Perills d’escoltar desconeguts

“Ventajas de viajar en tren” d’Antonio Orejudo (editada el 2000 a Alfaguara i reeditada l’octubre de 2011 a Tusquets) compta d’entrada amb un títol irresistible i és, per tant, meritori que el text que hi ha al darrera estigui a la seva alçada o que encara el superi.

Una dona que acaba de deixar ingressat el seu marit a un psiquiàtric del Nord, pren el tren per retornar a Madrid. Al compartiment un desconegut que es presenta com Ángel Sanagustín, metge d’aquesta mateixa institució, li fa una pregunta inusitada: ¿Le apetece que le cuente mi vida?

Per descomptat, Sanagustín no espera la resposta i comença a explicar un munt d’històries delirants (que poden ser, o no, part de la seva vida), després fa mutis amb l’excusa d’anar comprar un refrigeri, deixant al seu darrere una carpeta vermella, plena de textos escrits per pacients psiquiàtrics.

Aquest breu resum només abasta les cinquanta primeres planes del llibre (un terç de la seva extensió) i ja conté al seu interior més peripècies i suggeriments que novel·les el triple de llargues. Orejudo és un mestre, tant de la densitat narrativa com de la fluïdesa lectora. En aquest particular viatge (no sempre en RENFE) ens toparem amb diverses patologies no exactament de manual, amb l’agent literària Helga Pato (la dona que va pujar al tren, després d’abandonar el marit al manicomi i que ja du la malaltia al seu cognom) i amb versions contradictòries d’uns mateixos fets. A l’autor l’interessa deixar clar que els llibres i la vida potser tenen punts de contacte, però no són mai el mateix. O sí que ho són?

—Si la gente se cree a pies juntillas lo que Martín, o cualquier otra persona, cuenta en un viaje de tren, como si hubiera una ley que obligara a contar la verdadera biografía, eso es problema de la gente. ¿Acaso hubo entre ustedes un pacto tácito —le preguntó a Helga— o un acuerdo explícito de sinceridad que le impidiera a él juguetear o inventarse su vida, si es que eso le entretiene y le madura?

Orejudo té fama d’escriure llibres que no s’assemblen gens els uns als altres. Respecte a “Un momento de descanso”, aquest és més ràpid, fragmentari i bèstia. Abunda en desequilibris mentals, deixalles i excrements. És brutal i divertit (a casa ha produït algunes riallades ben sorolloses). I una vegada més, després d’embolicar la troca amb una xarxa d’històries impossibles, se’n surt per arribar a una conclusió que sembla inevitable. No sé com s’ho fa aquest home, però em veig obligat a tornar-me a treure el barret (imaginari).

Escòcia (1938; 1943; 1965)

La primera vinyeta de “L’illa negra” ja marca el to despreocupat i una mica ingenu que predominarà a l’aventura: una foto del diari mostra el “famós” repòrter Tintín passejant pel camp amb el seu inseparable Milú. Si ho llegeixes als set anys, aquest inici et sembla tan vàlid com qualsevol altre; dècades més tard, és inevitable preguntar-se: no tenien notícies de més pes per publicar? [A la versió de 1965 la vinyeta desapareix.] Curiosament la premsa es desentén de les més interessants conseqüències del passeig, quan Tintín presencia l’aterratge d’un avió misteriós enmig d’un prat. La seva curiositat serà el detonant d’una imparable persecució darrera d’una banda de falsificadors de moneda, que prosseguirà a Sussex (Anglaterra) i acabarà a les Hèbrides escoceses.

El context històric de “L’illa negra” és molt més tènue que en títols anteriors. Sembla que els progressos de la impremta havien afavorit la falsificació de paper moneda (André Gide havia escrit “Les Faux-monnayeurs” l’any 1928). Una llegenda urbana, freqüent a l’època, atribuïa alternativament a soviètics o alemanys un complot per desestabilitzar les democràcies occidentals mitjançant l’emissió de moneda falsa. L’alienista doctor Müller, antagonista de l’aventura amb clara filiació germànica, apunta cap a les amenaces provinents del règim nazi que es devien percebre en aquell moment històric. Els seus sequaços, Ivan i Wronzoff, remeten a l’imaginari rus. Potser Hergé tenia clar, sense saber-ho, d’on vindrien les amenaces totalitàries del futur.

