dijous, 22 de setembre de 2011

Llengües petites


Cadascun dels països que vam visitar durant les vacances, posseeix la seva llengua pròpia i, tenint en compte que el més poblat d’ells, Finlàndia, sobrepassa de poc els cinc milions d’habitants, és inevitable fer comparacions amb el que passa a casa nostra. Al seu costat, es podria dir que el català és una llengua amb més pes demogràfic i més història al darrere i, tanmateix, són aquestes llengües estadísticament minoritàries les que tenen més futur. Potser perquè tenen un estat que les recolza i les ha fet seves.

Per exemple, a Finlàndia només el 6% de la població té com a llengua materna el suec i, malgrat això, és tractada amb igualtat de condicions amb el finès. Als carrers de Hèlsinki, la capital, tots els rètols presenten la doble versió finesa/sueca. Us imagineu, farts de vi de garrafa, la Puerta del Sol retolada en les quatre llengües principals de l’estat espanyol? [I per afegir llenya a la falla, no m’importaria una cinquena versió en valencià, encara que fos sospitosament idèntica a la dels seus veïns del nord.]

Estònia, Letònia i Lituània disposen d’un idioma legalment sancionat des de fa vint anys, i això ja em provoca una certa enveja. Ho notes quan entres a una llibreria, a Tallinn, a Riga o a Vilnius: l’espai, expressat en termes de metres de prestatgeria, que ocupen aquests comerços, és infinitament més generós que el que ens permeten els sàtrapes de l’FNAC o El Corte Inglés per a la llengua catalana. Probablement el nombre de títols disponibles és inferior al d’aquí, però almenys estan exposats sense vergonya a ple dia.

No es pot ocultar el problema que representen en aquests països renaixents la població de llengua russa. Arribats de qui sap on i destinats a ocupar el somni d’algun buròcrata inspirat a Moscou, fa massa temps que viuen al país, però segons on se’ls hi nega la nacionalitat a menys que demostrin coneixements de la llengua local. El conflicte varia segons el país del que parlem. A Estònia la població de parla russa es situa en una zona compacta de l’est i forma la quarta part de la nació. Cal esperar que les noves generacions s’abaixin del burro i comencin a aprendre les dues llengües, si no, es corre el perill de la fractura cultural. A Letònia la proporció és similar, amb el greuge que les garses russes no podran resistir-se als mirallets lluents de la capital i per tant poden tenir més influència política. Només Lituània, potser perquè és a tocar de Bielorussia, s’ha vist alliberada d’aquest pes feixuc.

Però la situació pot canviar en qualsevol moment. Precisament ahir llegia que a les darreres eleccions de Letònia un partit russòfil havia obtingut el 33% dels vots, un partit revisionista que vol esborrar de la història la invasió soviètica i pretén eliminar l’exigència de l’idioma per obtenir la nacionalitat.

Òbviament no vaig tenir temps (o ganes) d’aprendre cap paraula de memòria (bé, sí, dues, però ja les he oblidades), i tanmateix em va semblar estrany que a Letònia els noms de persona s’adaptessin a la llengua local. Si us fixeu a la mala foto del cartell de dalt, descobrireu que el nostre universal Jordi Galceran estrena l’u d’octubre sota el sospitós nom de Žordi Galserāns (més tard m'adono que el cartell és bilingüe i no sé descobrir quina serà la llengua de la representacio). Potser les alteracions poden semblar mínimes, però crec recordar que la Isabel Coxet, a Riga ha estat batejada com Isabella Kotxetka, o quelcom de similar.

Si fos una mica més seriós, investigaria aquestes manies de rebatejar el personal, que crec no és un fet habitual en la majoria de les llengües. Mandrós com soc, em felicito de la varietat de l’expressió humana i només prego per la salut futura de totes les llengües.

16 comentaris:

  1. És un tema de fronteres administratives. Si es soluciona això el català pot tenir més o menys bona salud i esperar tenir una llarga vida malgrat el setge de l'anglès. Sinó el castellà se l'engolirà abans.

    I sobre la traducció dels noms és una cosa rara però aquí el criteri tampoc no és el que hauria de ser. Només cal recordar Miquel Àngel i Leonardo, no Lleonard...

    ResponElimina
  2. Però en aquest moment, Galde, les fronteres administratives perillen.

    I en quant als noms traduïts ho puc entendre, però també els cognoms? Tornarem a dir Xecspir?

    ResponElimina
  3. No ho sé del cert, però en el cas dels cognoms segurament no es tracta de traducció, sinó de declinació. Pels noms de pila no trobo cap explicació com no sigui la de la tradició: com que estan acostumats a conviure amb el rus, que té un altre alfabet, s'hauran habituat a la transcripció.

    Galderich, pel que fa a noms de personatges històrics, es tradueixen sistemàticament els noms de reis, emperadors i prínceps, de papes i noms de l'Antiguitat clàssica.

    En general, també els noms de personatges fins finals del XVIII.

    ResponElimina
  4. Calla tu, que ara que ens la prohibeixen aquí, potser ja va sent hora que agafem la maleteta de viatjant del comerç i mos n'anem cap a les terres bàltiques a vendre la immersió lingüística. Sembla que seria una eina exemplar per la cosa dels russos, que ja se sap muchos rusos en Rusia ... muy buena la ensaladilla rusa .... Glups, perdó, coses de l'inconscient ^^ (o era de la inconscient?)

    ResponElimina
  5. Mentre no li diguem Guillem, pobre home...

    ResponElimina
  6. No em desagrada això de dir-me Žordi.
    Em remet al Sean del "Zardoz" i al "Zorba" Quinn.
    Valga'm quin mix!

    ResponElimina
  7. Enric, potser sí que en part es tracta de la declinació. La transcripció no seria tan justificable.

    ResponElimina
  8. Clídice, no podem marxar, hem de fer pinya aquí.

    ResponElimina
  9. Mati, si li diuen Guillem, guillem.

    ResponElimina
  10. Sense estat propi ens quedarem sense llengua. Els països bàltics en són un exemple... i encara no ho tenen del tot assegurat!

    A veure si encara hi som a temps!

    Apunt molt interessant!

    ResponElimina
  11. Ho has dit clar i català, Allau. Ara, tradueixo pels lectors del futur del teu blog, si no aconseguim un estat propi: Lo has dicho claro y catalino, Avalancha.

    ResponElimina
  12. Òscar, sóc optimista, la teva traducció només serà necessària quan tu i jo siguem calbs. ;p

    ResponElimina
  13. Sí, David, que parlem molt de bèsties en perill d'extinció, però de les llengües, que cauen com mosques, poc les recordem.

    ResponElimina