dimarts, 5 de gener de 2010

El teu país d’Itàlia, la teva ciutat de Roma


Fa mesos que tenia a la pila dels llibres per llegir “Un día perfecto” de Melania G. Mazzucco (Anagrama, 2008). No sé perquè el vaig decidir comprar en aquella època feliç en que no tenia pila de llibres pendents de llegir i em podia permetre algunes exploracions literàries. El fet és que aquests dies n’he començat la lectura i no he pogut parar fins l’angoixant final.

“Un dia perfecto”, que manlleva el títol de la cançó homònima de Lou Reed i que, per tant, no cal prendre la seva perfecció d’una forma del tot literal, és una novel·la coral sobre 24 hores a la ciutat de Roma. En l’interval que va d’una mitjanit a una altra seguim les activitats quotidianes dels membres de dues famílies interrelacionades: la d’un polític de l’òrbita berlusconiana i la del cap de la seva escorta. El primer, casat amb una dona vint anys més jove, amb una filla de set anys que aquest dia celebra el seu aniversari en un vell palazzo i amb un fill antisistema fruit del seu primer matrimoni. El guarda-espatlles, separat de la dona, a la que encara estima, amb una filla adolescent i un fill que va a la mateixa classe que la filla del polític.

Vint-i-quatre hores d’aparent normalitat durant les quals uns van a la feina i altres a l’escola, el candidat fa campanya, l’esposa jove va a la perruqueria, l’adolescent es fa un piercing i el xicot antisistema fa volar un McDonald’s. Un tall de vida romana poblada per personatges que bé podrien haver caigut en el tòpic (el polític corrupte, la casada insatisfeta, el maltractador…) si no fos per la precisió amb que Mazzucco retrata els més petits detalls d’un dia a dia ben concret, per la perspicàcia per ficar-se sota la pell de personatges tan diversos i sobretot per la seva gran categoria literària.

I així, de mica en mica, d’hora en hora, d’un barri a un altre, els diferents conflictes soterrats van sortint a la superfície fins conduir-nos a un final devastador.
******
Un atractiu suplementari d’aquesta novel·la és el de permetre’ns una mirada al dia a dia de la capital italiana. Roma, com passa amb Viena o amb Venècia, se’ns apareix tan carregada d’història i de passat que sovint la contemplem amb ulls de turista i oblidem que allí hi viu gent de carn i ossos que sagnen quan les punxen, com nosaltres.

Almenys aquesta havia estat la meva esbiaixada visió fins que vaig conèixer “El meu país d’Itàlia”, un dels meus primers amors de la blogosfera. Alguna vegada l’hauré citat, però em sembla que mai n’he parlat explícitament. Maria, la seva autora, és una castellonenca que viu i treballa a Roma i que des del seu bloc, amb apunts concisos però extraordinàriament ben escrits, ens informa tant de la quotidianitat romana com dels esdeveniments del país (i prou sabeu que la península itàlica ens ofereix darrerament poques alegries: terratrèmols, brots diaris d’homofòbia i xenofòbia, atemptats a la llibertat d’expressió, befes a la justícia… i darrera de (gairebé) tot això la presència d’aquest maligne, innombrable i ple de bótox).


Maria parla amb claredat i sentit de la justícia de tots aquests afers d’actualitat, però també és capaç de fixar-se en les coses petites i destil·lar-ne una poesia sòbria, gairebé reticent, però que et toca de ple. Un botiguer d’origen sefardí que enyora les xufles, la tessel·la desplaçada al bany del Chelsea Hotel, la vil·la que Cèsar oferí a Cleopatra als afores de Roma, uns elefants passant sobre el pont de Brooklyn, un gasòmetre, un claustre, un vell combatent… Ací podeu trobar un recull d’alguns dels seus motius. Només advertir-vos que Maria és una cortazariana i una culé irredimible, problemes que, crec, tots podem passar per alt.


Encara no coneixem personalment Maria, tot i que esperem que el 2010 solucioni aquesta anomalia passatgera, però qualsevol que la llegeixi veurà que té el cap i el cor molt ben posats. Si no la coneixeu, us recomano que hi feu una ullada i que us deixeu enamorar.

14 comentaris:

  1. Roma és una ciutat que no l'acabes mai tant com a turista com per a una persona que hi visqui. La gràcia que té, conjuntament amb Nàpols per exemple, és que els turistes són secundaris, ells van a la seva, tenen vida pròpia. És just el contrari del que ens passa a nosaltres amb el centre de Barcelona.
    Per això la trama de la novel·la que expliques és possible... és lògica!
    Molt bo el bloc que ens recomanes. Serà qüestió de tenir-lo aprop.

