El dimoni de les llistes: Vicenç Pagès Jordà

Tom Wesselman, "Natura morta" (1963)

Són els bons moments. Aixecar-te del llit i posar-te el batí, compartir un esmorzar elosúa o bellaeaso amb en Berto, per exemple, comentant la composició química del no-és-cafè, o els darrers tons siena de la cartolina-in-progress, o la informitat de la informació, o el pitram suculent de la gracanda de cal Cul que Camina, fins que de cop ell mira l’hora, s’aixeca d’una revolada i surt de la cuina i surt de l’habitació i surt de la vil·la amb la carpeta negra, adéu Horus, fins ara nano, i quedar-te assegut, voltat de l’aroma del no-és-cafè i anar a la porta del jardinet i veure un colom blanc-gris al teulat de la barraca, la felicitat de pensar que avui tampoc arreglaré les frontisses de la porta de la barraca, que em puc passar tot però tot el matí mirant la porta que no funciona i el colom blanc-gris, pau i calma i comoditat i lleganyes als ulls, ni tan sols projectes perquè no penso arreglar-les mai, les frontisses, pensant en la lliçó d’Opinió Pública que m’estic perdent, en el passeig que m’estic perdent fins a Gal·la Placídia, en el tren arbeit-macht-frei que m’estic perdent fins a Bellaterra, cops de colze, corredisses i pudor de criatura, ensumant la llet homogeneïtzada amb magdalenes a l’alè dels passatgers, dret o amb el peu adormit fins a Sant Cugat, com a mínim.

(d'El món d'Horaci)