dilluns, 5 de setembre de 2011

Pell deshabitada


En veure el cartell de “La piel que habito” de Pedro Almodóvar, vaig començar a intranquil·litzar-me, i no perquè el trobés inquietant, sinó perquè em va semblar senzillament lleig, quan és sabut que el manxec cuida al detall l’estètica que embolcalla els seus films. Podria ser una premonició absurda, però tot el que anava sabent d’aquesta pel·lícula me la feia antipàtica abans d’haver-la vista. De vegades la intuïció l’encerta.

“La piel que habito” és l’adaptació de la novel·la “Mygale” de Thierry Jonquet, suposo que feta amb tantes llibertats com les que es va prendre per destrossar Ruth Rendell a “Carne trémula”, així que serà millor eximir de responsabilitats l’autor francès traspassat el 2009. En tot cas, penso fer els deures i llegir-me aquesta novel·la breu de la que se n’ha parlat molt bé, per saber on Almodóvar s’ha desviat de l’original.

La història, tal com ens és presentada s’inicia a Toledo l’any 2012. El lloc podria ser qualsevol altre ja que de la ciutat castellana només veurem una vista general i l’interior d’un casalot (suposo que la Comunitat de Castilla-La Mancha ha posat diners a la pel·li). Que l’any sigui el 2012 no té per a mi cap explicació, a menys que es vulgui suggerir que en un futur immediat les ciències hauran avançat una barbaritat. I és que la trama se centra en un cirurgià estètic (Antonio Banderas, permanentment inexpressiu i embotornat, com si acabés de llevar-se) que té a una dona de nom Vera (Elena Anaya, molt per dessota de les seves possibilitats) empresonada i subjecta a diversos experiments, aparentment dermatològics, amb l’ajuda d’una majordoma fidel (Marisa Paredes, en clau gòtica, però gens convençuda).

Poc més puc dir de l’argument, si no vull esventrar les nombroses (i tramposes) sorpreses que amaga. Diré només que tracta d’una venjança, per fets que van succeir uns anys abans, i que la seva idea central és bèstia de no dir. Per explicar bé tot aquest improbabilíssim melodrama caldria una visió enfollida que permetés fer-lo creïble; però Almodóvar opta per un estil fred i analític que no pot evitar mostrar les seves mal cosides costures. L’exposició és pedestre, acudeix sovint als salts en el temps amb l’ajuda de rètols, a una explicació (de motivació inversemblant) de tot el “que cal saber i vostè no n’estava assabentat” sobre l’origen del trauma i a girs del guió que avergonyirien un estudiant de primer de l’ESCAC.

No és novetat que els guions d’Almodóvar presentin forats. Tampoc que les seves escenes d’acció, de les quals aquí n’hi ha unes quantes, siguin una mica maldestres. Però, en ocasions anteriors, aquests defectes els podíem passar per alt davant d’històries originals i humanes. Aquí d’originalitat en trobarem un excés, però ni un rastre d’humanitat. Sobre el paper els personatges es mouen per sentiments molt forts i existeix un canvi en la relació entre els protagonistes que caldria explicar; però Almodóvar se’n desentén. Sembla que per a ell els actors són peces funcionals de la trama, taques boniques per ser distribuïdes sobre la pantalla. Però l’ànima no és enlloc.

Almodóvar és clarament un esteta que cuida molt l’excel·lència dels elements sensuals de les seves pel·lícules: fotografia, banda sonora, fotogènia dels actors, composició de la  imatge. A “La piel que habito” hi ha alguns enquadraments estupends, de vegades massa estupends per la poca cosa que enquadren. La interacció entre personatges i imatges emeses a una pantalla ja havia estat explorada a “Los abrazos rotos”. Les ampliacions kitsch de la Venus d’Urbino de Tiziano, sola excusa per la imatge d’Elena Anaya nua i jacent, semblen més un peatge que una figura narrativa. Crec que d’això se’n diu manierisme.

