A qui no li agrada (deixant de banda en Pons) una sèrie musical? No és un gènere del que anem sobrats i malauradament, quan apareix, acostuma a estar adreçat a un públic adolescent («High School Musical», «Glee»). Fins ara la meritòria «Crazy Ex-Girlfriend» de Netflix n’era l’excepció, amb la virtut suplementària de comptar amb temes escrits originalment pel programa. Benvinguda sigui doncs «Zoey’s Extraordinary Playlist» de HBO a l’exclusiva família de les sèries musicals per a adults (o simpatitzants).
Zoey (la molt atractiva Jane Levy) és una programadora que viu a San Francisco i que, ran d’un accident, esdevé capaç de copsar els sentiments de la gent que té al voltant. Aquests pensaments li venen expressats en forma de números musicals amb cant i coreografia incloses, el que propicia un munt d’escenes ben entretingudes o fins i tot espectaculars. «Zoey’s Extraordinary Playlist» és un musical del tipus «juke-box», ja que es basa en peces molt conegudes, seleccionades d’un repertori d’allò més eclèctic: The Beatles, Pitbull, Andrea Boccelli, Cindy Lauper, Elvis Presley, R.E.M., Cat Stevens, Katy Perry… Com que en general els actors americans tenen una sòlida preparació, la interpretació de les cançons és molt competent i en alguns casos (Alex Newell) digna d’aplaudiment.
Fins aquí tot molt bé, llàstima que algunes de les trames no estiguin a la mateixa altura, perquè una protagonista dividida entre un amor carnal i un altre de més espiritual és un dilema ja massa vist. I, francament, tots aquests ambients mig «hipsters» de les noves tecnologies, amb oficines que semblen escoles bressol, bars de cereals i cafès de disseny, no em podrien caure pitjor. O sí. Encara em cauen pitjor les carrinclones festes de la revelació del gènere del bebè i la del compromís. Pel que fa a la presència d’un personatge de gènere fluid, sembla ja una obligada concessió al «Zeitgeist» de la que ja no escapa cap sèrie actual.
Només el contrapunt de la malaltia terminal del pare (Peter Gallagher) impedeix que aquesta sigui una sèrie purament de superfícies. Dubto que em quedi per la segona part.
En començar aquesta sèrie no n'esperava massa, però em feia gràcia el plantejament. He de dir que em va divertir el primer capítol (he dit ja que només he vist un capítol encara, ehem?). Les cançons són molt conegudes, és clar, i els números musicals em van semblar genials. Ja vaig fer el comentari que em passaré la sèrie cantant, fins i tot em vaig arrencar amb 'Help' dels Beatles, i això que els tinc molta mania. Pel que fa a les trames, doncs suposo que queden en segon pla i moltes seran ja molt suades, la importància del format s'ho deu empassar tot. Però a veure què tal, anar mirant aquesta mentre esperem capítol de 'The Boys' cada divendres, no em diràs que no és un bon contrapunt.
ResponEliminaTens raó que el format musical ja comporta la lleugeresa argumental i no seré jo qui critiqui una mica d'alegria en aquests temps tan grisos.
EliminaEm nego a creure que sóc l’únic que odia els musicals.
ResponEliminaHome, l'únic que passa per aquí i ho confessa.
Elimina