dissabte, 30 d’octubre de 2010

Una tardor infinita: nusos

Half-Windsor

Fa més d’un mes que vaig començar la lectura i no he passat de la pàgina 17: no vaig bé. Ja es veu que qualsevol altre llibre m’enganxa més i em distreu de la tasca proposada. A aquest ritme, el procés es pot eternitzar, a més, amb pauses tan prolongades entre lectura i lectura serà impossible vincular-se amb el relat. No gaire convençut, faig propòsit d’esmena.

Argumentalment, ens trobem davant d’un tribunal que ha de decidir si admetre o no, per mèrits esportius, el narrador a la seva universitat d’Arizona. Tot i que el relat és en primera persona, la narració es centra només en la descripció meticulosa del que succeeix al voltant del narrador, sense revelar-nos el què pensa o com ho viu. De fet, ni es molesta a obrir la boca; el seu oncle s’ocupa de respondre per ell les preguntes que li adrecen.

Ha de ser el degà qui ens informi, tot llegint el seu dossier, que el narrador és diu Harold Incandenza, familiarment anomenat Hal, de divuit anys, que ha acabat els seus estudis secundaris fa un mes i que resideix a l’Acadèmia de Tennis d’Enfield, Massachusetts.

A mesura que el tribunal acorrala el mutisme del narrador i qüestiona les seves dades acadèmiques, vaig adonant-me que Hal té algun problema greu de comunicació. Insisteix que no està segur que les paraules que digui seran les que sentiran els seus interlocutors. Finalment obre la boca:

“No puc fer-me entenedor, ara mateix”. Estic parlant lentament i amb claredat. “Diguem-ne que és per alguna cosa que vaig menjar”.

Teló. Vull dir que hi ha una separació de tres o quatre línies en blanc. Comença una nova secció dins del capítol. És un record d’infantesa de Hal en el qual menja uns fongs que creixen al soterrani de casa seva. Les reaccions histèriques de la seva mare i el seu germà enllacen amb la histèria del comitè universitari quan Hal pateix una mena de crisi nerviosa.

L’arrosseguen als lavabos per intentar calmar-lo. Llarga escena en la qual només se sent el diàleg de parlants no identificats, que Hal escolta ajagut sobre les rajoles dels serveis. Un “tour de force” narratiu, es podria dir.

Per fi un fragment al·lucinat on el trasllat a l’hospital es barreja amb similars experiències anteriors. Es mencionen possibles partits de tennis amb contrincants reals o imaginats, un d’ells de nom tan improbable com Dymphna, el tenista cec que juga amb pilotes sonores. [Però no hi ha res d’improbable en el món de Wallace i Dymphna fou una santa irlandesa del segle VII, assassinada pel seu propi pare, “nada-menus”]. Hal contempla la possibilitat que Venus Williams assisteixi com a espectadora. La introducció d’aquest personatge contemporani delimita per primer cop el marc temporal de la història, que ha de ser posterior als anys 90 del segle passat. Tot i que amb DFW cap també la possibilitat d’una realitat paral·lela.

DFW intenta expressar-se amb precisió gairebé quirúrgica: no parla de nusos de corbata en general, sinó dels molt concrets “half-Windsors” i qualifica un altre nus com “Kekuléan” (!!!). Li agrada sorprendre amb un adjectiu inventat: “spidered light” (llum aràcnida? llum aracniforme?). Assaja descripcions excessivament elaborades: “Els meus dits estan acoblats en una sèrie especular del que, per a mi, es revela com la lletra X”. “El 62,5% de les cares de l’habitació es dirigeixen cap a mi”, és a dir, 5 de les 8 persones presents. Si DFW continua tan estupend, hi ha per matar-lo (perdó, era una forma de parlar).

Senyals d’alarma, d’estranyesa o simplement dades a retenir:

  • Som a Arizona i el mes és novembre; llavors, per què el comitè vesteix amb roba d’estiu? S’insisteix a parlar del calor sec.
  • Descriu l’emplaçament del seu oncle “assegut a la cadira que espero que estigui a la meva dreta immediata”. Espera? No té clar si seu o no a la seva dreta?
  • L’acrònim O.N.A.N.C.A.A. no em sona de res. Faig una recerca a Google i em remet a IJ. El peix que es mossega la cua (o la serp, o l’ouroboros). Bé, una realitat paral·lela amb els seus propis acrònims. Però què coi vol dir? [en tot cas, cal recordar: E.T.A. = Enfield Tennis Academy].
  • El Director de Redacció sembla tenir un nombre de celles superior al normal.
  • C.T., Chuck Tavis, oncle de Hal Incandenza. 
 

4 comentaris:

  1. Alastair, i jo moro d'aquesta realitat qüestionable, paranoica i de dubtosa veracitat. L'Amèrica de DFW: patologització, consum i paranoia. Almenys, les primeres 40 planes (sí, he avançat).

    ResponElimina
  2. No arribo ni a intuir si és agradable per a tu aquesta lectura. Només sé que de moment no em ve de gust fer-la a mi.

    ResponElimina
  3. Marta, tampoc jo ho sé si és agradable o no, però de moment penso perseverar: no sóc dels que es desanimen fàcilment (amb un llibre).

    ResponElimina