dijous, 8 de setembre de 2011

Baltimore (i 5): de la indiferència al fervor


L’estrena de “The Wire”, per dir-ho suau, no fou un èxit de masses. El to, que de vegades semblava més documental que ficció, la parsimònia en la presentació, la seva manca de dramatisme explícit, i la multiplicitat d’històries paral·leles impedí que s’hi enganxés el sector del públic més mandrós. A més, la seva concisió expositiva, que demanava un espectador atent i conscient de tot el que havia succeït anteriorment, impedia que ningú s’hi incorporés a mitja temporada. L’absència de noms coneguts dins de l’elenc i el predominant color negre de la seva epidermis, ben fidel a la demografia de la ciutat, tampoc facilità les coses. El potent dialecte local, que obligà a molts espectadors anglòfons a seguir-la amb subtítols, fou la punyalada definitiva.

Sortosament, HBO creia en la sèrie, o això diu la llegenda, i Simon pogué tirar endavant amb les cinc temporades que havia planejat. No es podria dir que a la seva conclusió hagués esdevingut un èxit d’audiència, però segurament Simon ho considerà com el triomf de la seva vida. Per a ell “The Wire”, més que una sèrie, era una novel·la, i com a tal requeria temps i espai per desplegar-se. La distribució d’un capítol per setmana no li feia cap favor: imaginem llegir “Madame Bovary” només durant una hora les nits del dijous. Algú ha dit, probablement Rodrigo Fresán, que “The Wire” no és una gran sèrie de televisió, sinó una gran sèrie de DVD. Cal visionar-la tota seguida, de cap a peus, sense pauses per no perdre les infinites connexions entre situacions, temes i personatges.

Potser per això la reputació de “The Wire” ha anat augmentant ran de la seva conclusió, quan la totalitat de la sèrie ha estat a l’abast de l’espectador per contemplar-la sense interrupcions. Hom es pregunta si alguns programes de televisió no haurien de fer-se públics tots sencers, encara que duressin 60 hores, per esdevenir clàssics instantanis, cosa que “The Wire” ja ho és.

I és que “The Wire” té un efecte acumulatiu. El segon capítol és millor que el primer, o sembla millor que el primer, per ser justos amb els guionistes. A partir d’aquí l’efecte és puixant. Potser podem jutjar una temporada més fluixa que una altra, però a nivell de capítols no hi ha discussió possible. A mesura que la sèrie avança, tot esdevé més ric, més emocionant i més viscut. Aquest crescendo serà per a mi inoblidable.

I per això mateix, perquè totes les dades són allí i tot està connectat, però potser no ho pots percebre la primera vegada, “The Wire” exigeix un segon visionat, tant per entendre-la millor com per lliurar-se al plaer dels seus grans moments.

El sensacional darrer capítol repeteix escenes del primer de la sèrie amb protagonistes canviats. La vida continua sota els mateixos patrons. No és esperançador, però tampoc és desesperat. La mirada de McNulty es dissol de mica en mica sobre la bona o la mala gent de Baltimore, mentre torna a sonar “Way down in the hole”.

No m’agrada pensar en el concepte “la millor sèrie de televisió”, però tinc clar que “The Wire” pertany al seu Olimp.

13 comentaris:

  1. Espero que millori com dius perquè el primer capítol em va decebre, francament. Jo perdo el fil molt fàcilment o sigui que segur que tindré problemes. Però no perdo la fe, ni l'esperança, ni la caritat: continuarà...

    ResponElimina
  2. Òscar, posa-hi tots els sentits, la "cosa" augmenta quan menys t'hi fixes. No tinc cap motiu per mentir-te.

    ResponElimina
  3. Estoy en ello. Me l'estic mirant perquè me la vas aconsellar. Li falta alguna cosa perquè m'acabi d'atrapar. Potser és massa desangelada i és de construcció lenta, però amb bons diàlegs, molt naturals. Fantàstic el personatge del confident.

    ResponElimina
  4. El fill d'un amic té un videoclub al barri de la Ribera i, d'un temps ençà, viu més de les sèries que de les pel·lis. La seva és una posició privilegiada per a saber de la deriva dels gustos de la clientela; a la que s'han incorporat els erasmus i turistes d'apartament que fan estada al barri. Ell podria explicar-nos millor que ningú l'estatus de clàssic que s'ha guanyat "The Wire".

    ResponElimina
  5. "Manca de dramatisme explícit". Exactament això. La seva prodigiosa contenció, l'absència de grans cops de teatre, la renuncia al "cliffhanger", el discurs indiferent a les presses i expectatives convencionals del televident. No juga a "enganxar": ho fa en una altra lliga.
    Un plaer aquesta sèrie baltimoresca que ens has lliurat...i un alleujament saber que angloparlants nadius pesquen si fa no fa el mateix que servidor de la versió original.

    ResponElimina
  6. Persevera, Enric, i seràs recompensat.

    ResponElimina
  7. Girbén, és un clàssic i encara pot anar a més.

    ResponElimina
  8. Alexandre, els creadors de “The Wire” van optar per esdevenir universals a partir de la fidelitat documental i sembla ser que el dialecte urbà del negres de Baltimore és del tot idiosincràtic.

    ResponElimina
  9. Atenció Allau... aquest mati a la prova de Selectivitat de Disseny l'exercici 1 mostra el plànol del metro de Londres de Beck i demana que s'expliqui en què es basa..... suposo que treuries un 10 !!!!!!
    A10 Astrum X

    ResponElimina
  10. Si et fa gràcia per la col.lecció et guardo el llibret de preguntes...

    ResponElimina
  11. Doncs mira, això del llenguatge m'ha arribat a l'ànima, poc amant com sóc dels estàndards despersonalitzadors. A veure si la pillut!

    ResponElimina
  12. Gràcies, Astrum, la meva dèria no arriba a tant. Llàstima que no preguntessin coses tan interessants quant vaig fer la selectivitat.

    ResponElimina
  13. Clídice, en quines coses vas a fixar-te! Com si no sobressin motius per pillar-la.

    ResponElimina