divendres, 2 de setembre de 2011

Baltimore (3): realisme fins a un cert punt

“The Wire” passa per ser una sèrie crua i realista, però és plena de tics d’estil, potser invisibles per a un espectador distret, però ben significatius per l’habitual malalt de tele i, de fet, David Simon ha fet explícits molts d’ells en nombroses declaracions.

“The Wire” no té cap banda sonora en el sentit clàssic de la paraula. La música que s’escolta és diegètica, és a dir integrada en l’acció: cançons sentides des de la ràdio del cotxe, els auriculars MP3 o el CD domèstic. Apart del tema instrumental que acompanya els crèdits finals, hi ha dues excepcions. La primera és la música dels títols de crèdit, el blues “Way down in the hole” de Tom Waits que cada temporada reinterpreta un artista diferent. Començaren The Blind Boys of Alabama, continuà el compositor (himself), després els Neville Brothers, més tard un col·lectiu improvisat per l’esdeveniment (anomenat DoMaJe) i Steve Earle, també actor a la sèrie, per la temporada final. L’últim episodi de cada temporada conclou amb un muntatge que mostra els protagonistes en les situacions on els ha abocat la trama mentre sona un cançó de fons, a la manera d’un clip musical.

L’inici de cada capítol té una estructura fèrria. Comença amb una seqüència pre-crèdits de durada variable, que funciona com un petit “sketch” independent. Els crèdits estan formats per una successió d’imatges de la ciutat i de les seves gents, on s’intercalen cables, pantalles de vigilància, ordinadors i càmeres de seguretat. Totes aquestes imatges provenen d’escenes extretes d’algun capítol de la temporada. A cada temporada les imatges canvien, però sempre en conserven alguna de les temporades anteriors. Una visió subjectiva d’una càmera de seguretat abatuda per una pedrada (i el so del vidre trencat) es manté a totes cinc temporades. Acabats els crèdits, sobre una pantalla negra apareix escrita una frase que algun personatge pronunciarà més endavant durant el transcurs del capítol. Aïllada del context pren un sentit lapidari i per tant significatiu que no es percebria d’una altra forma.

A “The Wire” no hi ha flashbacks ni flashforwards, excepte un moment bastant justificat del primer capítol de la primera temporada. Tot passa en temps real, ara i aquí amb els calendaris de paret sempre a la vista. No hi ha per tant somnis, ni elaboracions fictícies, ni pares morts i mig zombies, que fan de mentor dels seus fills. No som al terreny de “Six feet under”, “The Soprano” o “Dexter”.

Com ja vaig dir, cada temporada mostra un aspecte diferent de la ciutat, sense perdre de vista però les narratives precedents. La temporada inicial presenta el món de la droga, tant des del punt de vista del carrer com del de les forces de l’ordre, tema que es mantindrà a tota la resta de la sèrie. La segona temporada se centra en els treballadors del port, la tercera en la política municipal, la quarta en l’educació i la cinquena en la premsa.

Els telèfons punxats que fan avançar les investigacions policials són un dels signes d’identitat de la sèrie, que justifiquen el seu títol i estableixen noves connexions, encara que no siguin mútuament consentides, entre els actors de la xarxa urbana.

Temporada a temporada, excepte a la darrera, la meitat dels capítols, els inicials, es dedica a reconstruir l’equip que durà a terme la investigació principal. Aquest mecanicisme repetitiu és potser una de les majors pegues que trobo a la sèrie, allà on més es percep l’estructura del guió. Per fortuna, mentre les respectives peces van posant-se al seu lloc, els personatges continuen evolucionant com a éssers vius que són.

Us deixo els crèdits de la primera, la segona i la quarta temporada. 





5 comentaris:

  1. Caram, he quedat impressionada pels tres lliuraments. No l'he ensopegada mai, però si ho faig me la miraré amb bons ulls, atenent les teves recomanacions.

    ResponElimina
  2. Clídice, encara no he acabat, vaig a per totes!

    ResponElimina
  3. M'encanta aquesta cançó, m'encanta aquesta cançó i m'encanta aquesta cançó. El que no m'encanta és el preu a que vénen a la FNAC cada temporada, 40 euros! "És gravíssim!" que diria en Nuñez... I a sobre no hi era la primera... Hauré de tirar de l'amic, o del meravellós món virtual...

    ResponElimina
  4. Òscar, venien tota la sèrie en una capsota i devia de sortir més barat. Encara que ja et dic que el primer disc no el llegeix el DVD i el vam veure per ordinador. Et juro que és una gran inversió; però no et miraré malament si et busques la vida...

    La versió cantada per Waits l'he inclosa per a tu, ja que no és la seqüència d'imatges que més m'agrada.

    ResponElimina
  5. La capsota escapa totalment al meu pressupost, sobretot, per una sèrie de la que encara no he vist ni un episodi. Hi tinc molta fe, però no tanta... Ja me la miraria malament d'entrada i no és plan... Si a sobre em poso el dvd i no va... La millor versió és l'original, com sempre passa amb en Waits, gràcies doncs...

    ResponElimina