Dit això, queda poc a afegir. L’aventura permet que els Dupondt s'esplaïn amb múltiples bretolades aèries (però també terrenals, coses totes elles que fan molt feliços als lectors de pocs anys) i que, una vegada més, es vegin en l’obligació de detenir el seu amic Tintín amb llàgrimes de cocodril als ulls. El goril·la Ranko, monstre de cor afectuós, diuen que rep influències del film “King Kong” de 1933; però més aviat és una diàfana premonició del ieti de “Tintín al Tibet”. També hi trobarem un tràiler de “La Gazza Ladra” vint anys abans de “Les joies de la Castafiore”.

Pels experts el que més importa de “L’illa negra” és la curiositat de la seva triple versió, única en el seguici de les aventures de Tintín. Després de l’edició en blanc i negre de 1938, hi hagué la de color de 1943 que, amb lleugeres adaptacions per assumir la norma tradicional de les 62 pàgines, manté tot l’ambient original. Per a mi és la veritable, la que vaig mamar i la que més m’estimo. Però l’any 1965 els editors britànics Methuen, a l’hora de publicar “L’illa negra” per primera vegada en anglès, es trobaren amb una ambientació que els hi sembla inexacta per anacrònica. Recordem que, per una vegada a la vida, els anglesos anaven darrera dels catalans en qüestió de traduccions.

Hergé envià al seu fidel Bob de Moor perquè es documentés sobre el terreny. Tornà del viatge carregat de fotografies i esbossos. Tal com funcionaven els Estudis Hergé durant aquella dècada, no queda clar qui va refer “L’Illa Negra” i fins i tot si Hergé hi arribà a intervenir; però el resultat és tan maniàticament fidel a la realitat que esdevé una mica premeditat i fred. Trens, vaixells i avions, paisatges de Sussex i uniformes policials, tot respon escrupolosament al present dels anys 60, i així es perden pel camí les evocadores locomotores de vapor, els rudimentaris biplans dels primers temps de l’aviació o el carretó dels bombers. És un exercici molt instructiu fer una comparativa de les versions i verificar com la moderna desvirtua l’original. Per exemple, l’aparició d’un televisor en blanc i negre l’any 1938 s’avançava al seu temps, i encara més quan el televisor emetia imatges en color l’any 1943 (!); en canvi un televisor, de nou en blanc i negre, l’any 1965 no suggeria res més que pura quotidianitat.

“L’illa negra” és la primera aventura de Tintín que no s’esdevé en escenaris exòtics i per això és més perceptible la seva datació en un temps concret que remet, per exemple, a la filmografia britànica de Hitchcock. Per això la versió perfeccionista de 1965 pateix un decalatge respecte el seu temps d’escriptura original, on les imatges no acaben d’encaixar amb la trama. L’encarnació de 1943 és, sens dubte, la definitiva.

De vegades m’he preguntat si la meva anglofília i l’atracció que sento per tot allò que té a veure amb Escòcia no s’originaren aquí. “L’illa negra” pot ser un títol menor, però intueixo que per a molts amants de Tintín, potser perquè és un dels més fàcilment accessibles pels joves lectors, és també un dels àlbums més estimats (en la versió del 43) i que ocupa un lloc molt íntim i especial dins de la col·lecció.

VIDA NOVA

La veritat és avorrida, va pensar un dia, i des de llavors va començar a dir mentides; però no pas mentides que li aportessin cap benefici, una actitud que li semblava interessada, mercenària, sinó mentides gratuïtes, inofensives, difícils de detectar, que no tinguessin conseqüències, si eren descobertes.

La primera mentida la digué a la seva dona. Feia dies que li reclamava que passés pel banc per fer la domiciliació dels rebuts del gimnàs i finalment hi va anar un dijous, però es va reservar la notícia pel divendres a l’hora de sopar i ho va anunciar com si hi hagués anat aquell mateix dia. Ella, que ja havia perdut l’esperança que el seu marit fes la gestió, li va somriure agraïda. Ell, mentrestant, pensà que malgrat tot la mentida en la data d’acompliment de l'encàrrec no l’havia afavorit: si li ho hagués dit un dia abans, potser ella s’hauria posat més contenta; per tant, segons les regles que s’havia marcat, havia estat una mentida vàlida.

