L’agost no és bo pel cinema

O potser el cinema no és bo per l’agost. I mira que és llàstima, perquè en aquests dies de calorada rècord enlloc s’està millor que dins d’una sala ben fosca i fresca. El cert és que hem vist una pila de pel·lícules des que hem tornat de vacances i, en contra del meu costum, no n’he parlat de cap al bloc, perquè totes m’han semblat un rave que no mereixien ni un comentari. Bé, vaig escriure sobre “Origen”, perquè tot i no agradar-me encara donava un cert joc a la crítica; però de la resta havia preferit callar. Si en parlo ara és com a mesura cautelar, per si puc evitar-li a algú una mala estona de cinema.

“I love you Philip Morris” de Glenn Ficarra i John Requa narra la història real d’un delinqüent homosexual que coneix l’amor de la seva vida a la presó i que, a partir d’aquest moment, fa tot el possible per estar al seu costat. La pel·lícula, que és del 2009, s’ha exhibit a mig món, però encara està pendent de distribuir-se als Estats Units, malgrat estar protagonitzada per dues estrelles com Jim Carrey i Ewan McGregor. El primer pensament que et ve al cap és que aquests americans són una colla de puritans, però després de veure-la penses que potser fan bé. Mediocrement filmada, amb uns personatges que no interessen mai i en un to indecís que no opta ni per l’emoció ni per la farsa, em va semblar una estona totalment perduda. I, desenganyem-nos, Jim Carrey és SEMPRE inaguantable.

L’argentí Daniel Burman ha fet bones pel·lícules com “Todas las azafatas van al cielo”, “Derecho de familia” o “El abrazo partido”. No és el cas de “Dos hermanos”, una història de dependència entre dos germans a les portes de la vellesa. La trama hauria pogut tenir interès amb un guió millor travat i uns protagonistes amb algun atractiu i carisma. Depriment per insípida.

A “Mon refuge” de François Ozon una drogoaddicta embarassada passa l’estiu amb el germà gai del seu xicot, que va morir de sobredosi. Bon material per a un drama, diríeu. No, els francesos són tots uns “pijos” amb xalet a Hendaia i “tartine beurrée" per esmorzar. Badall.

Però la pitjor decepció ha estat el darrer Woody Allen. Vam riure molt amb “Whatever works”, un guió que havia estat escrit molts anys abans, i les crítiques de Carlos Boyero i Jordi Costa auguraven el millor per aquest “You will meet a tall dark stranger” (“Coneixeràs l’home dels teus somnis”). Fins i tot el títol sonava atractiu. Però la realitat és una altra. Parelles que es trenquen per formar d’altres, l’home vell que cerca en una dona jove (i idiota) motius per continuar sentint-se viu, l’autoengany com a forma de vida… Res de nou en el cinema d’Allen, però tornat a explicar sense enginy ni grapa. Ni diverteix ni interessa. I és una pena que excel·lents actors com Anthony Hopkins, Pauline Collins o la gloriosa Gemma Jones (ínclita duquessa de Duke Street) tinguin tan poc paper a mastegar. Mai no ho hauria imaginat, però estic per demanar que Allen es jubili i se’n vagi a jugar al dominó al casino d’Oviedo.

En Josep s'ha escapat sense mi per veure "Salt" i "Centurion", propostes genèriques que, almenys, no enganyen.