament més a prop d'una etapa que d'una altra.

    ResponElimina
  8. Fa poc vaig llegir una biografia de Dickens que no em va agradar gens perquè estava plena de judicis de valor sense justificar (és la de J. B. Priestley, que segurament coneixes). Tinc a casa la que va escriure Chesterton però no l'he llegida mai. No he llegit, tampoc, Dombey and Son, però, en part a causa dels teus escrits sobre Dickens i els del blog "de casa al club" estic rellegint Hard Times que em sembla molt més que una novel·la per a marxistes (que és el que en diu el citat Priestley).
    Trobo molt interessant els teus posts sobre Dickens perquè me'n fan aprendre molt (bé, en general els trobo tots interessants).
    Salutacions!

    ResponElimina
  9. David, no he llegit el llibre de Priestley. El de Chesterton sí (tot i que la cita no prové de la biografia). Sovint no coincideixo amb Chesterton, però sempre és estimulant llegir-lo. "Hard times" és de les novel·les que menys aprecio de Dickens, però no se m'acudiria qualificar-la mai de marxista. Crec que les idees de Dickens sobre la millora de les condicions dels treballadors no anaven gaire més enllà del desig que els amos i patrons fossin millors persones.

    ResponElimina