dimarts, 31 d’agost de 2010

Tübingen sota la pluja

El dia de pluviositat variable no afavoreix especialment la pintoresca Tübingen, encimbellada en un turonet a les ribes del Neckar. De passat recent bastant esquerranós i de present molt “verd”, és considerada la ciutat que ofereix la millor qualitat de vida del país. Ben preservada dels estralls bèl·lics, degut a la seva absència d’indústries, aquí l’ajuntament, les esglésies i les cases de bigues vistes formen un conjunt d’autenticitat poc dubtosa i d’encant considerable. Tübingen compta amb universitat des del segle XV, o sigui que és una de les més antigues d’Alemanya, el que equival a dir del món. Aquestes característiques la poden fer convenient per algun Erasmus de gustos reposats (si es que n’hi ha).
  

Entre els estadants il·lustres de la ciutat caldrà pensar en el filòsof Hegel i l’astrònom Kepler, en Friedrich Miescher, descobridor de l’ADN, i el neuròleg Alois Alzheimer, amb el que tots (d’una forma o altra) acabarem connectats. Herman Hesse, Nóbel en hores baixes, va treballar en una de les llibreries locals. Un tal Joseph Ratzinger disposà de la càtedra de Teologia Dogmàtica durant un cert temps. Crec que ara li va millor.
  

Goethe, que era un cul inquiet, hi va passar uns dies visitant el seu editor. Una placa recorda el lloc on va dormir. A poca distància, un cartell més senzill anuncia: "Hier kotzte Goethe" ("Aquí va vomitar Goethe").
  

Dalt de tot de la vila hi ha el castell i un museu universitari mitjanament recomanable, on entre “acadèmies” (còpies en guix d’escultures gregues i romanes), mòmies de saldo i acudits sobre arqueòlegs de Gary Larson, s’hi poden veure les primeres mostres d’art figuratiu que es coneixen. Són figures zoomòrfiques ben petites i cal una certa imaginació per no menysprear-les com a casualitats afortunades. 
  
Cavallet de fa 35.000 anys (facsímil en venda).
 
En quant al riu Neckar, cantat a tants “lieder” romàntics, serà un company constant a les nostres vacances, aquí, a Stuttgart, Heilbronn, Heidelberg i Mannheim, fins a connectar amb el familiar Rin. Alguns turistes d’aventura gosen navegar-lo en curioses embarcacions mogudes per perxes, que suposo que s’aproparan a la torre on el poeta Friedrich Hölderlin passà els seus darrers 36 anys de vida. 
 
La història d’aquesta estada és, si més no, curiosa. El poeta arribà a la ciutat en un estat mental que convidava al confinament. El tractà el doctor Ferdinand Autenrieth, il·luminat inventor d’una màscara que impedia que els malalts mentals cridessin. El diagnosticà com a incurable i li predigué tres anys de vida. El fuster Ernst Zimmer, un fan seu que havia llegit “Hiperion”, l’acollí a una habitació de la torre que havia format part de la muralla de la ciutat. Allí va morir el poeta l’any 1843, sense que la seva família se’n preocupés ni poc ni molt, 33 anys més tard del que estava previst.

Hölderlin va viure a la torre crema de l'esquerra.
Intentem passejar per l’avinguda de plàtans que recorre l’illa allargada enmig del riu, però la meteorologia és tan bèstia que aviat fem cap a l’estació i deixem el que quedi de la bonica Tübingen per un altre dia o per una altra vida.

14 comentaris:

  1. És tan bonic que m'he preguntat que en diria Bernhard després de viure-hi una temporada ;)

    ResponElimina
  2. Clídice, segurament l'inspiraria per escriure llibres molt àcids. I molt bons.

    ResponElimina
  3. Eso es lo malo de viajar al Norte, que en pleno verano te puedes pasar la mitad del tiempo bajo la lluvia... claro que para eso no hace falta irse a Alemania, basta con acercarse a Santander

    ResponElimina
  4. Fa un munt d'anys em vaig fer una imatge de cal fuster Zimmer a partir del munt de testimonis coetanis que precedeixen els poemes de la follia editats per Hiperión..., i mai m'havia entretingut a contrastar-la amb la realitat; fins avui.
    "Quan la princesa von Homburg li va regalar un piano a Hólderlin, aquest va córrer a tallar-li un munt de cordes i, amb les poques restants, es va dedicar a improvisar. Aquesta és la transparència de la Nit Sagrada de la follia."

    ResponElimina
  5. No tengo queja, Sufur, a partir de ahí el tiempo mejoró.

    ResponElimina
  6. Girbén, amb un piano i aquestes vistes potser la follia va ser més passadora.

    ResponElimina
  7. Vaja, un altre lloc que haig de conèixer.

    ResponElimina
  8. Aquest és un lloc que jo sempre he volgut conéixer, Allau. La història de Hölderlin i el fuster Zimmer em sembla molt maca: un home que acull sota el seu sostre un altre que és boig sense remei, però al què admira pels seus poemes. (Goethe ja m'interessa menys, ni que sigui vomitant.)

    ResponElimina
  9. Hölderlin havia estudiat filosofia i teologia gràcies a una beca de la Tübinger Stift, el seminari de Tubinga, entre 1788 i 1793, i hi compartí habitació amb Hegel i Schelling. Durant aquesta estada juvenil va escriure els Himnes de Tubinga, menys coneguts que l'Hiperió, però directament relacionats amb ell i amb la Revolució Francesa.

    L'agost de 1806 el seu amic Sinclair el portà de nou a Tubinga, a la clínica que indiques. Poc després anà a la casa del fuster, d'on surten el 37 anys que visqué sobre el Neckar. Al llibre que ha citat Girbén, una edició bilingüe alemany-castellà dels Poemes de la follia, just després de la història del piano de la princesa, els traductors afegeixen una declaració final fantàstica: "No se puede traducir a Hölderlin".

    ResponElimina
  10. Ostres, em sembla que m'apuntaré amb en Leblansky per visitar la ciutat. El cavallet de souvenir tot un detall!

    ResponElimina
  11. Leb, hi ha massa llocs per conèixer. Cal anar fent, segons mercat.

    ResponElimina
  12. Espai, jo no sabia l'història fins que vaig anar a Tübingen. Prefereixo aprendre cosetes visitant ciutats, que no anar amb idees preconcebudes i esperit de peregrinatge.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Puig, pel suplement. Molt interessant!

    ResponElimina
  14. Galde, el cavallet era bastant car (se suposava que era una còpia d'artista).

    ResponElimina