divendres, 8 de gener de 2010

Postals amb Capote


Foto de Manuel Valls (1942)
No, no, aquest apunt no pertany a l’Ofensiva Carroll. De fet, si no me l’hagués regalat l’empresa on treballo aquest Nadal, no crec que hagués llegit “L’home dels pijames de seda” de Màrius Carol (Columna, 2009). I hauria fet santament!


El llibre documenta l’estada de Truman Capote a la Costa Brava a principis dels 60, uns anys en els que es dedicava a escriure la seva obra mestra “A sang freda”. Dues bones pel·lícules recents havien tractat ja aquest mateix moment en la vida de l’escriptor i les seves ficcionalitzacions, lluny de limitar-se a exposar els fets, proposaven interessants reflexions sobre la creació literària i els seus límits. Màrius Carol opta per fer una versió catalanocèntrica i, suposo que de forma documentada, ens ofereix una visió de la Costa Brava als inicis del boom turístic. Tot i això, hi cola alguna invenció, com és l’encontre entre Capote i Pla, cirereta del pastís d’un cúmul de tòpics sobre la blavor de les aigües de Palamós, l’excel·lencia de les seves gambes i la simpatia natural de les seves gents. No és casual que l’any passat es commemorés el centenari de la invenció de la denominació Costa Brava o sigui que la maniobra té un cert tuf d’oportunisme, perquè les referències al nostre país estan ficades una mica amb calçador i sospito que Capote devia tenir el cap molt lluny de les sardanes del passeig.


Carol és un professional de l’escriptura. Això vol dir que les seves frases respecten de forma notable les normes de la morfologia i la sintaxi. Ara, de l’art de la ficció, ha de repetir curs. A la contraportada del volum s’informa que “L’home dels pijames de seda” és una novel·la. Ningú no sap dir què és exactament una novel·la, però tinc clar que això no ho és. Ni hi ha personatges, ni paisatge, ni reflexions, ni llenguatge, ni trama. Com a molt un llistat d’anècdotes espigolades en les biografies i els epistolaris de Capote (i com jo ja me les havia llegides, poca cosa hi he trobat de nou). En el cas de les notícies locals, haurà tirat mà de l’hemeroteca de La Vanguardia, suposo.


Sembla que el que motiva aquestes pàgines és fer tot el safareig possible (cosa que a Truman certament li hauria encantat) i així és fàcil trobar-se una desena de famosos per plana, en un exercici de fatxenderia que els anglesos anomenen “name dropping”. Tot i això abunden els errors: l’oncle de Lord Snowdon esdevé el seu nebot dues línies més enllà, la que comença sent Pastora Imperio, acaba el paràgraf com Imperio Argentina, Fortnum & Mason és rebatejada com Fortune & Mason, la Guia de la Costa Brava de Pla esdevé la Guia de Catalunya dos capitols més enllà i l’argument d’Un altre pas de rosca de Henry James no és pas com el relata Carol... De vegades em pregunto si algú es llegeix els textos abans de premiar-los i publicar-los.


També és alarmant que es repeteixin les mateixes anècdotes, explicades gairebé de la mateixa forma en capítols diferents o que es presenti una informació com nova quan ja s’havia dit anteriorment. És diria com si en la redacció hi haguessin intervingut més de dues mans (i ho deixaré aquí).


La forma de presentar el material esborrona per la seva ineptitud. Així, per informar el lector de fets que queden fora de l’abast de la història (i que sovint no tenen cap pertinència i serveixen només per farcir el llibre), Capote li explica al seu company, amb el que ha conviscut més de deu anys, com si fossin una novetat. Converses del tipus, “Com bé saps, vaig néixer un dia tal, a tal lloc i els meus pares foren tal i tal, i el meu pare em va abandonar i la mare es va tornar a casar...”


Carol també cau en la fal·làcia de pensar que els grans escriptors s’expressen en frases adreçades a la posteritat. Vaja, que a un nòvio no se li diuen coses com aquesta:


—... Mira el mar, Jack: és la Mediterrània. No sents, com Ulisses, la calma absoluta? Com ell, he vingut a aquest indret no només buscant refugi, sinó esperant escoltar el cant de les sirenes. Elles són les veritables muses, les que van inspirar Homer en els seus poemes i les que van inspirar l’aede quan canta les gestes dels déus.

