diumenge, 29 d’agost del 2010

L’agost no és bo pel cinema


O potser el cinema no és bo per l’agost. I mira que és llàstima, perquè en aquests dies de calorada rècord enlloc s’està millor que dins d’una sala ben fosca i fresca. El cert és que hem vist una pila de pel·lícules des que hem tornat de vacances i, en contra del meu costum, no n’he parlat de cap al bloc, perquè totes m’han semblat un rave que no mereixien ni un comentari. Bé, vaig escriure sobre “Origen”, perquè tot i no agradar-me encara donava un cert joc a la crítica; però de la resta havia preferit callar. Si en parlo ara és com a mesura cautelar, per si puc evitar-li a algú una mala estona de cinema.

“I love you Philip Morris” de Glenn Ficarra i John Requa narra la història real d’un delinqüent homosexual que coneix l’amor de la seva vida a la presó i que, a partir d’aquest moment, fa tot el possible per estar al seu costat. La pel·lícula, que és del 2009, s’ha exhibit a mig món, però encara està pendent de distribuir-se als Estats Units, malgrat estar protagonitzada per dues estrelles com Jim Carrey i Ewan McGregor. El primer pensament que et ve al cap és que aquests americans són una colla de puritans, però després de veure-la penses que potser fan bé. Mediocrement filmada, amb uns personatges que no interessen mai i en un to indecís que no opta ni per l’emoció ni per la farsa, em va semblar una estona totalment perduda. I, desenganyem-nos, Jim Carrey és SEMPRE inaguantable.

L’argentí Daniel Burman ha fet bones pel·lícules com “Todas las azafatas van al cielo”, “Derecho de familia” o “El abrazo partido”. No és el cas de “Dos hermanos”, una història de dependència entre dos germans a les portes de la vellesa. La trama hauria pogut tenir interès amb un guió millor travat i uns protagonistes amb algun atractiu i carisma. Depriment per insípida.

A “Mon refuge” de François Ozon una drogoaddicta embarassada passa l’estiu amb el germà gai del seu xicot, que va morir de sobredosi. Bon material per a un drama, diríeu. No, els francesos són tots uns “pijos” amb xalet a Hendaia i “tartine beurrée" per esmorzar. Badall.

Però la pitjor decepció ha estat el darrer Woody Allen. Vam riure molt amb “Whatever works”, un guió que havia estat escrit molts anys abans, i les crítiques de Carlos Boyero i Jordi Costa auguraven el millor per aquest “You will meet a tall dark stranger” (“Coneixeràs l’home dels teus somnis”). Fins i tot el títol sonava atractiu. Però la realitat és una altra. Parelles que es trenquen per formar d’altres, l’home vell que cerca en una dona jove (i idiota) motius per continuar sentint-se viu, l’autoengany com a forma de vida… Res de nou en el cinema d’Allen, però tornat a explicar sense enginy ni grapa. Ni diverteix ni interessa. I és una pena que excel·lents actors com Anthony Hopkins, Pauline Collins o la gloriosa Gemma Jones (ínclita duquessa de Duke Street) tinguin tan poc paper a mastegar. Mai no ho hauria imaginat, però estic per demanar que Allen es jubili i se’n vagi a jugar al dominó al casino d’Oviedo.
En Josep s'ha escapat sense mi per veure "Salt" i "Centurion", propostes genèriques que, almenys, no enganyen.

14 comentaris:

  1. Ah no mon cher Allau! Les primeres que esmentes no les he vist però ara ja em fas dubtar de si he fet bé vist com deixes de de Woody Allen. Que no! D'acord que és de les menors però a mi no em va cansar ni un sol moment. És més: M'hauria agradat que fos més llarga. Fins i tot que es convertís en serie, ja veus. Em va disgustar l'anterior, aquella del Premi Nobel i la noia illetrada però aquesta m'ha divertit d'allò més. Em pregunto si la Gemma Jones m'hauria fet el mateix bon efecte sense la veu de la gran Marta Martorell. Per cert, recordant la Duquessa de Duke Street, all`tenia una altra veu suprema: la de Maife Gil.
    No estaràs avorrint el cinema? Recomano modestament una petita cura: Veure la trilogia de El Padrino o Allò que el vent s'endugué.

