dijous, 19 de novembre del 2009

Confessió d’un sociòpata


Tothom que coneix el meu jo real, no aquest simulacre de pixels i bits, sinó la persona que, si li fas un tall, sagna i que transita pel carrer en autèntic 3D (sólo en cines), sap que no sóc ni gregari ni sociable. Que, si entro en una botiga, intento espavilar-me tot sol, sense adreçar-me a cap dependent. Que en una reunió de més de tres persones emmudeixo com si no hi fos. Que a les festes em costa saludar la gent, que no sé “donar conversa” i que acabo en un racó fullejant un ¡Hola! de fa tres mesos.

Sí, em falta la espontaneïtat, l’empenta i el do de paraula per mantenir una comunicació fluïda. I això em fa passar per antipàtic, superb, tímid, mal educat o les quatre coses juntes. De vegades, per curar-me en salut, davant dels desconeguts em presento mig en broma com un sociòpata i això m’eximeix de qualsevol simulacre de sociabilitat.

Llavors un bon dia obres un bloc. Com ens ha passat gairebé a tots la primera vegada, no saps perquè ho fas ni què hi escriuràs, però vas tirant endavant, publicant amb regularitat, visitant altres blocs, una mica en mans de l’atzar, comentant aquí i allà, fent-te seguidor d’alguns... I de sobte, un altre bon dia, et trobes integrat a una nova xarxa d’amistats amb els que converses desinhibidament, intercanvies opinions, fas brometa, expliques intimitats que a la realitat no revelaries ni sota secret de confessió i, en general, t’hi trobes molt a gust. Vaja que et sents el rei de la festa, sempre amb el mot just a la punta de la llengua i un Tom Collins a la mà.

Esclar que la comunicació escrita és molt diferent de la comunicació verbal i “presencial”, però encara així no deixa de ser una forma ben còmoda d’obrir-se una mica al món. No sé si ha estat estudiat el paper que poden tenir els blocs com a teràpia per guarir o assuaujar conductes antisocials. En tot cas, no em puc queixar, en el darrer butlletí de notes se’m deia que “progressava adequadament”.

37 comentaris:

  1. Uf, si mai es fes una trobada de blocaires seria molt perillosa la cosa...

    ResponElimina
  2. És molt tendre i emotiu el que expliques. Em sento Allau en molts aspectes.

    ResponElimina
  3. jo no :P de tota manera és una sort que aquí et "desmelenis" una mica, així podem gaudir d'un tu que no poden gaudir els subjectes que no estan fets de bits :)

    ResponElimina
  4. Els blogs curen la sociopatia! Algú hauria de fer un estudi científic sobre aquest tractament aparentment tan exitós.

    ResponElimina
  5. Haig de dir que també a un servidor (que no estic massa lluny de l'Allau) aquest post m'ha sorprés tant com m'ha commogut. Jo, mentre no destorbi la pau familiar, m'afegeixo al "desmelene" del que parla Clídice. Algun profit en treuré (I supose!).

    ResponElimina
  6. Galderich, tant com perillosa potser no, deixem-ho en plena de sorpreses.

    ResponElimina
  7. He, he, Leb, no sé quin futur tindria una associació de sociòpates.

    ResponElimina
  8. Clídice, mai no he dubtat que tu ets la reina del mambo aquí, a la plaça Catalunya i al cim del Pedraforca ;p

    ResponElimina
  9. Salvador, quan acabis de mesurar escots i faldilles, pots continuar amb aquest estudi, encara que no sigui tan divertit.

    ResponElimina
  10. Allau, tonto, que avui no estava preparada per a arribar aquí i trobar sang i víscera (per no dir emoció). M'ha agradat tant que fins i tot et faria un petó. Encara que em giressis la cara, ves. Tros de sociòpata.

    ResponElimina
  11. Per sort no tenim cap "hola" de fa 3 mesos darrera on amagar-te, i aquí dones la cara :)
    Ah, i ho fas molt bé.

    ResponElimina
  12. Matilde, potser he carregat les tintes, que un petó no te'l negava.

    ResponElimina
  13. No ho hauria dit mai! Però sí que és veritat que els blocs i les xarxes socials ens permeten mostrar uns "jos" que potser no mostraríem davant gent que coneixem poc.

    ResponElimina
  14. Ho veig de forma bastant semblant. A mi també em costen les relacions socials. Després de passar tot un dia rodejat de canalla i fent classes, normalment he esgotat la meva capacitat social i normalment prefereixo tancar-me, escriure i no haver-me de relacionar. Escriure al blog té una part terapèutica, perquè ens comuniquem, i alhora en controles tu els tempos. Anem fent.

    ResponElimina
  15. Cert, Ferran; però en el meu cas el "jo" que mostro aquí és tan sincer i real com l'altre. I si em trobes a l'autobús (com preguntes a Facebook), pots saludar-me, que en els tractes d'un en un no mossego.

    ResponElimina
  16. Interessant, Lluís, això que dius. Certament, el fet que la comunicació en els blocs no sigui estrictament online et permet administrar els temps de socialització al teu propi ritme, per això ens agrada tant als que no som de resposta ràpida.

    ResponElimina
  17. A part del tema d'administrar el temps hi ha un altre component que ajuda a les relacions en aixo dels blogs. Es el mateix fenomen que es produeix en els xats.

    Som sociopates o simplement timids?

    A mi no m'acostumen a titllar de timida, tot i que puc afirmar que tinc un component timid en alguns aspectes del meu caracter. Jo he tingut converses molt mes obertes i sinceres via online que presencials. Aixo de "sentir-nos protegits per les pantalles" en deu ser tambe una rao a afegir.