El premi Prudenci Bertrana en èpoques passades havia gaudit de gran prestigi; que el guardó de l’any passat recaigués en aquest títol que m’ocupa és un símptoma de l’estat actual del negoci editorial. A evitar.

39 comentaris:

  1. Galderich, m'agrada fer amics, però no a qualsevol preu.

    ResponElimina
  2. Allau contra l'imperi mediàtic, estàs mes en l'aire de un Indiana Jones que quan ens atrapes en les teves exploracions bibliòfiles.
    Pel que expliques, queda ben retratat l'oportunisme del nostre lexicofílic mediàtic.

    ResponElimina
  3. Veig que t'has estalviat de dir res del títol... tan fashion, tan presumptuós, i tan afusellat del "The Boy in the Striped Pyjamas". Brrr!!

    ResponElimina
  4. Ofensiva Carol, en aquest cas. Corro a comprar-me'l :)

    ResponElimina
  5. Ostres, gràcies Allau, el tenia entre els llibres pendents de comprar...
    si a mi un nòvio em diu la frase que dius davant del mar, encara que portem deu anys junts, aprete a córrer i canvie el pany.

    ResponElimina
  6. Prat, no vaig contra ningú en concret, com a molt, contra la mala literatura. De totes maneres tinc sort que el meu món no és el dels imperis mediàtics, perquè m'he adonat tot buscant crítiques a la xarxa que els pocs que ho fan, ho fan amb la boca molt petita.

    ResponElimina
  7. Girbén, arriba un moment que cansa trobar tants defectes en un sol llibre i t'atures. Suposo que l'autor (o qui li posés el títol) devia confiar en els compradors despistats, que sempre n'hi ha, als quals tots els pijames els hi estan bé.

    ResponElimina
  8. Puig, que no t'hi fixes i hauràs de repetir curs, que no és Ofensiva, és Ofensiu Carol.

    ResponElimina
  9. Maria, si has llegit la biografia i l'edició de les seves cartes, tot el que trobis aquí serà redundant i estarà pitjor escrit. Estic content de fer-te un servei.

    ResponElimina
  10. Per cert, Maria, si vas a Google Images i busques imatges grans i en color de "Truman Capote", a la pàgina 5 trobaràs una sorpresa.

    ResponElimina
  11. si és queeeee, ja ho veieu, cal sortir a la tele nens, amb això i un parell de negres (ai, perdó, becaris), a jeure a la fresca! :P

    ResponElimina
  12. Clídice, jo faig el que calgui per jeure a la fresca amb un parell de negres ;p

    ResponElimina
  13. doncs com no t'espavilis a parlar de futbol per la telatrès :P

    ResponElimina
  14. Jo sóc capotiana des de la primera edició d'"A sangre fria" que em va entusiasmar. Així que he anat seguint no només tota la seva obra sinó que també he llegit la documentada biografia de Gerald Clarke i carte io entrevistes. Presumeixo sense cap mala fe d'aquest bagatge dedicat a T.C. perquè quan vaig saber que en Carol habia escrit un llibre sobre ell gairebé em vaig ofendre. I a sobre, un llibre amb premi que preten ser de prestigi en el nostre país!!!
    Allau, m'encanta la crònica que has escrit. És una lliçó pels que encara no saben distingir entre un escriptor i, com deia Capote, un que fa mecanografía-avui "tractament de textos"-.
    Salutacions afectuoses.

    ResponElimina
  15. Doncs a mi també m'has estalviat una lectura i uns quants euros, Allau. Jo tenia curiositat per aquest llibre, però a la vegada em feia una mica de por. Veig que la por estava justificada.

    ResponElimina
  16. Marededéu Senyor, encara et queixaràs, Allau! Si ja t'ho deien des del títol: «no em lliges, no em lliges». L'home dels pijames de seda (dels «pijames de seda a ratlles»? Per completar la intertextualitat, com diu Girbén). Ahir mateix m'assabentí d'un altre llibre que fa l'esforç d'advertir al lector que no el llija des del títol: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys.

    PD: Si Maria tinguera un nòvio des de fa deu anys no faria falta que apretara a córrer i canviara el pany de casa perquè si Maria tinguera un nòvio des de fa deu anys seria molt més elegant que tot això i no li diria eixes coses, ni davant el mar ni davant el Gasometro. Dic jo...

