dijous, 28 de gener de 2010

Ègloga


Potser el món del cinema, just abans d’extingir-se entre descàrregues indiscriminades, multisales crispeteres i productes de circ “high-tech”, encara ens pot oferir algun consol intel·ligent. Els Coen van ser un bon exemple fa quinze dies, i Michael Haneke el darrer cap de setmana ens confirma que encara hi ha lloc per l’esperança. “La cinta blanca” (o “Das Weisse Band”) és una obra mestra. Ras i curt. Em sento temptat d’afirmar que és la millor pel·lícula de l’any, sense necessitat de veure les que vindran darrera, però cediré el superlatiu a persones de cap més calent.

Un poble alemany a principis del segle XX, imatges, es diria, d’un paradís pastoral. La perfecta fotografia en blanc i negre de Christian Berger, que ha concitat les mencions a Dreyer i Bergman (més còmodes que verídiques), realcen encara més la bellesa del paisatge. Haneke ha justificat la seva elecció, tot al·legant que, mentre les imatges que coneixem del segle XVII i XVIII ens han arribat en gran part gràcies als pintors, les del segle XIX i principis del XX provenen de les fotografies en blanc i negre. És una opció per tant “realista” i funciona sense fissures.

Des de l’inici del film la veu en off del mestre ens explica, molts anys més tard, els fets misteriosos que s’esdevingueren al poble durant l’any anterior al principi de la Primera Guerra Mundial. Aquest narrador servirà per donar sentit unificador a un relat coral on podria semblar que es mostren escenes completament deslligades unes de les altres. Anirem coneixent la rígidament estructurada comunitat, amb el quasi feudal baró al capdamunt, el poder de l’església encarnat en un pastor d’eixuta religiositat, la resta de forces vives: el metge, el mestre, la llevadora, l’administrador de la finca. I finalment també els estrats més baixos: els membres del servei, els camperols.


Al ritme lent de les estacions anem contemplant els treballs i els dies, alterats de tant en tant per successos inexplicables i cruels que revelen alguna presència maligna dins de la comunitat. I al mateix temps anirem descobrint que no tot és tan irreprotxable com indiquen les apariències. Haneke és un especialista en suggerir l’horror fora de pla i aquí s’hi ha aplicat amb extrema saviesa. Rarament hi ha imatges de violència explícita, el que fa més horrible tot el que l’espectador ha d’imaginar i en alguns moments la tensió es fa insuportable.

Cal mencionar el nombrós repartiment on cadascú sense excepció sembla estar-se interpretant a si mateix (i què bé que ho fan tots els nens!) Rodada a un pas parsimoniós en plans llargs, sempre amb la càmera al lloc adequat, amb prolongats silencis i cap altra música més que la que produeixen els propis personatges, pot semblar una experiència dura de pair. Afegiu-hi la seva durada de 140 minuts. I malgrat tot, el dia que la vam veure amb la sala al complet, es notava un silenci atent en l’audiència que poques vegades he presenciat.


Al final no es descobriran els culpables: Haneke està més preocupat en plantejar preguntes que en donar respostes, un senyal de respecte al seu públic. El director alemany ha declarat que el que l’interessava mostrar era les monstruositats que poden produir les certeses i el dogmatisme. Donada l’època de l’acció del film, tothom s’ha afanyat a trobar-hi l’ou de la serp que acabaria esdevenint la follia nazi. Potser també, però el toc d’advertència es pot generalitzar, i no crec que ningú pugui sortir del cinema, després d’haver vist “La cinta blanca”, amb la consciència gaire tranquil·la.

15 comentaris:

  1. Una que he vist!

    Haneke té la virtut de remoure la ment i l'estómac. Personalment crec que aquesta darrera és una de les seves pel·lis que menys remou l'estómac (en comparació a les anteriors), però continua essent estimulant. I, com dius, els nens (i nenes) ho fan de conya.

    Això sí, crec que és la millor fotografia que li he vist mai. I com no és una pel·li tan dura com les anteriors encara guanyarà l'estatueta daurada.

    ResponSuprimeix
  2. Sóc fidel al Haneke i aquesta és a la llista. Fa pocs dies en va parlar el Toni Sala al seu blog, t'agradarà si el llegeixes.

    ResponSuprimeix
  3. Una que haig de veure, gràcies de nou per la crítica.

    ResponSuprimeix
  4. Faràs bé, Galderich.

    No sabria dir, Puig, si remou més una cosa o l’altra, però el fet és que vaig sortir “remogut”.

    Ja ens diràs, Lluís. Acostumo a seguir en Toni Sala i sí, vaig llegir el que en deia.

    ResponSuprimeix
  5. Sí, Leb, aquesta i Avatar són les imprescindibles de la temporada ;p

    ResponSuprimeix
  6. doncs mira que ara ja tinc material per a fer el quid pro quo (que això d'haver de veure Avatar m'estava destrossant la moral :P)

    ResponSuprimeix
  7. Clídice, si tu ja no vas mai al cinema!

    ResponSuprimeix
  8. m'ha agradat això de les monstruositats que poden produir les certeses i el dogmatismes. Miraré de veure la peli tot i que això que sigui tan llarga em fa una mica de respecte

    ResponSuprimeix
  9. Marta, per la llargada no temis, és tan absorbent que t'oblidaràs del temps que passa.

    ResponSuprimeix
  10. Per fi l'he vista. M'ha agradat molt. Havia oblidat el que en deies i avui he tornat a rellegir-ho. De fet ja l'he vista dues vegade. El primer dia de silenci a la sala, més aviat poc. Unes noies no paraven de fer soroll de bosses de plàstic i finalment, i després de diversos shhhhhh i alguna frase sencera, una figura masculina -crec- va aixecar-se enmig de la foscor i diria que els va donar 'un cop'. Tota una escena.

    ResponSuprimeix
  11. Bé, Marta, contra alguns cap de pardals s'imposen les mesures extremes. M'alegro que t'hagi agradat.

    ResponSuprimeix
  12. Acabo de veure el film i m'he recordat de la teva crònica que acabo de tornar a llegir, a mi també em va agradar molt, però molt i molt tot i que potser desde una altra punt de vista...tant de bò algun dia en poguem parlar al voltant d'un cafè...

    ResponSuprimeix
  13. Robert, no sé de què parlarem exactament, ni si serà al voltant d'un cafè, però de moment ja tenim una cita al setembre.

    ResponSuprimeix
  14. ..a mi de la peli em va interessar molt el retrat d'una comunitat rural, semble extrany el poc que ha canviat en cent anys i sobretot el retrat de lo cabronasos que poden arribar a ser la canalla...a mi la peli em va agradar moltíssim, fins el punt que la penso comprar i tot....però una cosa si sé de què hem de parlar pel setembre,: DICKENS!!!!!

    ResponSuprimeix