    ResponElimina
  2. La nostra Marieta és la confirmació que la meravella del món no s'esgota mai i que u se la pot trobar (la meravella i la Marieta) de sobte a un cantó de la Via Catalana, entre la Gran Sinagoga i la plaça de les Cinc Escoles. Tanta meravella ha anat a trobar que, agraïts, fa un temps que decidírem anomenar-la Presidenta (vitalícia) de la República de les Meravelles. Com per Madrid som més fatxendes que ningú (i així ens va), per ací la República de les Meravelles té dos consolats: el de la demarcació sud i el de la demarcació nord. El septentrional és imprescindible. Del meridional és millor no parlar-ne. Quan la Senyora Presidenta va honorar els seus consolats madrilenys amb la seua visita, convinguérem en què el lema de la República podria ser que una ciutat no és res més que la gent que hi habita. Que hi habitem. I que això no és cap judici moral ans una constatació necessària. És una variació del que molt bé dius: «allí hi viu gent de carn i ossos que sagnen quan les punxen, com nosaltres.» En el cas de Roma i de la Marieta és una constatació felicíssima.

    PD: La pel·lícula que va fer Ferzan Özpetek basada en el llibre em sembla d'un nivell notablement inferior al de la novel·la (potser tret de l'actuació d'Isabella Ferrari). I, francament, la traducció de Javier González Rovira al castellà tampoc no acaba ben bé de fer-me el pes. I si fóra molt més narcissista del que em pense que sóc, em posaria a pensar que darrerament escrius entrades, Allau, per tal que jo trobe ocasió de deixar comentaris per ací. Benauradament, el narcissisme es guarix llegint. Blogs, per exemple.

    ResponElimina
  3. La veritat és que, amb la bírria de dia que fa, plau d'allò més imaginar-se en una primavera romana. Que sigui diumenge, quan els romans ocupen la seva cittá: primer un passeig pel Trastevere, després un aperitivi als peus de Giordà Bru... Dinaria a la darrera de les tavoles genuïnes, la de l'Alfredo i l'Ada. A la tarda aniria a llegir o a dibuixar en un lloc arrecerat, tal vegada a les ribes salvatges del Tíber, als peus de l'Ara Pacis, entre els romans que hi vieun en barraques de cartrons.

    ResponElimina
  4. Però, Galderich, queda algun barceloní al centre de Barcelona? Si és així, caldria declarar-lo espècie protegida.

    ResponElimina
  5. Confiem fer-ho ben aviat, Girbén.

    ResponElimina
  6. Oh! m'has fet emocionar de bon matí, gràcies gràcies
    (després tornaré i diré alguna cosa de la Mazzucco i d'Ozpetec, ara m'estic llepant l'emoció...)

    ResponElimina
  7. Jesús, desconeixia això de la República de les Meravelles, però, és clar, ara tot lliga (;p) Serà qüestió d’anar fent mèrits per aconseguir un consolat honorari.

    PD: desconeixia la pel•lícula de l’Özpetek i a mi la traducció no m’ha grinyolat gens.

    I si els darrers apunts t’han convidat al comentari, deu ser per allò que deia ahir, que sense adonar-nos anem entrelligant discursos i configurant un mapa invisible en el qual ens sentim tots més implicats.

    ResponElimina
  8. Maria, ho he dit de tot cor, i només em sap greu haver trigat tant a fer-ho.

    ResponElimina
  9. Caram! dues troballes pel preu d'una! No cal dir que em buscaré el llibre i anirem a tafanejar a ca la Maria :) de Roma? només hi he estat un cop i, només tocar terra va ser "com arribar a casa" :)

    ResponElimina
  10. Sí, Clídice, llegint la Maria t'adones que som cosins germans.

    ResponElimina
  11. Si el llibre és tan bó com la cançó de Reed, deu ser una obra mestra de la literatura!

    ResponElimina
  12. Glam, tant bo com la cançó diria que no, però fan de mal comparar cançons i novel·les.

    ResponElimina
  13. Potser els reis no hi seran a temps, però l'apunto per a la propera cistella.
    A Roma hi vaig estar un cop i és una ciutat on un no s'hi sent res estrany. És una mica com estar casa, encara que potser de tant sentir-ne meravelles em va decebre un xic.

    ResponElimina
  14. Dona-li una altra oportunitat, Assumpta, i la propera vegada evita els llocs més turístics (vaticans, colisseus i fòrums) i tafaneja els carrerons i les sorpreses que t'hi pots trobar.

    ResponElimina