divendres, 29 de gener de 2010

Caigut a la temptació (Son of Catacroc!)


Pintura de Maria Lanssig
Sóc d’una mena estranya, deixo per l’últim moment les coses que queda clar que cal fer, però per les decisions que requereixen una certa meditació em deixo dur per la intuïció del moment i actuo ràpid.

Quan vaig saber que el meu ordinador era irrecuperable i que em tornarien els diners, no vaig fer cas a l’adagi (No diguis blat, fins que no sigui al sac…) i em vaig disposar a buscar un substitut adient sense esperar la recepció de la transferència. Confesso que l’antic maquinot m’agradava molt i que havia pagat gustos i ganes per tenir-lo. El meu únic caprici entre els cinc o sis ordinadors que havia tingut abans havia estat l’únic que m’havia fallat abans que el pogués regalar per obsolet.

Fem un incís. Jo sempre havia parlat malament de la casa Apple (ho he escrit per algun d’aquests racons, però no em molestaré a enllaçar-ho, perquè ara no em caigui la cara de vergonya). Trobava que els usuaris dels famosos macs eren uns esnobs que anaven d’artistes i que miraven per sobre l’espatlla la resta de la humanitat, els proletaris que estàvem obligats a treballar amb Windows (digueu-me rarot, però jo no he participat mai en el linxament col·lectiu contra Bill Gates, malgrat el pitafi de la “comic sans”). Els productes de la casa Apple eren cars, no es feien amb cap altre ordinador que no fos de la família, no admetien la majoria de jocs i aplicacions i, francament, el seu disseny no em semblava la repera (tot aquell plàstic blanc em recordava un microones o una citromàtic Braun).

Però amb els anys els Mac s’han abaratit, s’han tornat més sociables i tenen cada dia un disseny més bonic. I com que el cor de lloances ha persistit i fins i tot ha augmentat (i com que la Marieta acabava de caure també en la temptació), vaig dir-me, per què no?

Així que ara sóc el bastant feliç propietari d’un iMac elegantment minimalista, amb un teclat petit-petit (però que té tot el que cal) i un ratolí fascinant, sense botons ni rodeta, llis com una pastilla de sabó, i cap cable a la vista. No m’ha costat gaire adaptar-me a les petites diferències entre MacOs i Windows, encara que això impliqui una certa esquizofrènia entre el meu comportament a la feina i a casa. Diria que tot ha esdevingut més simple i menys engavanyador, però encara estic en procés d’adaptació.

De totes maneres, espero no convertir-me en un fanàtic de la causa. Encara hi veig molt papanatisme “à la mode” en el baveig constant davant de qualsevol cosa que fa l’Steve Jobs, com aquesta tauleta digital que ahir va fer parlar tots els diaris i blocs, va sotragar les borses i va fer patir els d’Amazon. Curiosament, tota aquesta canalla que es dedica a lapidar la SGAE són els principals clients d’aquesta megabotiga que és iTunes.

Ja és ben significatiu que entre la documentació de l’iMac s’incloguin un parell d’adhesius de la poma blanca, perquè els enganxis on et vingui de gust i proclamis al món que ets membre d’aquest, cada dia menys exclusiu, “club”. Que no comptin amb mi, jo sóc dels que s’arrencaven els cocodrils dels Lacoste.

Per a tranquil·litat de la parròquia, a mitjans de gener ja vaig rebre el reembossament del vell ordinador. En definitiva, he tingut un parell d’anys una xulada d’ordinador gratuïtament i encara he guanyat 100 euros que em podré gastar en “xutxes”.

18 comentaris:

  1. Quin negoci tan rodó; tu sí que saps.
    Compraràs Sugus?

    ResponSuprimeix
  2. Doncs jo estic encantada, amb l'ordinador i amb la meua nova condició de 'maquera snob que va d'artista' :-)))

    ResponSuprimeix
  3. Dues coses sobre la poma:
    Com entre els músics electrònics (on el Mac és l'instrument de referència) s'ha estès el costum de dissimular la poma lluminosa. "És una redundància, una obvietat." -em deia una artista, orgullosa d'haver infiltrat una radiografia de la seva dentadura al mig de la poma.
    I aquella llegenda urbana (desmentida enèrgicament pel mediàtic Steve Jobs) que atribuïa l'elecció de la poma a un homenatge al matemàtic Alan Turing (que prou se'l mereixeria); concretament al seu suïcidi mossegant una poma emmetzinada com la Blancaneus.

    ResponSuprimeix
  4. Benvingut a la temptació! Hi ha alguna paraula que defineixi la gent que només ha tingut Apple...? ;)

    ResponSuprimeix
  5. Doncs a mi, Maria, la vida no m'ha canviat pas tant, encara saludo els amics d'abans.

    ResponSuprimeix
  6. Girbén, doncs deuen ser els únics que ho dissimulen. Jo és que l'iMac no el trec a passejar.

    ResponSuprimeix
  7. com més us passeu al Mac més adoro el meu pc amb Linux :D té aquell jenesequaC proletari i artesanal que me'l fa adorable. M'apunto als sugus vermells :) i als de taronja també :P

    ResponSuprimeix
  8. Galde, prometo no prodigar-me amb les gràcies de la meva nova criatura.

    ResponSuprimeix
  9. Clídice, jo no volia, mira que m'hi vaig resistir; de totes maneres mai no renegaré dels meus origens proletaris ;P

    ResponSuprimeix
  10. Clidi -i disculpa Allau aquesta digressió-, a "El artesano" de R. Sennet -que acabo de llegir- hi trobaràs un munt d'arguments superiors que justifiquen la valenta i lliure opció Linux.

    ResponSuprimeix
  11. Comparteixo una part de la meva relació amb l'Apple. Vaig començar amb ell i durant anys m'hi vaig mantenir fidel. Però finalment em va fastiguejar el preu i aquella mena d'absurd "elitisme", tant de la fàbrica com dels seus clients. De manera que em vaig passar al Gates, tot i assumint la qualitat inferior.
    Veig que ara Apple ha recapacitat una mica, encara que ho deu haver fet simplement per la pressió d'un mercat menys inclinat a les coses selectes, i que prefereix els preus assequibles. És una bona notícia que Apple es democratitzi.
    També crec que si fa uns anys, el disseny era extremadament superior als PCs, actualment ja no és tan clar. Fa poc en vaig estar remenant un i em vaig adonar que les distàncies s'han fet curtes. Sincerament, crec que ja no n'hi ha per tant.

    ResponSuprimeix
  12. Finalment, Lluís, els ordinadors són uns mers instruments, a mi el que m'interessa són les persones que se'n serveixen, tant si són de la poma com de la pera.

    ResponSuprimeix
  13. Ai, que jo voldria un mac i no tinc ni per renovar el meu vell pecé. A mi SI que m'agrada molt l'estètica mac, i no sé si serà tant rexulo com diuen pel que fa al funcionament, però entre la torre de color arena que tinc i els bonics dissenys maqueros, jo em canviaria molt a gust. O sigui que felicitats pel canvi, i damunt, si encara t'ha sobrat per sugus, millor. Jo hauria comprat més aviat Petazetas.

    ResponSuprimeix
  14. Leb, amb 100 euros es pot diversificar l'oferta: sugus, petazetes, darlins, mix, viudadesolano...

    ResponSuprimeix