dimarts, 7 de juny del 2011

Qui té por de Pitàgores?

És un fenomen usual, quan escric algun apunt que té a veure amb les matemàtiques, que alguns dels comentaris contingui l’expressió “jo és que sóc de lletres”, com si això eximís de qualsevol mena de coneixements científics. Sembla que a les persones ens costa més reconèixer que no hem llegit el Quixot que no pas declarar-nos uns ignorants numèrics. El matemàtic John Allen Paulos ha fet tota una carrera escrivint interessants assajos per alertar sobre els perills que corren els analfabets numèrics per enfrontar-se a la vida quotidiana.

Jo de tant en tant, per no rovellar-me, miro de llegir algun llibre de divulgació matemàtica com aquest “Alex en el país de los números” d’Alex Bellos que ha publicat Grijalbo enguany. Sembla que a Anglaterra, amb el carrollià títol de “Alex in numberland” va gaudir d’un èxit considerable, sobretot tractant-se d’un llibre d’aquest tipus. I la veritat és que és un text molt planer, gairebé massa, ideal per a tothom que senti pànic per les matemàtiques.

Els capítols toquen tots els temes habituals en aquest tipus de llibres: els numerals, l’aritmètica, la geometria, la topologia, la probabilitat, l’estadística, el número pi, els jocs matemàtics, la raó àuria, la combinatòria, l’infinit… A més, junt amb l’exposició d’aplicacions pràctiques, d’anècdotes i curiositats sobre les diverses matèries, s’inclou també la visita a personatges contemporanis que tenen alguna relació amb el tema.

M’ha semblat una mica perillós el tractament que fa de la numerologia on no deixa prou clar que no estem parlant de ciència. Perquè la mística pitagòrica o els cabalistes poden tenir el seu interès històric, però un senyor que et cobra per dir-te el teu número de la sort no deixa de ser un ensarronador. Tot i això he trobat dades curioses que desconeixia, o sigui que no serà estrany que em despengi properament amb algun apunt matemàtic. Procuraré que no sigui gaire espès.

43 comentaris:

  1. Quin llibre tan interessant! Jo crec que no ens haurien pas de fer por les matemàtiques. També crec que el teu proper apunt sobre números serà entenedor atès que saps escriure. La separació "ciències-lletres" ens ha fet molt mal a tots.
    Amb afecte, Allau!

    ResponElimina
  2. Jo ho dic però amb vergonya... com una mancança important, perquè ho és!

    ResponElimina
  3. No cal dir que seguint la dinàmica dels comentaristes anteriors m'acuso i em penedeixo, tot i que el propòsit d'esmena ja no té gaire sentit en el meu cas.
    Per al·lusions al teu comentari d'ahir i aprofitant l'avinentesa:
    http://fr.wikipedia.org/wiki/Nombre_de_la_B%C3%AAte

    pere

    ResponElimina
  4. Glòria, em mires amb massa bons ulls. El proper apunt anirà sobre tribus ben primitives, o sigui que tots ens entendrem.

    ResponElimina
  5. Doncs res, Galde, segueix els meus cursos per correspondència i no faràs mai més el ridícul a les tertúlies del cafè.

    ResponElimina
  6. Pere, veig que ets a l'alçada de la meva "bêtise".

    ResponElimina
  7. El pitjor no és no saber sinó recórrer a això de 'jo sóc de lletres' com si fos un mèrit. Aquests que diuen això estic segura -ho he comprovat matemàticament- que tampoc no saben moltes lletres. En tot cas avui no hi ha excusa per no consultar el que sigui ni per no saber dividir 'a mà'.

    ResponElimina
  8. En el meu temps fins i tot feien cançons educatives sobre el tema com una que feia: Pitágoras, Pitágoras, te llamaban soñador però tú tenías razón... o aquellla de la Multipliqueixon, del Darin, he, he.

    ResponElimina
  9. Mira, m'has inspirat, vaig a buscar aquestes cançons i les penjaré al meu blog...

