dissabte, 23 de gener de 2010

Mentides com punys


En conseqüència, després d’haver llegit totes aquestes històries, no retrec amb duresa les mentides dels homes en veure que ja són un hàbit entre els qui se les donen de filòsofs. D’ells m’admirava la seva confiança en poder ocultar que no escrivien la veritat. Així doncs, jo mateix, desitjós per vanaglòria de llegar quelcom a la posteritat, a fi de no ser l’únic a no participar en la llibertat de narrar faules, en no poder investigar res de veritable, doncs no he tingut cap experiència digna de record, m’he dedicat a la mentida, però amb una honradesa més gran que els altres, ja que l’única veritat que diré és que menteixo. D’aquesta manera, crec, evito l’acusació dels altres si jo mateix convinc que no dic res de veritable. Sent així, escriuré sobre el que ni he vist ni he experimentat ni he sentit explicar als altres, ni en absolut existeix i, encara més, ni pot arribar a produir-se. Per això, és necessari que els lectors no creguin en les meves paraules”.

De vegades, per llegir una prosa fresca i provocativa, cal girar l’esquena al taulell de novetats i tornar als clàssics. Com per exemple aquest Llucià, nascut a Samosata el segle II de la nostra era, i que, amb el desvergonyiment de la cita que precedeix, prologava la seva imprescindible “Història verídica”.
De la vida de Llucià se sap tan poc com de la majoria dels seus contemporanis. Va néixer a Síria i escrigué en grec clàssic, tot i que sembla que era d’ascendència semita. Va intentar exercir d’escultor i d’advocat, però l’èxit l’aconseguí amb la seva ploma enverinada, fent lectures públiques de les seves obres, com un precedent dels actuals , i molt inferiors, “Clubs de la Comèdia”.

Més literat que no pas filòsof, escèptic absolut i enemic de tot prejudici, hostil envers les religions, una mica cínic, un pèl epicuri. Diu la llegenda que morí esbocinat per una gossada.
Per fortuna, si no la biografia, ens han quedat un bon grapat d’obres seves que fan goig de llegir. I que, a més, són molt divertides. A l’esmentada “Història verídica”, ens parla d'un viatge a la lluna amb aparició de sel·lenites i descripció de la seva fisiologia i costums. Per coses com aquesta, a Llucià se’l considera el primer escriptor de ciència-ficció de la història i tant François Rabelais, com Swift o Voltaire, són els seus dignes hereus.

Un llibret editat per errata naturae i titulat “El bibliómano ignorante” (traduït amb algunes llibertats per Helena González) ha estat el responsable del meu retrobament amb el de Samosata. El volum conté dos textos breus que són una delícia i que demostren que res no ha canviat gaire en els darrers dos mil anys.


El text que dóna títol al llibre és una diatriba contra algun conegut de l’autor, persona beneïda per les riqueses materials, que intenta aconseguir una pàtina d’home culte a base de comprar-se una pila de llibres d’autors de prestigi (que no pensa llegir). Ja es veu que l’afició del poder per adornar-se amb quincalla cultural ve de lluny. Molt útil és també el consell que dóna Llucià a aquest potentat de tendències sodomítiques: si t’agrada donar o prendre, millor que ho facis amb els teus propis esclaus, que els homes lliures són uns bocamolls.


El segon text s’ha titolat llibèrrimament com “Si busca la vida buena, ¡compre uno de nuestros estilos filosóficos!” i s’articula de forma dialogada. Zeus i el seu public relations, Hermes, van a mercat per subhastar diferents escoles filosòfiques que asseguren la consecució de la felicitat. N’hi ha d’epicuris i estoics, cínics, socràtics, sofistes… Alguns tenen més sortida que d’altres, tot i que el seu programa rarament és convincent; però, com que alguns són baratets, sempre els pots dedicar a feines no tan elevades.

Tot i que Iván de los Ríos, el transgressor prologuista, menciona Woody Allen i els seus atacs per acabar per sempre amb la cultura, jo en llegir-lo he pensat sobretot en un atac directe a Paolo Coelho i família.
Res, que si trobeu l’oportunitat, llegiu alguna cosa de Llucià i reconcilieu-vos amb els clàssics. Una forma immillorable de començar d'una vegada per totes amb la cultura.

16 comentaris:

  1. Què, s'ha desconvocat la vaga de negres?

    ResponSuprimeix
  2. Quina meravella. De Llucià de Samòsata vaig llegir l'any passat 'Converses de meuques' i m'ho vaig passar molt bé llegint-lo. Malauradament no trobo ningú que el conegui a part de la persona que me'l va recomanar :(

    ResponSuprimeix
  3. "Si t’agrada donar o prendre, millor que ho facis amb els teus propis esclaus, que els homes lliures són uns bocamolls". Aquesta citació de Llucià és més o menys verídica?

    S'accepta la recomanació.

    ResponSuprimeix
  4. Matilde, les vagues són com els boscos, sempre hi ha algun esquirol.

    ResponSuprimeix
  5. Marta, els autors clàssics no són gaire populars, però val la pena difondre'ls, oi?

    ResponSuprimeix
  6. Puig, no ho diu amb aquestes mateixes paraules, jo ho he resumit en paraules no tan directes com les que utilitza Llucià. Però el consell té força sentit.

    ResponSuprimeix
  7. Aquest me l'apunte, crec que m'agradarà. Gràcies per la recomanació.

    ResponSuprimeix
  8. Mil gràcies, Allau, per descobrir-me aquestes paleoguerres planetàries per a conquerir Venus.
    Venus havia de ser... Ai els antics, que actuals!

    ResponSuprimeix
  9. Titus, pel mateix preu llegeixes un clàssic i tens la diversió assegurada.

    ResponSuprimeix
  10. Ja veus, Girbén, la modernitat és cosa de fa dos milers d'anys.

    ResponSuprimeix
  11. ja veig que el "quefe" s'ha erigit en esquirol, ja ho diuen ja: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit :P

    M'encanta que facis aquest post, ara l'he de llegir si us plau per força que ja fa massa temps que m'escaquejo :)

    ResponSuprimeix
  12. Clídice, que t'entra al programa d'estudis?

    ResponSuprimeix
  13. nop, no els dóna per tant la cosa, això són vicis privats ;)

    ResponSuprimeix
  14. Ens parlaràs de 'converses de meuques'? M'encantaria llegir-ne un apunt teu.

    ResponSuprimeix
  15. A mi també m'encantarà, Marta, però primer l'hauré de llegir, cosa que amb Llucià no representarà cap esforç.

    ResponSuprimeix
  16. hello... hapi blogging... have a nice day! just visiting here....

    ResponSuprimeix