Ghibli (11): llums al final del túnel

Compto que som multitud els que vam fer el primer contacte amb els estudis Ghibli a través d’«El viatge de Chihiro» de 2001, un èxit planetari i una de les pel·lícules d’animació més ben considerades de la història. Fa força temps ja vaig escriure al respecte i ara he evitat rellegir-me, a risc d’incórrer en redundàncies, només per observar «a posteriori» com han canviat (si han canviat) les meves percepcions al llarg dels anys després d’un nou visionat del film.

La primera vegada que em vaig enfrontar a «El viatge de Chihiro» la meva familiaritat amb la cultura japonesa era insignificant i la sensació predominant mentre estava veient la cinta va ser tant d’estranyesa com de perplexitat. En l’actualitat l’impacte ha sigut molt menor, primer perquè ja sabia el que podia esperar-me, però també perquè durant els darrers vint anys les meves incursions en aquest univers nipó de mites entre domèstics i transcendents ha estat molt més freqüent.

Se sol repetir que Hayao Miyazaki va escriure aquest film, en adonar-se que fins el moment totes les seves protagonistes eren o bé nenes petites o bé adolescents. Per això Chihiro té deu anys, una edat intermèdia que es presta molt bé per descriure processos de maduració. La trobarem al principi de la història irritada per haver de canviar de lloc de residència i poc disposada a acompanyar els seus pares en l’exploració d’un parc d’atraccions abandonat. Quan els seus pares, després d’endrapar totes les existències d’un restaurant, es converteixen en porcs, Chihiro s’ha d’enfrontar a un món fantàstic i desconegut del que ignora totes les regles. De mica en mica anirà demostrant bon criteri per superar les proves que es plantegen al seu pas i sortirà de l’aventura transformada.

Poc parlaré de les moltes situacions insòlites que trobarà la protagonista en el balneari dels déus i les seves rodalies: gran part de l’encant d’«El viatge de Chihiro» consisteix en anar descobrint els molts personatges inesperats que l’habiten, alguns sorgits de la religió sintoista o de les rondalles tradicionals, però també de la desbordada imaginació de Miyazaki que sembla funcionar a la velocitat de mil ocurrències per segon.

A diferència del que trobaríem en una narrativa més convencional, de les que segueixen els patrons de Hollywood, aquí no s’enuncien regles del joc ni objectius a assolir: Chihiro s’ha d’anar guiant pel seu bon criteri, per la intuïció i les circumstàncies. Tampoc es justifica el comportament dels personatges a partir d’històries anteriors al marc del relat, i si cal explicar-ne algun detall es fa de passada i no sempre per raons funcionals. També és necessari mencionar que no hi ha cap personatge que sigui explícitament bo o dolent, no hi ha en el film un antagonista clar: sempre es pot arribar a una entesa amb tothom, si es planteja en els termes adequats.

Fins i tot espectadors menys carrol·lians que jo perceben d’immediat el parentiu evident entre Chihiro i l’Alícia del País de les Meravelles, començant per l’edat de les dues nenes, que és exactament la mateixa. Tenim les nenes avorrides inicials, el forat/túnel que marca el llindar a un territori d’incerteses on s’encadenen les topades amb personatges desconcertants. Però, mentre     que Alícia adopta una actitud inquisitiva, qüestiona els comportaments aliens i reprodueix les lliçons que li han inculcat a casa i a l’escola, Chihiro es limita a una reacció embadalida i opta per una resposta cooperativa i lliure de prejudicis.

No tinc cap dubte que «El viatge de Chihiro» representa juntament amb «El meu veí Totoro» el cim de l’obra de Miyazaki; si aquesta darrera conté la felicitat més pura, és aquella la que ofereix més nivells de generositat i bellesa. El terme obra mestra queda curt.