    ResponElimina
  10. Les mates molen, tu fes :) (ja ho veus, ni de lletres ;P)

    ResponElimina
  11. Jo sóc de lletres mortes de tota la vida. I una reconeguda ignorant, en general.
    No és un mèrit. Ni una manera d'espolsar-me les puces. És un diagnòstic.
    Ja m'agradaria, ja, que la mera visió d'una integral m'emocionés i em servís per a interpretar el món que m'envolta. Però no. Una desgràcia com qualsevol altra.

    ResponElimina
  12. No he llegit el Quixot i els números m’espanten.
    Suposo que la dificultat de les matemàtiques i de les ciències en general rau en saber-les explicar de manera senzilla. Quan un llibre o qualsevol persona saben connectar amb un públic, que d’entrada desconeix la matèria, aquesta, adquireix unes altres dimensions, ja no espanten, enlluernen i fascinen.
    El llibre sembla força interessant.

    ResponElimina
  13. Allau, de moment, ens apuntem la teva recomanació. Segur que ens farà profit.

    Jo sóc mig de lletres i mig de números, és a dir, no en sé ni d'una cosa ni de l'altra.

    ResponElimina
  14. Júlia, fer de musa és un premi. Veig que dit i fet.

    ResponElimina
  15. Les lletres també molen, Clídice, i jo és clar que faré. I tant!

    ResponElimina
  16. Matilde, compte amb la homeopatia i les estafes piramidals!

    ResponElimina
  17. Quadern, tens raó que una bona didàctica és necessària. Voldrà dir això que la majoria hem tingut mals mestres?

    ResponElimina
  18. Jo, Tirant, també sóc ignorant en les dues àrees, però no em conformo.

    ResponElimina
  19. No em referia en concret als mestres, encara que en part, són responsables dels interessos que puguin despertar als seus alumnes en matèries tan diferents com literatura, matemàtiques o biologia per exemple.
    A mi les matemàtiques i la física sempre m’han costat, crec que per això no m’agraden, ara quan algú te’n sap parlar i et sap fer entrar en matèria en pots arribar a gaudir. Suposo que és el que passa amb llibres com el que ressenyes.

    Mals mestres, mals alumnes... suposo que n’hi ha per a tots els gustos.(un intens debat)

    ResponElimina
  20. jo només tinc pànic als números vermells......

    ResponElimina
  21. La meua prevenció amb el Pitàgores, que em ve des que era nen, va prendre cos en assabentar-me per una banda de la dificultat de resoldre els triangles amorosos partint del seu famosíssim teorema, i, d'altra, quan vaig saber que els pitagòrics tenien prohibit pixar cara al sol -amb o sense camisa nova- i menjar faves. Què amagava Pitàgores?... Aquesta és la veritable incògnita, molt bé dissimulada per la geometria.

    ResponElimina
  22. Vicicle, de Pitàgores se'n coneixen més anècdotes que obres matemàtiques, de fet no n'ha quedat ni una. Això de les faves, crec que devia de patir una indigestió.

    ResponElimina
  23. De les faves sembla ser que algunes modalitats produïen un xoc anafilàctic de tipus al·lèrgic i la mort en algunes persones. Pel que es veu, practicaven teràpia preventiva. Tot i que una possible indigestió, com tu dius, tal i com anem amb la E.coli, no es pot descartar.

    ResponElimina
  24. M’has recordat allò que no se qui va dir de que molta gent reconeix que te mala memòria però ningú que es poc intel•ligent.

    Entre la gent de lletres jo he trobat més persones donades a esoterismes, més per no fer servir la lògica que per no entendre les mates.

    Vivicle: Tinc entès que el problema el pateixen algunes persones de la zona del Mediterrani, amb faves normals. Se’n diu favisme, lògicament.

    ResponElimina
  25. És cert, José Luis que hi ha defectes que es consideren més simpàtics que d'altres.

    ResponElimina
  26. Jo sóc dels que pensa que som responsables de la nostra ignorància. Com diu Quadern de mots, els mestres poden ser responsables de les tendències: l'interès desperta interès. Però dels mals professors també se n'aprèn. No tenim excusa.

