dijous, 9 de juny de 2011

Avís per a navegants

Començaré per les males notícies, almenys per a mi, i confessaré que, després de publicar un apunt diari des de fa més de dos anys i mig, l’esforç està començant a passar factura. És a dir que observo indicis d’angoixa gradualment més intensos cada cop que penso en els apunts dels propers dies. No és que se m’hagin acabat els temes, però no trobo el temps necessari per donar-los el tractament que es mereixen. Un dels objectius, potser el principal, per obrir aquest bloc era reprendre la meva escriptura, tants anys abandonada, amb la intenció de millorar-la. M’adono que treballant amb un termini marcat he adquirit una certa destresa per sortir del pas amb l’ajuda d’alguns automatismes; però aquestes rutines no conviden a anar més enllà. Necessito aturar-me una mica i pensar cap a on vaig.

No significa això que m’hagi cansat del meu bloc i dels estímuls que em provoca, sovint en la interrelació amb els lectors, simplement volia advertir-vos que és molt probable que traeixi el seu títol i que aquesta “avalanche” deixi de ser diària. Ho comunico temptativament, sense pla preconcebut, i de la mateixa forma que us dic això, demà és possible que us trobeu l’apunt “du jour” i l’endemà també. Només que no us estranyi si algun dia (o dos) fallo a la cita; no fos cas que comencéssiu a buscar-me per comissaries o cases de socors. “The Daily Avalanche” continua, perquè encara hi ha vida després d’internet.

52 comentaris:

  1. T'entenc, malgrat que em costarà passar-me sense el teu apunt diari :)

    ResponElimina
  2. Clidi, potser serà el moment de buscar coses noves. Has provat la blogosphère?

    ResponElimina
  3. Dos anys i mig d'apunt diari? No t'aturis encara, primer consulta el llibre Guinness dels records! O millor prent-te alguna Guinness i relaxa't una temporada, home!

    ResponElimina
  4. Va bé marcar-se ritmes, però quan es converteixen en obligacions estic d'acord que s'ha de frenar. Jo mateix (que publico a un ritme més modest, és cert) ho he fet. En tot cas, el semi-daily Avalanche seguirà sent un blog imprescindible.

    I la bona notícia?

    ResponElimina
  5. Òscar, no era qüestió de batre cap rècord, sinó d'un desafiament personal. Però quan deixa de ser divertit, millor replantejar-s'ho.

    ResponElimina
  6. Salvador, com que sóc el meu propi "jefe" no em putejaré a mi mateix.

    La bona notícia és que el semi-daily Avalanche seguirà sent un bloc imprescindible.

    ResponElimina
  7. Pere, tu que sols ser tan constant, no m'estranya que m'entenguis.

    ResponElimina
  8. La meva cita abans d'anar a dormir serà veure si l'Allau aquell dia ha publicat o no. Els rituals no s'han de perdre si només són un click però s'han d'abandonar quan són dos clicks i el segon ens obsessiona per una mala entesa fidelitat a un públic infidel per naturalesa. Bé, una mica infidel que el semi-Daily crea addicció lectora.

    ResponElimina
  9. Galde, d'una manera o d'una altra hi haurà una mica d'emoció abans d'anar a dormir.

    ResponElimina
  10. Com diu el Galderich, continuarem passant per aquí, i si no hi ets, et pensarem assegut a la butaca llegint o al llit; i si dorms, et taparem perquè no et refredis. En tot cas, sempre serà una bona nit.

    ResponElimina
  11. Coffee and cigarrettes, d'en Jarmush. Aquella escena tan fantàstica on surten en Waits i l'Iggy Pop en un bar fumant pels descosits. Ahora que he dejado de fumar, no pasa nada si me fumo un pitillo, porque lo he dejado.
    Doncs això. Ves que no acabis publicant dos apunts diaris justament perquè ja no tens l'obligació de fer-ho. Tant de bo, si això et fa content. Al cap i a la fi la cosa va de xalar, no?
    En tot cas, gràcies per avisar, que sóc patidora de mena.