    ResponElimina
  17. Glòria, amb tot aquest bagatge, la lectura d'aquest llibre t'esgarrifaria tant o més que a mi. Carol ha extret totes les anècdotes sucoses de la biografia encara que no fossin contemporànies a l'acció (l'aventura amb Errol Flynn, l'entrevista amb Brando, el ball en blanc i negre...) i les ha barrejat amb referències al suquet de peix, les anxoves de l'Escala, la sarsuela i les gambes de Palamós. Quant més hi penso, més m'emprenyo.

    ResponElimina
  18. Espai, jo no havia llegit res d'en Carol, llevat d'alguna crònica sobre la Casa Reial (sí), però ja em feia mala espina. I confesso que una mica de curiositat malaltissa sí que sentia.

    ResponElimina
  19. Jesús, un dels meus pitjors defectes és que em veig obligat a llegir tot el que em regalen. En aquest cas, com no és pot dir que sigui un llibre ni llarg ni espès, el vaig acabar per morbo.

    PD: em pregunto què diria Capote/Carol en front del gasòmetre...

    ResponElimina
  20. Aquest cop m'has tocat el punt dèbil. Fa molt poc he llegit per tercera vegada "A sang freda" i he tornat a sentir que en Truman era un geni de mides incommensurables. Potser posteriorment no va arribar a tanta altura, però n'hi ha prou amb una obra per a justificar-lo tot.

    ResponElimina
  21. No sé si és molt correcte, perquè l'incompetència que censures és prou lamentable, però m'he fet un tip de riure amb el teu apunt.

    ResponElimina
  22. Lluís, segur que després no va arribar a fer res ni la meitat de bo. Crec que en Capote no estava preparat per un èxit tan descomunal i aquest va ser el principi de la seva fi.

    ResponElimina
  23. Doncs mira, Jaume, que ho he intentat explicar de forma seriosa i objectiva (de fet, quan més hi penso, més em deprimeix).

    Proposta: tres hiverns de Ruyra a Manhattan.

    ResponElimina
  24. Tot i que no és usual a casa nostra, ja va bé de tant en tant llegir crítiques ben argumentades com la teva sobre el llibre de Màrius Carol.

    Comparteixo també, el comentari que hi fas del "prestigi" actual del premi Prudenci Bertrana i altres premis literaris del país. De crítiques com aquesta se n'ha d'aprendre (i prendre'n nota), perquè sinó sempre acabem vivint de les raspallades d'uns i altres, i el cofoisme fa que ens adormim als llorers.

    …et puc preguntar què és això dels "tres hiverns de Ruyra a Manhattan"?

    ResponElimina
  25. Completament d'acord, miq, que parlar bé de tothom per sistema no fa cap bé a la nostra literatura. Actualment és difícil destriar la informació de la publicitat encoberta. Com pots veure pels comentaris, algú se l'estava pensant comprar: si puc ser d'ajuda als vint lectors que tinc, ja em dono per satisfet.

    Això de Ruyra és una broma semi-privada amb en Jaume, que és de Blanes i té molta "admiració" per en Ruyra. La novel·la de Carol es subtitula "Tres estius de Truman Capote a la Costa Brava".

    ResponElimina
  26. Genial la teva proposta: "Tres hiverns de Ruyra a Manhattan" queda apuntat com un títol pel futur. No ho supera ni el Muñoz Molina. M'ho imagino i em pixo de riure.

    Tornant al tema Carol, la veritat és que m'ha fet riure perquè de tan patètic acaba resultant còmic. Em pregunto: no tenim cap crític que, com has fet tu, tingui coratge per dir la veritat sobre el llibre d'en Carol i el premi Prudenci Bertrana? Són tots estòmacs agraïts o servents espaordits?

    O riem o ho enviem tot a cagar. Ja em perdonaràs.

    ResponElimina
  27. Carol, com a escriptor (ni que sigui de "crònica social" o "rosa" o com se'n digui), val menys que zero.
    Això sí, té un mèrit: s'ha passat tants anys llepant els culs més convenients que ara el seu és un dels culs que convé llepar per prosperar en determinats ambients. Eeeecs!

    ResponElimina
  28. Potser ningú ha llegit el llibre, tret de l'Allau. (quin títol, mon dieu, quin títol!)
    Potser ni aquests, els membres del jurat del Bertrana: Xavier Cortadellas, Jordi Llavina, Ester Pujol, Emili Teixidor i Vicenç Villatoro.