A més, i això ja em passa des dels temps de “Tacones lejanos”, trobo que de vegades el mobiliari, la decoració, prenen un protagonisme que no els hi pertoca: criden l’atenció com a peces aïllades fora de context i semblen vantar-se de la cura que s’ha posat en els detalls. És una actitud que fa molt de nou ric. Igual que la d’ensenyar les darreres adquisicions culturals del director: Alice Munro, Concha Buika, Louise Bourgeois… Quan la pel·lícula no enganxa, és inevitable anar pensant en els diners que han aportat els patrocinadors: la roba de Gaultier, els cosmètics de Chanel, les cadires de Vitra...

Què queda doncs del vell Almodóvar apart de la provocació temàtica? El director solia aconseguir bones interpretacions dels seus actors, però en aquesta ocasió fa oblidables tots els seus protagonistes, malbarata José Luis Gómez i Eduard Fernández, i aconsegueix que Blanca Suárez s’endugui, amb el seu paper de filla lirona, l’inexistent premi a la pitjor actriu dels propers Goya.

Què queda doncs del vell Almodóvar? El pitjor que puc dir és que la pel·lícula no m’ha entretingut, és més, m’ha avorrit. I això en una pel·lícula seva és un pecat tan inusual com mortal. A la butaca del costat algú dormia per donar-me silenciosament la raó.

11 comentaris:

  1. Resulta que quan llegeixo les teves cròniques-crítiques i resulta que he anat al mateix cinema que tu, me n'adono que has fet un resum del fulletó que et donen a l'entrada, al qual li afegeixes un o dos paràgrafs propis (o qui saps si trets de La Vanguardia). Si això passés un cop no en faria cabal, però quan es repeteix moltes vegades... Em plantejo llavors quin sentet té escriure cada dia al blog, com una imposició. En fi, cadascú té els seus motius i les seves motivacions, però al capdavall es deu trobar a faltar la cosa personal de veritat. Diria que pots escriure a partir de tu mateix.

    ResponElimina
  2. Jo el que diria és que costa molt fer les coses sempre bé i que ha de ser un malson haver fet coses genials i sentir (o haver de sentir) que el que fas ara avorreix o adorm. Això és el que m'ha suggerit el teu apunt. I és una possibilitat o una amenaça que afecta qualsevol persona que crei alguna cosa: no hi ha cap garantia que les coses es facin cada vegada millor. A banda d'això, segurament aniré a veure la peli perquè em ve de gust però a Los abrazos rotos em vaig adormir... Feliç dilluns, Allau!

    ResponElimina
  3. Ja fa temps que li trobo defectes com els que, jo diria que molt bé, assenyales aquí. De fet crec que els ha tingut sempre, però el temps passa.

    ResponElimina
  4. com diria aquell.......fa temps que no m'ha agradat mai, no he estat Almodovaritzat mai i segons veig no hi han propostes per fer que canvii d'opinio

    ResponElimina
  5. Julianen, no hi ha res definitiu, només la meva opinió.

    ResponElimina
  6. Marta, no crec que el meu comentari arribi a orelles d'Almodóvar; de totes maneres el creador ha d'estar preparat també per entomar les crítiques, forma part del joc. Cal dir, a favor seu, que és un home que explora nous camins i defuig repetir-se. I faràs bé anant-la a veure per tenir la teva pròpia opinió; igual com jo hi aniré quan n'estreni una de nova.

    ResponElimina
  7. José Luis, potser els defectes són els de sempre, però de vegades estan tan ben amanits que no es noten. De totes maneres, he llegit gent a qui ha agradat molt aquesta pel·lícula o sigui que hi deu haver moltes maneres de veure-la. Segurament no tots busquem el mateix en el cinema.

    ResponElimina
  8. Garbí, no cal que canviis d'opinió: no una asignatura de seguiment obligatori.

    ResponElimina
  9. la vaig veure ahir.... i sí em vaig avorrir, molt especialment a la part central de la peli, no sóc gaire exigent amb el cine, però que m'avorreixi no ho tolero..

    ResponElimina
  10. Lolita, aquesta és la prova de foc. Si et vas avorrir, no hi valen més arguments.

    ResponElimina