    ResponElimina
  12. Segur, Enric, que si no em trobeu aquí serà perquè un llibre no és lluny de mi. O potser una activitat menys confessable.

    ResponElimina
  13. Exacte, Matilde, només volia eximir-me de les obligacions autoimposades. Com bé dius, ara potser publicaré tres apunts al dia; però tu no pateixis.

    ResponElimina
  14. Ah, només és això? Quin sustu, pensava que t'havies tirat al Loch Lomond. Tranquil, continuarem atents al receptor esperant frisosos que arribi the random avalanche.

    ResponElimina
  15. T'entenc, i això que mai m'he proposat esriure diàriament... ja em costava tres cops per setmana. Ara, «desangoixar-se» no és fàcil, ni per escriure i perquè no escrius...

    Encara esperarem les avalanches amb més ànsia, ara.

    ResponElimina
  16. aquest es un dels blogs més divertits que coneixo...però escriure com ho fas té que costà. No m'estranya res el que dius.

    ResponElimina
  17. No volia pensar en aquest moment, però em sembla que tota la blogosfera sabia que podia arribar.

    T'entenem.

    Sort dels feeds.

    ResponElimina
  18. Santi, potser també m’he tirat al Loch Lomond, però aquesta és una altra història. The Random Avalanche m’agrada, però millor no jugar amb la imatge de marca de la capçalera.

    ResponElimina
  19. Ferran, em temo que, com dius, m’angoixaré igual, si passo massa dies sense escriure.

    ResponElimina
  20. Aris, perquè sigui divertit, jo he de ser el primer a divertir-me. Confio que ho entendreu.

    ResponElimina
  21. lespiell, crec que sona pitjor del que és en realitat.

    ResponElimina
  22. la quantitat no és sempre el que preval i quan un necessita temps l'ha de trobar d'on sigui i mai un espai d'aquests ha de ser contraproduent amb nosaltres ni un llastre de mal arrossegar.

    ResponElimina
  23. Garbí, més que la quantitat el que cercava era la constància en el sentit de disciplina; però si pretens millorar la qualitat has d’admetre que no es pot obtenir amb regularitat matemàtica.

    ResponElimina
  24. tengo la impresión que será provechoso para tí, el "archivo" de la avalancha sustituira para mí tus entradas diarias, una especie de relectura tranquila.

    par de besos

    Pilar

    ResponElimina
  25. El millor de ser blogaire es que ningú et marca el timing. Així que sigui Daily o no, seguirem fidels a l'Avalanche. Petons i abraçades.

    ResponElimina
  26. Allau, res home res, que a mi em tenia al·lucinada que puguessis mantenir el ritme!!!
    Seguirem paer aquí llegint-te sigui cada dia, un cop, dos cops tres cops o ves a saber quants cops per setmana..Ara hauràs de canviar el nom del blog? proposo "The I don't know when avalanche"...

    Ves que no et passi el que vaticila la MU, que té un no-sé què de bruixa que....

    ResponElimina
  27. Buena idea, Pilar, si hay mono se tira de archivo.

    ResponElimina
  28. Llum, el timing me’l marco jo i ja veus com em maltracto.

    ResponElimina
  29. No, Eulàlia, el nom no el canvio, cal defensar la identitat de la marca.

    ResponElimina
  30. allau: d'això en diuen "branding", crec recordar. ben fet

    ResponElimina
  31. Jo seria l'últim que me'n podria sorprendre (molt menys queixar-me). Després de tot, els allaus mai han estat regulars i, segons he sentit a dir, fins i tot els trens britànics han deixat de ser puntuals.

    ResponElimina
  32. Si no pots confiar en els trens britànics, potser l'apocalipsi és a prop.

    ResponElimina
  33. Cap problema. Pren el teu temps que per això és teu. El dia que no publiquis, et trobaré a faltar i quan ho facis et llegiré amb l'interès habitual. L'important és que segueixis amb aquest espai sempre estimulant.