    Però com se t'acut; ni que te'l regalin ni res. T'has de quitar d'aquesta mania.

    [i als de l'empresa on treballes ja els assessoraré jo, el nadal que ve. Val més que regalin llonganisses, que fan més profit!]

    ResponElimina
  29. Jaume, m'imagino que tothom que escriu pels "medis", per si de cas, mira de no enemistar-se amb el grup Godó, que "la coza etá mu mala" i mai no saps qui et donarà de menjar.

    ResponElimina
  30. Santi, tal com ho planteges encara em fas revoltar més l'estómac.

    ResponElimina
  31. A mi, Matilde, em va fer pena per l'Emili Teixidor, perquè em cau bé i m'hagués agradat que m'expliqués els intringulis del concurs.

    La mania aquesta ja no me la trec, que ve de sèrie. De totes maneres és una manera magnífica de conèixer altres realitats i de saber el pa que s'hi dóna. I sí, en general, les llonganisses són un valor més fiable que la literatura.

    ResponElimina
  32. Ostres... ara m'adono que m'equivocava de Màrius, del lexicofàgic al cronista del infantat...
    Jà ho veig tot més clar.

    ResponElimina
  33. Prat, no havia caigut que el confonies amb en Màrius Serra. Allò de lexicofílic m'ho vaig prendre com si li agradés escriure pels colzes.

    ResponElimina
  34. uiuiuiuiui quantes cosetes! Això dels premis em sembla lamentable però en canvi un inofensiu llibre trunyo em podria arribar a divertir. Li trobo un cert plaer a llegir novel·les que em semblen mal construïdes per veure si és un prejudici meu i al final allò s'arregla, per adonar-me que no és tan fàcil i que allò pot passar o no hauria d'haver passat, per alucinar de la barra d'alguns autors donant per bo segons què, i per alucinar encara més del sistema editorial així en general, segurament comparable al que passa en qualsevol entorn d'empresa.

    El llibre que ja tardeu a farcir de pàgines podria dir-se 'Manhattan Blanes Ruyra'.

    ResponElimina
  35. Marta, els llibres trunyo mai són del tot innocus, com a mínim són pèrdues de temps. I com que aquest em temo que no ha estat escrit amb bona fe, no mereix dedicar-li gaires pensaments.

    En quant al territori Ruyra és un vedat del senyor Jaume Puig.

    ResponElimina
  36. Bona fe o mala fe no ho sé pas. Em sembla que potser m'he perdut alguna cosa ;)

    El que comentes m'ha recordat alguns errors que he vist on treballo quan algun cop s'han publicat informes o articles amb presses o s'ha volgut adaptar un document per fer-ne un altre i tothom ha pensat que allò era fer un 'copiar i enganxar', cosa que normalment no funciona mai bé. Escriure no és tan fàcil i hi ha gent molt atrevida, diria malgrat que potser és un comentari atrevit també.

    D'altra banda i sobre les pèrdues de temps, de debò que penso que es pot aprendre de tot, fins i tot de les coses que no estan ben fetes perquè ens donen pistes importants. No vull dir que estigui salvant de la crema les coses mal fetes sinó que dic sí, són coses que passen, i per què han passat? ah per això, és interessant veure-ho.

    Com ho veus?

    ResponElimina
  37. Marta, és una qüestió complexa que potser no es pot despatxar en un comentari. De totes maneres, crec que la clau es troba en això que dius. Em sembla important distingir entre els textos que prepares a la feina i els que escrius amb una finalitat artística. El “copiar i enganxar” és sempre un perill, però tots hi hem caigut en un moment o altre (és important revisar, perquè no es notin les costures).

    Ara, quan escrius una novel•la, un conte o un poema dubto molt que utilitzis el “copiar i enganxar” i, si ets un creador seriós, et rellegiràs el text sencer més d’una vegada i detectaràs incongruències. Una altra qüestió és si tens vocació de plagiari o bé si un altre és el que et fa la feina. Algun dia hauré de parlar dels “negres” literaris.

    Suposo que la teva actitud davant de les coses mal fetes és la correcta: treure algun profit dels errors dels altres. Però encara així, hi ha qui ho fa malament perquè no arriba a més, i hi ha qui la pífia perquè en el fons li en fot el resultat.

    ResponElimina