dilluns, 7 de setembre de 2020

Pràcticament perfecta


He tornat a veure «Mary Poppins» cinquanta-sis anys després. Sí, no l’havia vista des que es va estrenar l’any 1964. Pels nens de la meva escola (i potser els de la meva generació) va ser la pel·lícula de l’any, aquella que calia veure encara que els pares s’hi resistissin. M’imagino que ara els nens, amb tanta oferta com troben a les pantalles domèstiques, el concepte de pel·lícula de la temporada els hi ha quedat desfasat; però, ves a saber.

Un cop visionada, el primer que sobta és que sigui tan llarga (139 minuts!), una durada superior als estàndards fílmics infantils de l’època, i que l’ambientació consisteixi palesament en decorats: la ciutat de Londres reproduïda en fons pintats i amb la catedral de Sant Pau al seu cor. Cap de les dues coses resulta ser una pega: la veritat és que el film passa com una seda i no li sobra gairebé res (potser una mica l’escena animada, si tens més de deu anys) i, en quant als decorats, vistos avui dia, li afegeixen una personalitat i un encant que ja voldrien tantes falsedats digitals.


A continuació t’adones que el film és un musical amb tots els ets i els uts: s’hi poden escoltar fins a setze cançons escrites pels prodigiosos germans Richard i Robert Sherman (que, per cert, fora de l’àmbit professional sembla que no s’entenien gaire). No sols un musical, sinó també un molt bon musical on, apart dels «hits» evidents —«Chim Chim Cher-ee», «Supercalifragilisticespialidós» o «Una cullerada de sucre»—, tenim el vigorós «Step in Time» dels escura-xemeneies, el joiós «Let’s Go Fly a Kite» i les dues precioses balades «Stay Awake» i «Feed the Birds», la majoria interpretades immaculadament per Julie Andrews, en el seu debut cinematogràfic. Se sol oblidar la qualitat del seu treball, que fàcilment es pot confondre amb el de l’ensucrada Maria de l’any següent a «Somriures i llàgrimes», tot i que són personatges gairebé antagònics. Mary Poppins, «pràcticament perfecta en tot» segons les seves paraules, petulant i sobrada, només es permet el sentimentalisme en la intimitat i fuig com de la pesta de qualsevol temptació amorosa, tot el contrari de la famosa novícia.


Però si la Andrews està estupenda, no ho estan menys altres actors, començant per Dick Van Dyke, a qui van criticar molt pel seu impostat accent «cockney», però que mostra una energia, una còmica flexibilitat i una autoritat (quan cal) miraculoses en una sola persona. O David Tomlinson, a qui li pertoca l´únic personatge que pateix una evolució i esdevé així el catalitzador i el centre moral del film. Podríem afegir encara consumats secundaris com Glynis Jones, Hermione Baddeley, Elsa Lanchester o Ed Wynn, i potser faria una excepció amb els dos nens, massa «graciosets» com pertocava als actors infantils de l’època. Per cert, si bé Karen Dotrice no va fer una carrera gaire lluïda i es va retirar jove, pitjor se’n va sortir Mathew Garber, que va morir d’una pancreatitis als 21 anys, després d’haver treballat només a tres pel·lícules, totes amb Dotrice.


Inesperadament, «Mary Poppins» no ha envellit malament i encara encanta amb els seus petits trucs de màgia, rudimentaris però eficaços, si es miren amb ulls d’infant.  Una culleradeta dolça, tònica i reconfortant d’efectes contrastats en moments de feblesa d’ànim.

4 comentaris:

  1. Una pel·licula encisadora, recorda que hi vam anar unes quantes amigues per portar-hi els nostres 'germanets petits'. Per cert, voldria recordar que es van doblar fins i tot les cançons, a l'estrena, versionades per Escamilla i Teresa Maria, ara pot fer riure però no estaven malament del tot. Escamilla en va fer versions en català, interessants per l'època i molt aprofitades a les activitats dirigides als infants. Encara les canto de tant en tant, aquelles versions, he, he. Es va dir molt que l'èxit de l'Andrews va esdevenir gairebé una revenja pel disgust que va tenir en no adjudicar-li el paper principal de My Fair Lady, amb la qual havia triomfat als escenaris. Batalletes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Teresa Maria va doblar també les cançons de "Somriures i llàgrimes", devia de ser la "veu" oficial de Julie Andrews. De fet, el costum de doblar les cançons no s'ha perdut a can Disney com pot testimoniar la "nostra" Gisela.

      Suprimeix
  2. Per raons evidents, jo no la vaig mirar quan la van estrenar, però sí uns quants anys després. En tinc pocs records, però és una pel·lícula que no cal recordar massa per saber entranyable. Ara fa un parell d'anys van fer-ne una versió moderna que no vaig mirar, però que deien que era prou digna, no sé si la vas comentar tu mateix. Però bé, si m'animo algun dia, potser per nadal, que tot s'hi val, em posaré aquesta. No farà 56 anys de l'anterior visionat, però déu n'hi do ja.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquesta nova versió (o més aviat seqüela) ni la vaig veure, ni la vaig comentar: amb cinc minuts d'entreveure-la de passada a la televisió vaig tenir prou per detestar-la.

      Suprimeix