dilluns, 12 de setembre de 2011

El secret de l’unicorn


“Poco después, llegó el día de la Primera Comunión. Fue un día muy agitado. Me vistieron de blanco, con un velo también blanco. Me habían dicho que tenía que pedir por todo el mundo, pero nadie me decía qué es lo que tenía que pedir para todo el mundo. Así que pedí para mí, y pedí un caballo vivo. Nunca me lo trajeron.”
“Paraíso inhabitado” (2008), l’última novel·la d’Ana María Matute i la meva primera incursió en l’obra de la recent Premio Cervantes, ha resultat una experiència una mica previsible. I no ho dic en un sentit negatiu, sinó que la seva persona pública i les constants literàries de la seva carrera ja m’havien preparat a un llibre com aquest.

“Paraíso inhabitado” és la història en primera persona i des de l’edat adulta (recurs que ens estalvia el perill dels narradors infantils) de la infantesa d’Adriana des dels cinc als tretze anys. Adriana és la filla tardana d’una família de l’alta burgesia madrilenya, nascuda quan els seus pares ja no s’estimaven, amb germans massa grans que la tracten amb condescendència. Per suplir la manca d’afecte familiar Adriana es refugia en el món de la imaginació, el dels contes llegits, les obres que crea pel seu teatre de titelles i les criatures màgiques que habiten la casa quan tothom dorm, com l’unicorn que fuig del quadre i escapa pel celobert. Un dia que va al cinema amb el seu pare i aquest expressa el seu temor que no entendrà la pel·lícula, Adriana respon amb alegria que, si no l’entén, se la inventarà.

Apart d’aquest equipatge de fantasia, Adriana va fent-se amb una colla d’aliats humans, començant pel personal del servei que li ofereix la seva humanitat càlida i senzilla o l’estupenda tia Eduarda, dona lliure que defuig les convencions. També hi ha el veí de dalt, Gavrila, fill d’una ballarina russa amb el que viurà una història d’amor infantil. S’estableix així una divisió del món una mica maniquea que deixa fora els anomenats Gegants (la seva família, les monges franceses i les nenes de l’escola on estudia) i es dedica a l’exploració confosa de la màgia que té al seu voltant.

La inadaptada Adri elabora la seva pròpia versió de les regles socials, conclou (perquè li ho han dit) que és una “nena dolenta” i actua en conseqüència. Com a teló de fons s’entreveu el temps de la República i l’inici de la Guerra Civil; però més enllà de l’entorn de les minyones “Paraíso inhabitado” defuig el realisme i s’envolta d’una capa d’irrealitat mítica. La novel·la pot fregar l’afectació ensucrada, especialment en tot el que es refereix a l’angèlic (i condemnat) Gavrila. I no seré jo qui més aprecii una fugida escapista vers un refugi de follets i fades. Per això cal reconèixer l’art de Matute, que evita els paranys del material, potser pel mestratge que li atorga no haver escrit de cap altra cosa durant tota la seva vida.

L’estil de Matute és aparentment senzill, planer, sedant i una mica passat de moda; però, tot llegint-la, vaig pensar més d’una i més de moltes vegades, què bé que escriu! I en aquesta simplicitat s’hi amaguen molts tresors, no el menor d’ells un humor soterrat que té molt de “retranca”; també una mirada única sobre afers molt humans i una capacitat de generar bellesa a partir d’elements quotidians, com uns llençols estesos o un diàleg entre mans enguantades. “Paraíso inhabitado” m’ha convençut: Matute és gran i es mereix tots els premis.
“Y entonces sentí un gran deseo de comunicar la paz o la felicidad, esa peligrosa palabra que no debe pronunciarse y que de pronto había llegado a mí. Pero sólo se me ocurrió apretarle la mano. Lo hice una sola vez, y casi al instante él me devolvió el apretón: y lo hizo dos veces. Los dos mirábamos hacia el cielo casi blanco, y con otro apretón de manos volví a decirle que le quería. Me respondió de la misma forma. Creo que nunca, ni antes ni después, he mantenido con nadie una conversación más íntima, más explícita. Ni tan bella. Aquel parque solitario, aquel hombre y aquella niña solitarios, aquel vagar sin rumbo y aquel silencio. Un parque sin gentes, cubierto de nieve, un estanque de cristal, y la ausencia de palabras, y de ruidos —si hubiera caído la última hoja del último árbol de invierno, la habríamos oído— para no romper la conversación muda que habíamos inventado entre los dos, mano a mano.”

10 comentaris:

  1. Els textos seleccionats avalen el que afirmes!

    ResponElimina
  2. En aquest nostre món, on sinó t'expresses amb amargor o cinisme pots passar ben bé per babau, hi ha coses que cal dir-les, ben bé com tu fas. Sort de la gent com tu que, als que fugim de les propagandes, ens fa interessar pel contingut dels llibres :)

    ResponElimina
  3. Els dos últims paràgrafs m’han convençut. La llegiré.

    ResponElimina
  4. José Luis, predico amb l'exemple.

    ResponElimina
  5. en esta ocasión, soy del parecer de Clidice, gracias Allau

    ResponElimina
  6. Todos los que sentimos el gusanillo de escribir aspiramos, o deberíamos aspirar, a esa sencillez tan lograda. ¡Ojalá yo...!

    ResponElimina
  7. ¿Verdad que sí, Sufur? Hay mucho que aprender de esa señora tan fresca.

    ResponElimina