    ResponElimina
  2. Ben tornada, Glòria! Veig que funcionem de forma diferent, a tu et va disgustar la pel·lícula d'Allen que a mi em va agradar. L'última l'he vista en versió original i no puc jutjar el doblatge, però no crec que el doblatge la salvi per a mi. Però el cinema no l'avorreixo, no. Ara mateix Josep estava mirant "Fame" d'Alan Parker, que és dolentota però que encara em fa xalar i recordo perfectament totes les seves escenes amb només dos visionats.

    ResponElimina
  3. Ah, i estic d'acord amb tu en una cosa, la pel·lícula només es fa interessant quan ja s'acaba.

    ResponElimina
  4. És una pel.lícula de tòpics però actual ,com la vida que porten moltes persones al segle XXI.Amb el seu patetisme , no cal dir, i la seva banalitat, frivolitat, buidor...
    Cap sorpresa per altra banda.Però molt Woody Allen, sense Woody Allen aquesta vegada.Sembla que últimament defuig la pantalla.
    La del vestit vermell no cal dir que és la que destaca més de la pel.lícula. Per la seva bellesa interior...no sé com ho veus tu?.:-)

    Salutacions.

    ResponElimina
  5. M'empipa haver d'anar al cinema amb jersei, la veritat, i sovint a l'estiu et fumen la refrigeració a tota marxa... M'acuso que el Carrey em va agradar al Show de Truman, de la mateixa manera que el Hanks, a qui també tinc mania, va ser per mi perdonat a aquell Camí de Perdició. No he vist cap de les que esmentes, així que no puc opinar. I només he vist darrerament Mamá está en la peluquería, que va durar quatre dies i que no estava malament, encara que és d'aquestes pelis que ja 'hem vist moltes vegades'. Al menys vaig practicar francès.

    ResponElimina
  6. Un dels problemes cinematogràfics de l'agost és que tanquen la Filmoteca (em sembla espantós), perquè t'estalviaria de veure aquests petits fiascos.
    T'he de dir que el Meliès ha donat una nova mostra d'heroïcitat i de generositat, i que durant aquest mes ha programat pel·lícules excel·lents.

    ResponElimina
  7. Fina, d'això em queixo, que no hi ha sorpreses, que tot sona a vist. I sí, la Freida Pinto (la noia de vermell) és una preciossitat de dona.

    ResponElimina
  8. Júlia, no t'acusis de res. "El show de Truman" és on en Carrey ha estat millor, possiblement perquè la pel·lícula era molt potent.

    Sempre és un consol pensar que hem practicat una mica d'idiomes (anglès, francès i argentí en el meu cas).

    ResponElimina
  9. Lluís, tens raó que l'agost és per tornar als clàssics. En el pobre Meliès no hi penso mai, tot i que és de provada qualitat.

    ResponElimina
  10. Només sentir-ne el nom al Carrey i em recorre un calfred per tota l'espinada, brrrrrr, quin tipus més ... Carrey! :P I ja deia jo que aquella dona em sonava! és clar! la duquessa! Quin descans això de veure cine "per poders" :)

    ResponElimina
  11. Això, Clídice, tu a suar per aquests móns de déu, mentre aquí fem la feina bruta en estat proper a la congelació.

    ResponElimina
  12. Doncs mira que no és conya, com diu la Júlia això d'haver d'anar al cinema amb el folre polar i l'anorac no fa per mi. Si més no a l'agost. Que veus algú pel carrer, a l'estiu, carregat amb la motxilla i li preguntes:
    - Què? d'excursió a la Font del Gat?
    I et respon:
    - No, i ara! vaig al cinema.
    I comença a treure roba, el termos amb sopa calenta ...

    ResponElimina
  13. Normalment faig cas de les teves recomanacions cinematogràfiques, però les de Woody Allen son gaire bé obligades.

    Per altre banda tinc el mateix problema que les senyores que han comentat més amunt: a l'estiu he d'anar al cine amb un jersei (que de vegades ja m'he de posar a l'autobús). I em sembla que aviat m'emportaré també protectors per els timpans; si la canalla es tornen sords a les discoteques nosaltres ens hi tornarem als cines. :(

    ResponElimina
  14. Brian, t'entenc perfectament: jo les de Woody Allen les vaig a veure de totes totes. Ja ens diràs el teu parer que, com pots veure pels comentaris, a algú li ha agradat.

    ResponElimina