divendres, 15 d’octubre del 2010

Contús

No sé que em passa, ja em disculpareu, però estic una mica confús. Amb tota seguretat volia escriure sobre una altra cosa, però ara no recordo sobre què. He revisat alguns apunts que guardo al rebost per quan em falla la inspiració, però els noms de Kazuo Ishiguro, Jane Eyre o un tal Charles Dickens no em diuen res. De totes maneres sona tot molt espès, didàctic i professoral. Em pregunto qui pot tenir ganes de llegir aquestes regurgitacions literàries, quan al món que ens envolta hi ha tantes coses boniques per contemplar.

De fet tenia un títol ja escrit “Una tardor infinita: nusos” i també unes inicials (DFW) que em continuen rondant pel cap, però ni que em matessin seria capaç d’omplir de contingut aquests misteriosos referents. Bé, la veritat és que aquest vespre m’ha passat una cosa més aviat còmica. Estava endreçant la cuina i anava a desar uns bols grossos a un dels prestatges més alts. Es tractava d’aquests bols bastant pesats, de duralex, que es fan servir per les amanides. No sé com ha anat que se m’han escapat de les mans i m’han caigut sobre el cap, en concret a la zona parietal esquerra. El cop m’ha fet mal, però no vull exagerar: no m’he fet sang, no m’he desmaiat ni res. El pitjor ha estat l’escampall de vidres minúsculs que, després d’escombrar-los a consciència, em temo que continuarem recollint durant les properes setmanes.

Curiosament el xoc, més que no un efecte físic, crec que m’ha produït una revelació (gosaré dir-ho?) transcendental. De sobte he descobert que el color magenta i el groc són meravellosos. Que a Xile s’han salvat 33 minaires. Que aviat el Papa de Roma ens visitarà i que la Sagrada Família ha aguantat que la tuneladora li fregués els baixos. Oi que vivim al millor dels mons possibles? I si ho dubtéssiu, no cal sinó contemplar la perfecció anatòmica d’un ósset de goma.

Sospito que acaba de néixer un nou Allau.

32 comentaris:

  1. Ai! Allau, quin ensurt! He cregut que l'accident era de veritat i després, tranquil·la, he vist que t'ha influït el senyor Coetzee. Per sort tu no has anunciat -ni ganes- la teva mort però has picat de parietal. Deu n'hi do!
    Parles d'un tal Dickens i d'altres també amb noms estranys. És un petit desvari que et passarà després d'haver dormit vuit hores.

    ResponElimina
  2. La gent cau del cavall i veu la llum. Això teu no és tan estrany. Pronostico que el proper símptoma serà posar-te a escriure cartes als Romans i als Corintis.

    ResponElimina
  3. Coetzee, Glòria? On he sentit aquest nom? Procuraré dormir el cap de setmana i somiar amb els angelets.

    ResponElimina
  4. ara no sé si preocupar-me o alegrar-me'n :S

    el vídeo m'encanta :)

    ResponElimina
  5. Salvador, no estic per escriure cartes, millor felicitacions de Hallmarks.

    ResponElimina
  6. Alegra-te'n, Clídice, el vídeo marca el nou camí.

    ResponElimina
  7. ¿Quan un flam es fa obès esdevé púding? Intueixo que ens esperen manta revelacions.

    ResponElimina
  8. Ep, aquest nou camí és paral·lel a l'antic Allau?

    Vigilaré el bol de Duralex (sed lex) que guardo com a una relíquia del passat i que també el tinc en un prestatge alt!

    ResponElimina
  9. Puig, ja pots esperar revelacions a manta. Aspiro a convertir-me en el preferit de la teva filla.

    ResponElimina
  10. Duralex es completamente fiable, nunca se hace añicos después de impactar contra la cabeza de nadie, (yo lo he intentado sin éxito varias veces, e incluyo la mía), sino siempre después de estrellarse contra el suelo.

    ResponElimina
  11. Res de paral·lel, Galde. Totalment perpendicular i orgullós de ser-ho!

    ResponElimina
  12. Como bien intuyes, Alastair, tras pasar por mi cabeza los recipientes terminaron en el suelo hechos añicos. Es la parte más triste del relato.

    ResponElimina
  13. Per si de cas li recordo al nou Allau que l'antic Allau em deu un article sobre la Tori. O acabarà el nou Allau escrivint un article sobre la Belén Esteban?

