La senyora Nickleby

“Nicholas Nickleby” abunda en personatges còmics com la pintoresca companyia teatral del senyor Vincent Crummles, amb la seva estrella Miss Ninetta Crummles (coneguda universalment com “l’infant fenomen”), l’actriu Miss Henrietta Petowker, insigne recitadora de “L’enterrament del bevedor de sang” o Mr. Mantalini (que en realitat es diu Alfred Muntle), un gigoló que viu a expenses de la seva senyora i que flirteja extravagantment amb les seves clientes.

Però la gran troballa humorística del llibre és la senyora Nickleby, la mare de Nicholas. Diuen que Dickens va prendre la seva pròpia mare com a model i que ella, que trobava el personatge solemnement ridícul, afortunadament no ho va descobrir mai.

La senyora Nickleby té una comprensió molt limitada de la realitat i rarament s’adona dels perills que amenacen la seva família. Basant-se en confuses experiències passades, sempre ho interpreta tot de la forma més favorable possible. Situada en lloc prominent dins d’una novel·la propensa als excessos melodramàtics, la seva veu, si no aporta sensatesa, almenys ofereix una escapatòria per la via de l’absurd.

Quan Kate Nickleby es veu obligada a treballar a la casa de modes de Madame Mantalini, la senyora Nickleby anima la seva filla de la manera següent:

—… la cunyada del cosí del teu estimat papà, una tal Miss Browndock, va associar-se amb una senyora que tenia una escola a Hammersmith, i va fer fortuna en un tres i no res; he oblidat, per cert, si aquesta Miss Browndock era la mateixa que va guanyar deu mil lliures a la loteria, però crec que ho era; de fet, ara que hi penso, estic segura que ho era.

Quan Kate és convidada a assistir a un sopar a casa del seu oncle (on l’esperen alguns cavallers més aviat lascius), la seva mare rememora “diverses anècdotes de senyoretes a qui oncles excèntrics han fet lliscar bitllets de mil lliures dins de les seves bosses; i de senyoretes que han conegut accidentalment amables cavallers d’una immensa fortuna a casa dels seus oncles, i que s’han casat amb ells, després d’un festeig tan breu com ardent”.

La senyora Nickleby guarda una experiència exemplar per cada ocasió i el seu amor pel detall és tan inassolible com entendridor. Així, quan parla d’un remei pel refredat:

—El vaig utilitzar per primer cop, ho recordo, el dia després de Nadal, i a mitjans de l’abril següent el refredat havia desaparegut. Si ho penses, és tot un miracle, ja que el patia des de principis de setembre.

Potser el gran moment còmic de la senyora Nickleby arriba quan un veí dement, vestit tot just en roba interior, la festeja a través del mur del jardí amb un bombardeig de verdures i de frases hiperbòliques. Malgrat els consells assenyats dels seus fills, ella no veu res fora de lloc en aquesta adoració incondicional. Només canviarà d’opinió i li reconeixerà la bogeria, quan el seu pretendent busqui un altre objecte de desig.

I encara, quan Smike, el retardat que ha estat acompanyant Nicholas durant tota la novel·la, finalment mor, l’única capaç de pronunciar una elegia fúnebre exempta de més sentimentalisme del necessari és la senyora Nickleby:

—N’estic segura… He perdut la millor, la més zelosa, la més atenta criatura que mai m’ha acompanyat a la vida— deixant de banda, a l’estimat Nicholas, i a Kate, i al vostre pobre papà, i a aquella minyona tan educada que va fugir amb la roba blanca i amb dotze forquilles de postre, per descomptat.

Dotze forquilles de postre que reflecteixen, si no el geni de Dickens, almenys el de la deliciosa senyora Nickleby.