    ResponElimina
  18. Encara que en els xats, Eulàlia, suposo que has de ser de reflexos ràpids, no t'hi pots adormir.

    I sí, les pantalles protegeixen, al menys mentre no s'inventin la possibilitat d'enviar bufetades o descàrregues elèctriques en línia.

    ResponElimina
  19. afinitats selectives
    A la xarxa és molt més fàcil (i més còmode) trobar persones afins, el que jo tampoc m'esperava és que les relacions, diguem-ne intel·lectuals, que establim ací es tornen afectives..., jo a la xarxa he fet amics, bons amics, a alguns ja els conec `personalment' i d'altres no, però estic convençuda que l'Allau en 'autèntic 3D' és com el del bloc...
    (Ho pensava l'altre dia que té gràcia que jo vaig pensar en vosaltres a Brooklyn i tu vas pensar en mi escoltant Vivaldi...)
    Per cert, crec que el bloc m'agradava més verdet, si més no la foto de la capçalera es veia molt millor.

    ResponElimina
  20. Jo diria que en 3D no sóc tan divertit, un dia farem la prova, oi Maria?

    Sobre el canvi d'aspecte encara l'estic afinant (i la capçalera tampoc m'agrada com queda). He decidit capgirar el disseny perquè em semblava que visualment quedava molt feixuc. A més vaig llegir algú (potser l'Olga Xirinacs) que deia que evitava els blocs que estiguessin escrits en clar sobre fosc, que li cansaven la vista.

    Disculpeu que per unes hores estiguin per aquí els pintors.

    ResponElimina
  21. A mi tot açò que conta m'alegra molt moltíssim i també m'ha semblat molt tendre i no puc estar més d'acord perquè també tinc una vena una miquitiua sociòpata i que m'alegre molt d'haver-lo conegut i tot això però també li he de dir que el blog m'agradava més abans, o igual és la falta de costum.

    Amb molts blocaires, vosté entre ells (i per extensió el Josep), tinc la sensació de que si em trobara no tindria la sensació de no haver-los vist mai, seria més bé com si foren d'estes persones a les que per lo que siga no veus en anys.

    ResponElimina
  22. Això que diu, Comtessa, també ho trobo molt tendre. I és cert que si ens trobéssim pel carrer no ens sentiríem estranys.

    L'aspecte del bloc encara no està del tot acabat, però em temo que no hi ha volta enrera. Espero que sigui només la falta de costum.

    ResponElimina
  23. Missatge per als pintors:
    Ben fet el canvi cap a Lletres fosques sobre fons clar. Hi ha moltes teories de la legibilitat que confirmen que no cansen tant.

    felicitacions tambe per avitar les columnes "apretades". El disseny que heu triat permet que s'adapti a totes les pantalles

    Ai! Ara mateix m'ha caigut a sobre una taca de pintura groga,caram! :)

    ResponElimina
  24. Dels pintors: gràcies, senyoreta, per recolzar la nostra feina. Ah i la pintura se'n va amb aigua...

    ResponElimina
  25. ja t'aclareixes amb els pintors? jo ara ja no sé quin color m'agrada més :P

    ResponElimina
  26. Un altre a qui li ha agradat molt aquesta confessió sociòpata. És ben curiós, això de l'escriptura (ja sigui la de blocs o la de tota la vida): és a la vegada una màscara i una mena d'exercici d'estriptís. Potser perquè ens sentim més protegits, per escrit deixem veure aspectes de la nostra personalitat que sovint no sabem (o no volem) comunicar "de viva veu".

    Paciència amb els pintors!

    ResponElimina
  27. En aquests casos, Clídice, millor no escoltar ningú, que tants caps, tants colors!

    ResponElimina
  28. Sí, espai, i encara a la literatura de tota la vida per molt memorialista que sigui hi falta aquest punt de despullament interactiu.

    ResponElimina
  29. Cada cop resulta més interessant ca teva. Escriure no és com parlar en persona. Però quan has llegit una temporada a algú i després el coneixes no hi han gaires desviacions. Deixant de banda les d'imatge i presència, clar.

    Com estic segur que no vindràs a Salzburg, llevat que un helicópter dels bombers es perdi per La Selva, haurem de coincidir un dia en alguna cosa a Barcelona. Si es dona el cas, buscaré més enllà de l'Hola.

    ResponElimina
  30. Jaume, sincerament, vas ser tu amb un comentari que vas fer ahir qui m'inspirà el post. Em vas fer sentir com la Preysler servint Ferreros i ho vaig trobar molt estrany.

    I d'això d'anar a Salzburg, de més verdes en maduren...

    ResponElimina
  31. Penso en dues línies de comentari:
    Què no hauria fet Hölderlin els 37 anys que va passar tancat a les golfes del fuster del seu poble si hagués tingut un blog.
    I, jo que he viscut la fal·lera pels jocs de rol del meu fill, mig endevino unes afinitats entre blogs i rol.

    ResponElimina
  32. Sí, Girbén, i en Rimbaud amb un portàtil a l'Àfrica, potser animant-se a encetar un bloc de poesia...

    ResponElimina
  33. Te entiendo perfectamente. A mí me ocurre exactamente lo mismo... y también me pregunto si el blog no será una forma de terapia no prescrita. Bienvenida sea, si funciona bien :-)

    ResponElimina
  34. Sí, Sufur, una terapia con casi ninguna contraindicación. Creo que hasta es beneficioso para la hipertensión ;p

    ResponElimina
  35. A vegades un pensa que al darrere d'escrits així s'hi amaga bon jan de veritat... Però clar, aquí tot és virtual, fins i tot les confessions íntimes ;)

    ResponElimina
  36. Jo també crec, Joan, que s'hi amaga un bon jan i no per virtual és menys sincer.

    ResponElimina