    No m'"agraden" les matemàtiques com a llenguatge: em perdo. Però sí que m'agraden les matemàtiques aplicades a la física. És a dir, m'agrada veure com es resolt un problema teòric gràcies als números. És el mateix que em passa amb la música, que m'agrada però no en sé.

    Dit això, trobo a faltar els dos coneixements, els dos llenguatges. Però com que sóc un ésser sensible (que capta el sentit), gaudeixo d'allò que té d'harmonia l'expressió musical i la numèrica.

    ResponElimina
  27. Doncs a mi, Enric, em passa el contrari i quan més abstracte i inútil més m'agrada.

    ResponElimina
  28. Sembla que lo de les faves no és cap llegenda. Segons Bertrand Russell, entre les regles de l'ordre pitagòric hi havia les següents:
    -No recollir el que havia caigut.
    -No tocar un gall blanc.
    -No remoure el foc amb un ferro.
    -No seure sobre una mesura de gra.
    -No deixar la marca a les cendres quan es treu l'olla del foc.
    Etz... I, per descomptat, abstenir-se de menjar faves :)

    ResponElimina
  29. jo no temo a Pitágores, es veu que és mort, i com tinc calculadora m'en vaig sortint. De totes maneres a mi m'agraven les mates quan feia el batxilleat, possiblement perquè tenia un professor molt bó, el Sr. Caldes que era un `personatge interessant, multipliocaba tres xifres per tres xifres de memòria, i aixó no és fàcil. Hi ha un llibre força interessant PAUL ERDOS: l'HOME QUE ESTIMAVA ELS NÚMEROS.

    ResponElimina
  30. No Brian, no hem dit que fos llegenda: dels pitagòrics es coneixen gairebé més les seves creences que les seves matemàtiques.

    ResponElimina
  31. Puigcarbó, sí que és un llibre molt interessant.

    ResponElimina
  32. Esotèrics els números? ja ens ho explicaràs això.
    A mi el que no em quadrava és que hi havien números irracionals.

    ResponElimina
  33. Allau,
    No et miro amb bons ulls. Dic el que penso i, entre altres coses, un día et vaig llegir que ères filòleg en el sentit etimològic i em va agradar molt perquè jo també ho sóc.
    Això que dius de parlar de tribus ben primitives i així ens entendrem tots trobo que és feridor pels teus lectors però per sor o no se n'han adonat o no t'ho han tingut en compte. Jo sóc d'aquests últims.
    Amb afecte, Allau.

    ResponElimina
  34. Kalamar, prefereixo no entrar en teories de per riure. En canvi els números irracionals són molt raonables.

    ResponElimina
  35. Glòria, per descomptat no volia ferir els lectors, no hi ha res insultant a comparar-nos a les tribus primitives: hi trobarem tot el que uneix a tot el gènere humà. Ja ho veuràs.

    ResponElimina
  36. Tu tira amb les mates, que els bons teoremes proporcionen un goig que no admet judici.
    I déu-ni-do la mala fi del
    Pitàgores i les seves darreres paraules:
    "Tu, no trepitgis els meus cercles!"

    ResponElimina
  37. Forma fina de dir no em toquis el que no sona...

    ResponElimina
  38. Yes, please! Si els teus apunts habitualment ja els trobo bons, els que van de matemàtica i lògica els trobo especialment brillants!
    I sí, això de dir "és que jo soc de lletres" és tan inconsistent com si un llicenciat en física digués que no llegeix literatura o poesia perquè "soc de ciències". De vegades, quan sento dir aquesta frase, em mossego la llengua per no dir el que penso, que reconec que sonaria a insult pur i dur.

    ResponElimina
  39. Leb, gràcies per tranquilitzar-me! Jo, com no sé què sóc, no ho dic.

    ResponElimina
  40. Mira, no puc més, ho diré. Enyoro l'època que feia integrals i derivades. És l'única cosa que em va agradar de matemàtiques i no va arribar fins a COU. Després ja no he fet més matemàtiques i ara amb tant anar treballar, tant escriure, tant estudiar literatura i tant beure gintònics... trobo a faltar allò.

    ResponElimina
  41. Ostres Marta, la teva confessió és hardcore matemàtic pur: no deixaràs de sorprendre'm.

    ResponElimina