dimarts, 17 d’agost del 2010

Wilma

Almenys un cop a l’any ens toca fer de cangurs de Wilma, com està passant aquests dies. Wilma és la gossa de la meva germana i aviat farà 10 anys que la tenim a la família.

Quan la seva anterior gossa va morir, la meva germana es va prometre que no tornaria a tenir animals a casa; però com sol passar, en veure al carrer l’anunci d’una gosseta abandonada oferta en adopció no s’hi va poder resistir. No sabrem mai l’edat real de Wilma, però quan ens va arribar segurament no havia complert l’any, prou madura malgrat tot com per estar completament (mal) educada. No és, per tant, un animal amb el que sigui fàcil conviure. Quan arriba algú a casa, borda escandalosament per difondre la joiosa novetat i se li llença al damunt amb intencions absolutament amistoses, no sempre compreses i compartides pel receptor. Passejar-la amb la corretja és un exercici d’equilibri de forces, similar a sortir en companyia d’un motor fora borda. Una experiència que sovint posa en perill la meva fràgil carcassa òssia.

Wilma no sent cap interès especial pels seus companys d’espècie. De tant en tant els ensuma el cul de forma avorrida, com qui compleix un deure ancestral, però mai no busca brega ni canins companys de joc. Amb els humans es mostra més sensible, encara que de forma totalment interessada. Quan hi ha un àpat familiar, escull sempre el comensal més vulnerable per dedicar-li els seus millors ulls tristos i li posa una educada pota sobre la falda per no ser oblidada a l’hora del repartiment de les despulles.

Wilma té pànic davant de qualsevol mostra de pirotècnia i s’ho passa especialment malament a l’estiu, quan abunden coets i petards. Potser té un trauma infantil relacionat amb aquestes explosions, però com que no som americans, no la durem al psicoanalista i deixarem que es continuï amagant als armaris quan peti la pólvora.

Però Wilma és víctima també d’un gran vici. Caldria que fos ella qui el confessés, però com que ella mai no el reconeixerà, ho diré jo. Wilma és ludòpata. Més enllà d’endrapar tot el que quedi a l’abast de les seves mandíbules, l’únic que l’interessa veritablement és el joc. Com que la ruleta, el bingo, el poker o fins i tot el joc de l’oca superen les seves facultats intel·lectuals, s’ha hagut de conformar amb aquest entreteniment clàssic caní de recollir la piloteta. Potser pels humans és una activitat exempta de misteri, però déu-n’hi-do el suc que ella n’extreu. Cada dia del món, plogui o faci sol, sempre arriba el moment en que Wilma no demana sinó que exigeix que li llencin la pilota. Quan ho fem en un espai públic, com ara el carrer de Còrsega davant del palauet de la Diputació, concitem l’admiració dels passejants. Si passéssim el barret, segurament en trauríem algun euret, perquè l’exhibició s’ho val. Però tots dos som desinteressats, més jo que ella, qui (ben promiscua) busca nous llançadors de pilota entre els desconeguts. I després es parlarà de la fidelitat dels gossos.

Wilma no és un exemplar pur, però em sembla que té bastant de “border collie”, una raça que és considerada entre les més intel·ligents. Jo diria que la poca o molta intel·ligència que Wilma pugui tenir prové més aviat de la part desconeguda de la seva genealogia, encara que la meva germana segur que discreparia i li trobaria més virtuts que jo. Almenys tots dos estaríem d’acord en que és una gossa molt guapa. Sigui com sigui, pertany al clan i la defensarem fent pinya, com a qualsevol fill tonto que ens caigui en sort.

10 comentaris:

  1. Wilma, tu i jo som ànimes bessones. Guau...

    ResponElimina
  2. Em sembla que tots els gossos comparteixen el pànic cap als petards i similars, almenys tots els que he conegut jo, en canvi amb això dels jocs ja es diferencien més, el de la meva germana, que és el que he cuida't més, diu que la pilota la vagis a buscar tu, ara, també sap que a taula ha de ser al meu costat, perquè sóc la més tova i la que segur que li donarà alguna cosa...

    ResponElimina
  3. Yo soy más de gatos, pero la verdad es que este verano también he tenido que hacer de canguro de una perra y el último día me puse a llorar como un ceporro al despedirme de ella... :-)

    ResponElimina
  4. Mona, li passaré les teves salutacions, tot i que és una mica esquerpa amb altres gossos.

    ResponElimina
  5. Montserrat, he sentit dir que hi ha gossos que no s'incomoden pels petards. El cas de Wilma és exagerat, una piula llunyana ja l'omple de pànic.

    ResponElimina
  6. Sufur, yo no soy de gatos ni de perros, pero estos días cuido a Wilma y a la gata de mi otra hermana. Definitivamente, un perro da más caña.

    ResponElimina
  7. Pobra Wilma, quina visió més limitada la del teu cangur!
    I com que l’Anna no hi és, jo sortiré a defensar-te: que la blogosfera sàpiga que conviure amb tu no és gens difícil i és una font de satisfaccions. I que, igual que ets molt primmirada amb els gossos amb qui esculls relacionar-te, amb els humans fas el mateix: tu tries qui et pot portar, a qui li fas cas i a qui li prendràs el pèl una vegada i una altra.
    Ens tornem a abraçar d’aquí a uns dies i et prometo una bona excursió, amb molts troncs i pinyes!

    ResponElimina
  8. només per imaginar-te corrent al darrera d'un motor fora borda lligat amb una corretja, ja paga la pena que ta germana t'hagi fet el favor de deixar-te la Wilma :) Encara bo que només et fan fer de cangur de gat i gos, només et faltaria una boa constrictor, una iguana, un cocodril del Nil, una taràntula, un hàmster, un periquito i seure a veure qui es menja a qui primer :)

    ResponElimina
  9. Ai, Clídice, com m'estimes! Només falta que vagis donant idees (has oblidat mencionar una hiena).

    ResponElimina