dissabte, 14 d’agost de 2010

El somni com a modus vivendi












En ple agost, un mes que tradicionalment no solia oferir grans estrenes cinematogràfiques, ens ha arribat la darrera sensació de Hollywood, aquest “Inception” (o “Origen”, si voleu) que la crítica americana ja considera una de les millors pel·lícules de l’any i que un bon sector del públic comença a elevar a la categoria de film de culte. No és que m’agradi dur la contrària per sistema (amb “Toy Story 3” vaig caure rendit com gairebé tothom), però amb aquesta roda de molí sí que no penso combregar.

Christopher Nolan, que ja va farcir de més transcendentalisme del necessari les aventures de Batman, deu de ser un director amb altes ambicions intel·lectuals que no té por d’abordar les idees més complexes, encara que sigui dins d’un producte de gran pressupost destinat a arrasar les taquilles. En principi no hi ha res de dolent en elevar el nivell d’exigència del cinema de consum, només cal demanar que els resultats estiguin a l’alçada.

El guió parteix de l’atractiva possibilitat d’introduir-se en els somnis dels altres, tant per robar les seves idees com per a introduir-ne de noves. Un equip de talents diversos, una mica a la manera de “Missió Impossible”, és contractat per entrar en la ment d’un jove executiu i induir-lo a que desmunti l’imperi econòmic creat pel seu pare. Donada la dificultat de la tasca, serà necessari penetrar fins en un tercer nivell de somni, o sigui en el somni d’algú que és somiat per algú que a la seva vegada és somiat per algú. Fins i tot per a mi, avesat al somni del Rei Vermell d’Alícia, la situació és més aviat marejant.

Nolan, amb molt bon criteri, ens estalvia els detalls tècnics de com visitar els somnis d’altri, però ens informa prolixament de les enrevessades regles que regeixen el món de l’inconscient. Resulta paradoxal que una història centrada en el món dels somnis pretengui ser tan racional en les seves explicacions. En aquest sentit el paper d’Ellen Page, com a nova integrant de l’equip, actua com a receptora d’un gavadal d’informació que en realitat va adreçada a l’espectador. Confesso que la meitat d’aquestes explicacions no vaig acabar d’entendre-les (i algunes són tan pedestres que fan riure: sabíeu que, si el que somia es regira al llit, els habitants del seu somni experimenten una mena de terratrèmol?), però tampoc no importa gaire, perquè així que s’entra en el territori dels somnis s’acaben les reflexions i comença l’acció.

I aquí Nolan, que no brilla especialment en filmar escenes d’acció, abandona els intel·lectualismes i assumeix les convencions pròpies del gènere tal com s’entén en l’actualitat, és a dir, persecucions en cotxe, carreres, trets, explosions i batusses sense treva, ni enteniment, ni solta ni volta. En un dels nivells del somni, que transcorre en un paisatge nevat i on tots els personatges van protegits pel fred, resulta extremadament difícil saber qui és qui, i hom acaba deduint que els dolents són els que reben totes les bales. De totes maneres tampoc no importa gaire això de rebre un tret, perquè en els somnis les ferides segueixen una lògica marcada per les exigències del guió. El clímax de la pel·lícula que té lloc simultàniament en quatre nivells diferents de somni és tan audaç com finalment confús, però pesca a l’espectador tan atordit que no li queda més remei que empassar-se’l sense fer més preguntes.

Abans que me n’oblidi, la trama també conté una part emotiva que afecta el cap de l’equip, Leonardo DiCaprio, obsessionat per la seva esposa morta, Marion Cottillard, que se li apareix a tots els somnis que visita. Se suposa que ens hem d’implicar emocionalment amb el trauma del pobre Leo, però com que ja fa estona que no sabem si ens trobem en un somni, en el somni d’un somni o en una mera empanada mental, la veritat és que ens desentenem.

Visualment la pel·lícula sí que té moments excepcionals i la visió de París doblegada sobre si mateixa és veritablement memorable. Llàstima que l’arquitectura dels somnis, que per exigències del guió està dissenyada per no alertar el somiador envaït, no es permet més llibertats oníriques de les necessàries. Amb menys pirotècnia, menys estirar les situacions fins al límit i una mica més de fantasia irracional potser s’hauria aconseguit una pel·lícula que m’arribés a interessar.

Els fans acèrrims, que ja n’hi ha, afirmen que per entendre “Inception” cal veure-la tres o quatre vegades. No dubto que els visionats múltiples poden enriquir el sentit d’una pel·lícula, però sospito que si la primera vegada et sembla una ensarronada, posteriors revisions només faran més evidents els seus defectes. En tot cas, amb mi que no hi comptin.

11 comentaris:

  1. Jo amb una sola vegada ja en vaig tenir prou. Vaig anar-la a veure en un cinema del carrer 42, dels que encara tenen una pantalla grossa… i entre el volum, exageradament alt, la trama i el metratge de la cinta, vaig acabar amb el cap com un timbal. La vaig trobar fallida. No la recomano pas… no és el meu tipus de cinema.

    ResponElimina
  2. Pel que llegeixo a la fulleta del Verdi, l'he vista en alta definició: 2.000.000 de píxels, croma 2000:1. Cal agrair a en Nolan que refusés el parany del 3D, però el resultat és el mateix: el cap com un timbal. He trigat ben bé una hora en recuperar-me i reconèixer el meu estat de vetlla.

    ResponElimina
  3. M'ha encantat la fotografia!

    M'ha agradat molt el teu bloc, desitjo que també t'agradi molt el meu “L'À | L'imperdible de L'Ànima”

    Salutacions!

    Jordi Cirach

    ResponElimina
  4. El meu fill, avesat al videojoc fílmic i a la bufetada amb rerefons transcendental, em va dir que sí, que ja és una pel·li de culte.
    Si un dia me la trobo tal vegada la miri, de moment no em crida.

    ResponElimina
  5. Sí, Jordi, a mi també m'encanta aquesta fotografia.

    ResponElimina
  6. Girbén, amb les pel·lis de culte passa una mica com amb les religions: pels seus seguidors són intocables i no admeten cap crítica, per raonada que sigui. Jo, si vull anar a missa, no vaig al cinema.

    ResponElimina
  7. Jo la vaig anar a veure a Olot una tarda d'aquestes de pluja. Em va semblar que tractava els temes de Memento (la parella que ha mort per culpa teva i que no deixes de recordar i la importància dels records) i que hi afegia el tema: què és més important el que somies o el que vius, més un excés de presupost que no millora el producte. Em va entretenir i sí, ja és una peli de culte, un dels meus nebots va acompanyar-nos, la veia per segona vegada.

    ResponElimina
  8. Sí, Montserrat, tot això hi és i podria haver estat molt interessant si no ho haguessin complicat innecessàriament ni haguessin afegit tanta acció absurda per entretenir la canalla.

    ResponElimina
  9. Problemes que sorgeixen quan tens massa pressupost. Jo em quedo amb Memento...

    ResponElimina
  10. Difícilment aniria a veure una pel·lícula d'aquesta mena, encara que me la recomanessin, per molt que sigui "de culte" (encara no he entès el fenomen Matrix), de manera que amb la teva crítica ja ho tinc clar del tot.
    (Fins ara no m'ha anat malament amb les teves recomanacions; amb Toy Story vaig xalar com un nen).

    ResponElimina
  11. Brian, ja ho deien els clàssics: millor menjar poc i pair bé.

    ResponElimina