dijous, 26 d’agost de 2010

Brick Lane


Brick Lane és un carrer de l’East End, considerat el cor de la comunitat bangladeshí de Londres. El seu passat de zona deprimida ha canviat recentment amb la irrupció d’un nou turisme que va a la recerca d‘experiències multiculturals i en l’actualitat abunden els restaurants de curry, els “mercadillos” amb roba de petits dissenyadors i les galeries d’art.


“Brick Lane” és també el títol de la primera novel·la de Monica Ali (1967), autora britànica nascuda a Bangladesh, tot i que criada al Regne Unit des dels 3 anys. El llibre gaudí de gran èxit ran de la seva publicació el 2003 i quedà finalista del premi Man Booker. M’ha costat una mica descobrir que es va traduir al castellà poc després sota el curiós títol de “Siete mares, trece ríos” (Emecé).


La novel·la narra la història de Nazneen, qui als 18 anys abandona el seu Bangladesh natal per casar-se amb un desconegut que li dobla l’edat i viu a Londres. La noia, educada en la submissió i l’acceptació cega del seu destí, es troba d’un dia per l’altre sola en una terra de la que desconeix la llengua i els costums, presonera en un piset de protecció oficial i a mercè del marit i d’un cor de veïnes que accentuen el seu aïllament. El seu únic consol és la correspondència que manté amb la seva germana menor, la qual, després de fugir amb l’home que estima, intenta llaurar-se una vida pròpia a Dacca.


Amb el pas dels anys (la novel·la abasta des dels anys 80 fins a principis del 2000), Nazneen anirà adquirint un sentiment d’independència, al qual no serà aliena l’aventura amorosa que té amb un noi més jove que ella. Aquest procés d’autoafirmació personal, especialment femení, catalitzat per la immigració ha esdevingut d’uns anys ençà tot un gènere literari que actua tant com un “passar comptes” dels seus autors, com una font d’informació sobre les raons dels nostres nous veïns. No està de més recordar aquí la punyent i admirable “L’últim patriarca” de Najat El Hachmi, que ens toca molt de prop.


En el cas de “Brick Lane”, Monica Ali no ha volgut carregar les tintes i la presència d’episodis dramàtics no impedeix que el to del llibre sigui més aviat benhumorat o fins i tot còmic, com quan tota la família va a fer “turisme” per Londres o en les inacabables discussions per fundar un moviment radical islàmic. L’abundància de detalls domèstics, les metàfores felices i el to irònic, m’ha fet recordar inevitablement Dickens.


Un altre gran encert és la figura de Chanu, el marit, el qual no és el dèspota que caldria esperar segons els tòpics. Gras i amb cara de granota, ridícul en els seus somnis i les seves pretensions, potser no és la millor persona amb qui conviure, però acaba sent entranyable pels seus lectors.


Tot i l’èxit de la novel·la, la comunitat bangladeshí acusà Ali de donar una imatge negativa del barri i dels seus habitants i amenaçaren amb una crema de llibres a l’estil Rushdie. No crec que n’hi hagi per tant, el llibre em sembla bastant equànime i afectuós amb els seus personatges. Potser el veritable pecat d’Ali és el fet de ser filla d’un matrimoni mixt i no haver viscut mai a aquest “Brick Lane” del títol; però ningú no li podrà negar la brillant solvència amb la que signà el seu debut literari.

6 comentaris:

  1. Vaja! Jo pensava que el teu post d'avui tractaria de Dickens, i ho esperava per fer-te saber que ja he llegit un relat breu d'aquest autor: El vel negre, que he trobat casualment en un volum enorme, "Relatos maestros de crimen y misterio". El vaig comprar al mercat de St. Antoni als vint anyets i ahir casualment el vaig reobrir. Salut!

    ResponElimina
  2. No he llegit el de la Najat el Hachmi i aquest tampoc, per suposat. Sempre tinc la sensació que aquests són llibres "oportunistes" (amb perdó Najat, que no té res a veure amb la qualitat), més imposats per les editorials que veuen un bon negoci a partir d'algun conflicte social. És clar que, ben mirat, quin llibre no és oportunista avui?

    ResponElimina
  3. Lluís, amb les entrades sobre Dickens no segueixo cap altra pauta que anar-les espaiant, però m'alegra que m'hagis fet una mica de cas.

    ResponElimina
  4. No crec que "L'últim patriarca" sigui un llibre oportunista; almenys des del punt de vista de qui l'ha escrit. A més, el trobo molt bo, o sigui que jo no hi interposo cap reticència.

    ResponElimina
  5. Jo tampoc no he llegit cap dels dos llibres, Allau, així que no puc opinar; però amb aquesta entrada m'has fet venir ganes de llegir-los. El que sí puc fer és recomanar-vos a tots una visita a aquest carrer, i de pas als barris sencers de Whitechapel i Spitalfields. Tota aquesta zona és un dels meus raconets preferits de Londres. Només per l'olor que fa, ja val la pena visitar Brick Lane...

    ResponElimina
  6. Espai, hi vam estar passejant fa un any, un diumenge al matí, quan hi ha tots els "mercadillos", i vam comprar una jaqueta molt xula.

    ResponElimina