    ResponElimina
  34. He pensat què podria dir (si és que cal), i no ho tinc clar. Potser n'hi ha prou amb dir que relaxar-se és bo, i alliberar-se de les obligacions sempre va bé. Sobretot de les obligacions que ens autoimposem. Facis el que facis, tens un balanç impressionant (potser et faria algunes apreciacions, però són molt poc importants). De manera que quan hom no sap què dir, sempre va bé tirar de cites:
    http://youtu.be/lyl5DlrsU90

    ResponElimina
  35. Diari o no, Allau, continuaràs sent visita obligada. I com deia la Pilar, així aprofitarem per repasar l'arxiu. Dos anys i mig, com passa el temps...

    ResponElimina
  36. Continuaré, Glòria, no em trobareu a faltar.

    ResponElimina
  37. No cal dir res, Lluís, em relaxaré, però continuaré fent-ho (a l'inrevés del que diu la cançó).

    ResponElimina
  38. Espai, dos anys i gairebé vuit mesos, sí que el pas del temps mareja.

    ResponElimina
  39. Em sembla molt saludable això d'afluixar el ritme si el cos així ho demana, jo fa temps que ho vaig fer, doncs no em va gens a mi, això del masoquisme!

    La Matilde no ho podia haver dit millor; vès que ara que has acordat indultar-te tu mateix, no acabis doblant la ració de posts...

    Jo seguiré passant per aquí a gaudir amb les teves racions diàries o no...per sort, el teu rebost està plè de delicatessen, que aprofitaré per anar degustant.

    Salut!

    ResponElimina
  40. Doncs mira, Carme, a mi una mica masoquisme ja em va, però ha de ser consentit i entre adults ;p

    ResponElimina
  41. Allau, ens tens tan ben acostumats als teus posts que no sé que ens passarà el dia que no en surti un de nou. Però els teus fidels lectors ho sabrem soportar amb estoïcisme, amb la convicció ferma de saber que tenim Allau per estona :)

    ResponElimina
  42. Leb, i en el pitjor dels casos, una càpsula d'oliva G.

    ResponElimina
  43. Gairebé tres anys de ritme diari ja em semblen una heroïcitat (jo volia fer un o dos posts per setmana i quan tinc pics de feina ho incompleixo flagrantment). Dit això, sempre m'ha fascinat aquest moment que expliques, quan algú s'adona que ja és molt hàbil, que pot sortir del pas sense que sembli que abaixa el nivell, però justament per això comença a no quedar del tot satisfet amb el que fa.

    Sigui com sigui, continuaré atent al blog, especialment als teus comentaris a la vegada implacables i molt respectuosos sobre traduccions.

    ResponElimina
  44. Gràcies, frg, no seré gaire lluny.

    ResponElimina
  45. A mi em reconforta pensar que si no trobem un post teu, serà perquè estaràs genial i gaudint del més enllà de la blogosfera, que també existeix!!!
    Bé terrenalmet vull dir, s'entén, oi?

    ResponElimina
  46. Ai, Carme, quina canya tan bona em dones!

    ResponElimina
  47. Ha, ha! És que començo a tenir una lleugera idea del sado/maso ben entès adult i responsable. . .i ves mira no em sembla que estigui gens malament!!!

    Sempre em posaré les medalles que vaig ser la teva anónima descobridora virtual pel meu més proper entorn. En el principi,clar, abans de posteriors relacions extrablogaires! Que li diguin al Leb la tabarra que li donava perquè et visités!!!

    Està bé el descans, teu i de tots. . . .però,
    -Allau Sempre-!!!

    ResponElimina
  48. Jo em sento incapaç de poder publicar res de decent diàriament, per això em sembla ben normal que algun cop hagis d'espaiar la periodicitat dels teus posts. Fins ara has seguit un ritme gairebé insultant!

    ResponElimina
  49. David, per això mateix, mostrant-me una mica humà intentaré captar la vostra benvolença.

    ResponElimina
  50. Llegir comentaris sobre tirar-se al Loch Lomond i sobre sadomasoquisme ben entès adult i responsable, m'encanta. I la resta també. Tant si escrius cada dia, dia sí dia no, cada tres dies o el que et vingui de gust :)

    ResponElimina
  51. El Loch Lomond és un whisky, no sé si havia quedat prou clar.

    ResponElimina