dimecres, 1 de juny del 2011

El plaer és en els detalls


Denton Welch fou una d’aquelles estranyes excentricitats que només els britànics es poden permetre. Nasqué a Shangai l’any 1915, passà la infantesa a Xina, perdé la mare massa jove, protagonitzà una fuga de l’internat on estudiava, volgué dedicar-se a la pintura i devia de tenir aptituds, si fem cas a l'autoretrat que encara avui es pot veure a la National Portrait Gallery londinenca. Als vint anys un cotxe l’atropellà mentre anava en bicicleta, va patir una fractura de columna que no l’immobilitzà, però que li va deixar seqüeles permanents que d’alguna forma precipitaren la seva prematura mort l’any 1948, als 33 anys.

Tot i que Welch insistí en les arts plàstiques, després de l’accident, gradualment s’inclinà cap a l’escriptura autobiogràfica, amb un èxit subterrani però notable, que finalment el convertí en allò que s’anomena un autor de culte. La seva producció és inevitablement breu, però compta amb defensors tan notables i diversos com William Burroughs, Allan Bennet, Richard Hell, Edmund White o César Aira.

Segurament per la meva reconeguda anglofília El Llibreter me’l va recomanar de forma personalitzada per la darrera diada de Sant Jordi. Com que sóc un noi obedient, m’he llegit “En la juventud está el placer”, que Alpha Decay ha editat enguany amb el propòsit de traduir posteriorment al castellà l’obra completa i breu de Welch.

És un llibre estrany, que difícilment es pot classificar com a novel·la, on un adolescent de classe alta i de nom Orvil Pym passa un estiu a un hotel, en companyia del seu pare vidu i dels seus germans més grans. No hi ha un argument pròpiament dit en aquest relat de formació, en el qual se succeeixen episodis inconnexos, contemplats des de la mirada microscòpica i precisa d’un observador en plena crisi hormonal. El sentiment de no pertànyer enlloc, l’estranyesa davant del món dels adults, l’anotació de capteniments ridículs que aviat no ho seran configuren un punt de vista típicament adolescent.

L’amor pels objectes oblidats del passat, l’esteticisme malaltís i l’originalitat d’alguns ensonyaments i símils (els llavis vermells d’Aphra vistos com una bústia sota la pluja) ja no ho són tant. Sense que s’expliciti mai amb paraules, Orvil mostra tots els indicis d’una sensibilitat gai, començant pels seus estranys rituals tancat a la seva cambra d’hotel, on juga amb el maquillatge i l’autopunició corporal. En aquest sentit, les escenes compartides amb el monitor de colònies, que té una casa enmig del bosc, són d’una morbositat sadomasoquista, abassegadora per tot el que arriba a implicar.

Sovint s’ha comparat Welch amb Proust, potser per ser tots dos homosexuals, malaltissos i per aixecar acta d’un món i una societat que la darrera guerra mundial esborraria. Però Welch no gasta les entortolligades sintaxis proustianes i opta per una precisió preciosista que em temo que fa de mal traduir. No vull dir que la traducció d’Albert Fuentes sigui dolenta; però sí una mica encarcarada. Quan t’encares a un estilista del llenguatge, com fou Welch, el combat entre la concisa i eufònica llengua anglesa i el més retòric castellà, hi ha un perdedor evident. Compareu original i còpia:
He took in at a glance the square ones covered with jam, sprinkled with coconut and topped with glistening cherries; the round shortbread ones with portholes to show the bright lemon curd inside; the small tarts of criss-cross lattice-work; the phallic chocolate and coffee éclairs, oozing fat worms of cream; the squares of sponge, enclosed in four hard slabs of chocolate and dressed with wicked green beauty-spots of pistachio nut.
Eligió de un vistazo unos cuadrados que estaban recubiertos de confitura, espolvoreados con virutas de coco y coronados con unas cerezas relucientes; también las galletitas de mantequilla con agujeros en el centro que permitían apreciar el relleno de requesón de limón; los pastelillos decorados con un diseño entrecruzado de celosía; los fálicos pepitos de chocolate y café que rezumaban calientes gusanos de crema; y los cuadraditos de bizcocho confinados entre cuatro duras tabletas de chocolate y aderezados con pepitas de pistacho de un desagradable color verde.
D’entrada ja es pot comprovar que la traducció és molt més llarga que l’original i no tota la responsabilitat es deu a la brevetat dels mots anglesos. Les “virutas” i les “pepitas” se les podien haver estalviat, ja que “espolvoreados de coco” i “aderezados con pistachos” és perfectament entenedor. A més es perd la idea dels “beauty-spots”, que són pigues, i els “portholes”, que són ulls de bou. Per què no usar “éclair”, enlloc d’aquest horrorós “pepito” (de lomo)? Els “pastelillos” serien més aviat “tartaletas”, i els cucs no són calents, sinó grassos.

Apart d’aquestes pegues menors, “En la juventud está el placer” és una exquisida raresa que barreja de forma impassible la banalitat i la subversió sota una capa terriblement “british”. Possiblement repetiré, especialment si publiquen els seus reputats Diaris.

15 comentaris:

  1. Pinta molt interessant però jo sóc de les que sempre creuré que Proust és incomparable. Per bé i per mal, és clar.
    Bona nit, Allau!

    ResponElimina
  2. Clidi, no veig l'enveja per enlloc.

    ResponElimina
  3. Glòria, de Proust només n'hi ha un. Welch és una altra cosa.

    ResponElimina
  4. Allau, crec que m'entendràs si dic que, en general, m'agrada aquesta ambigua pàtina british d'època, que fa que la sensibilitat gai no sigui necessàriament gai i que la presumible sensibilitat femenina no vagi més enllà de les plomes del barret o del nacrat collar de perles.

    ResponElimina
  5. En aquest cas, Enric, no sé si la sensibilitat, però la ploma era indubtablement gai. I de collars i barrets també se'n parla a bastament.

    ResponElimina
  6. La meva, d'enveja, quan veig tot el que vas llegint i que no tinc temps. Potser hauré d'ampliar la meva base de dades i afegir-hi la categoria ressenyes (de l'Allau) i pensar que, potser, algun dia ...

    ResponElimina
  7. La sensibilitat no té sexe.
    El sexe si que n'ha de tenir, encara que no cal sempre!!!

    ResponElimina
  8. Clídice, a veure si la política et fa perdre el llegir.

    ResponElimina
  9. Tens raó, Carme, la sensibilitat no coneix de sexes (la insensibilitat tampoc), era una forma de parlar.

    ResponElimina
  10. Interessant la teva recomanació d'avui, com gairebé sempre!

    Llegir aquest blog em surt car... sempre acabo comprant llibres! ;-)

    Gràcies per les recomanacions i les descobertes que ens fas.

    ResponElimina
  11. Tirant, també hi ha les biblioteques, ideals per temps de crisi.

    ResponElimina
  12. Fantàstic: un llibre que t'incita a llegir més llibres de l'autor. M'has fet molt feliç. Gràcies!

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  13. Gràcies a tu Llibreter, ja saps que un llibre sempre porta a altres llibres. I ara toca en Banville!

    ResponElimina