    ResponElimina
  14. Gràcies, Òscar, per recordar-me la Belén. Com podia passar-la per alt?

    ResponElimina
  15. Crec que si escrius un article sobre la Belén Esteban, una nova Belén Esteban potser també naixerà i, de sobte, ella començara a llegir a Dickens i potser podrem veure l'Allau cada tarda als programes rosa, cridant com un energumen.

    ResponElimina
  16. Si és així, li cedeixo a la Belén "The Daily Avalanche" i jo m'aniré a fer carrera als programes de TV3, on em consta que no criden com energumens. O em constava que no cridaven.

    ResponElimina
  17. Em sona que els romans ja feien advertiments sobre la contundència de la dura lex. Jo crec que això que et passa és un atac de realisme, no res, una cosa passatgera. Amb temps i paciència tornaràs a ser el de sempre. Fins i tot tornaràs a trobar-te aquella xicota, com es deia? Cecília, o Alícia, o Elisenda?

    ResponElimina
  18. Lluís, la trompada del duralex no s’ha de prendre com una metàfora de problemes amb la justícia. Si és un atac de realisme, ja m’està bé, però espero que no sigui episòdic.

    ResponElimina
  19. Estic compungida. No me'n sé avenir. Aquells bols que estaven tan contents a les seves lleixes i ara han deixat d'existir. Quina hostòria més trista :(
    Per la resta...(veu de metge de capçalera): em prendrà una dosi d'avallangex un cop al dia (de les versions prèvies al 15 d'octubre de 2010) i se li curaran tots els mals. :)

    ResponElimina
  20. Doctora Mesalles, no dubto que el remei pugui ser bo, falta veure si tinc ganes de guarir-me.

    ResponElimina
  21. Malfiat dels atacs de realisme, com deia Putnam, el realisme te mil cares.

    ResponElimina
  22. Brian, com molt bé saps, d’entre totes les cares sempre cal escollir la més riallera (“the bright side”).

    ResponElimina
  23. Si em permets un consell, posa't casc de ciclista sempre que faces accions perilloses. A més, mai se sap, hom comença pel casc i acaba damunt una bici gaudint del passeig. I si avui comences una nova vida… així tot anirà sobre rodes.

    ResponElimina
  24. Vicicle, he parlat d’un canvi de vida, però no tan radical. M’ha de caure quelcom molt més contundent al damunt perquè em vegis muntat en una bicicleta.

    ResponElimina
  25. Caram, caram. Estic impressionada. Mai abans d'ara havia conegut cap ésser humà capaç de trencar un bol de Duralex amb el cap. (Tant me fa que la trencadissa fos posterior, quan ho expliqui, obviaré el detall).
    Jo, amb el cap, obro minibars. Encara no m'agrada el groc, però.
    Vols un sugus?

    ResponElimina
  26. Sí, gràcies Mati. I lalalalala, com dirien els clàssics.

    ResponElimina
  27. Allau, què vols que et digui? Jo no et noto res d'estrany, et veig tan volat com sempre, haw, haw! I en tot cas, el que t'està passant tampoc és tan greu: jo no m'he donat cap cop al cap des de fa temps, i a mi tampoc em diuen res ni la Eyre ni el Dickens; en canvi, el vídeo que has penjat m'apassiona, i el flam gegant aquest m'encisa, m'incita i m'excita.

    ResponElimina
  28. Veus, Leb, com jo també sé posar música els divendres? I molt més nutritiva i vigorosa que la teva!

    ResponElimina
  29. I tant! Només em sap greu no poder comprar aquesta marca de flams o de pudding, com diuen al vídeo. Suposo que no el deus haver provat -com que has viatjat molt...-, no sigui que tot el que t'està passant sigui un efecte col·lateral de la ingestió del flam gegant. O potser anaves a preparar-ne un amb el bol que se't va estavellar al cap? Ai, ai, ai...

    ResponElimina
  30. Encara no l'he tastat, Leb, decididament he de tornar al Japó.

    ResponElimina
  31. OoohH! És el flam perfecte per a aquest cop de cap! Demà compraré flam royal i un motllo enorme.

    ResponElimina
  32. Comparteix-lo, Marta, que un empatx és pitjor que un bony al parietal.

    ResponElimina