Un diumenge poc més tard, mentre dinava amb tota la família a un restaurant de Castellfollit, va comentar mig de passada que els pebrots escalivats li resultaven indigestos. La dona s’estranyà una mica, perquè fins el moment ell mai no s’havia queixat, parlaren de possibles canvis de metabolisme, conseqüències d’anar fent anys, la sogra comentà que cada vegada hi havia més al·lèrgies per les coses més impensades i acabà explicant la història clínica poc pertinent d’una amiga del casal, el sogre informà —com ja havia fet a totes les trobades familiars que es recordaven— que ell no podia amb la ceba bullida, però que, si era crua o fregida, no tenia cap problema. Fou una conversa molt entretinguda que durà fins els cafès i a partir de l’endemà els pebrots escalivats desaparegueren de la dieta domèstica.

Per a ell no fou una gran pèrdua; de fet, els pebrots li eren més aviat indiferents i podria viure perfectament sense tastar-los mai més. Tanmateix, sabia que la imposició d’aquell tabú alimentari podria abocar-lo a una eventual temptació: no hi ha res més atractiu que allò que tenim prohibit. La possibilitat d’un futur en el qual el consum de pebrot esdevingués una activitat clandestina que s’havia de produir lluny de testimonis que ho poguessin comunicar a la seva dona li semblà fins i tot excitant. A continuació s’adonà que, si enlloc dels pebrots, hagués culpat alguna menja que realment li agradava, com els ous ferrats o les galtes de porc, la deriva del seu engany hauria estat encara més fructífera.

Fou llavors que decidí declarar els Comalada (uns dels pocs amics que la parella havia conservat dels primers temps) com a corcons de categoria còsmica i uns frívols sense remei. La veritat era que els sopars amb els Comalada, les tardes al Nacional o a l’Auditori i el pica-pica posterior, amb maridatge de vins inclòs, constituïen el més proper a una vida social satisfactòria amb la que podien comptar. Caigueren els Comalada, l’agenda de la setmana empetití, ella se’n ressentia per la manca d'al·licients i sovint mostrava el seu pitjor humor als àpats domèstics. Ell, en canvi, ho trobà interessant. Era com viure en temps de guerra, ple de privacions, però amb l’enginy aguditzat permanentment per la crisi. No deixava de fascinar-lo que hi haguessin dues versions paral·leles d’ell mateix: la que deia sempre la veritat i la que s’omplia el pap de mentides. Entre totes dues havien convertit l’experiència en una excursió intrigant.

El seu tempteig inicial, a penes un joc, havia esdevingut una addicció imparable que ara sí tenia conseqüències. No li havia fet l’existència més fàcil, però no podia deixar de sentir curiositat per saber on el menaria. Continuà així, amb mentides grans i petites, sempre transparents, fins arribar a un punt en el qual gairebé no es reconegué.

Llavors, l’última nit que la veuria, abans que tot es dissolgués en advocats i discussions sobre la tutela dels fills, ell proferí aquell “ja no t’estimo” sense solta, que encara ara s’intenta explicar.

Dia tonto

De vegades penso que, de tant passar-me la vida llegint i escrivint, al final només seré capaç de parlar de literatura, una perspectiva que fins i tot a mi em sona una mica limitada; però, què voleu que us digui, hi ha dies com el d’avui, que l’únic que se m’acut és continuar parlant de Tintín o d’Orejudo. I tampoc es tracta de posar a prova la paciència dels amables lectors. Per descomptat, em passen altres coses, quotidianes, banals, que no val la pena comentar, encara que (en sóc conscient) són la sal i la gràcia d’alguns blocs amics.

Podria escriure, per exemple, sobre la presentació dimarts del llibre de l’amiga Montserrat Riba “El bol del mendicant”, que va rebre el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2010 i que Proa ha editat enguany. Però com que jo, en qüestions de poesia, sóc un cromanyó total, em limitaré a fotocopiar-ne una peça per si és del vostre gust.

Reduir el territori Minvar
l’activitat Retallar la paraula
Perforar l’espai Evitar vans
contactes Estar atent als pro-
pis errors Desterrar rictus fatus
Meditar en la mort La Vida
cap dins els confins d’una sola
llamborda El món sencer rau
enrotllat dins el teu cap.

També podria explicar que divendres vaig assistir al Liceu a una de les funcions del fantabulós “Le Grand Macabre” de György Ligeti, una experiència que val molt la pena i on la direcció d’Àlex Ollé de La Fura dels Baus n’és en gran part responsable. Però amb els anys he descobert que escriure sobre música és com ballar en un camp minat i gustosament cedeixo la paraula a qui sigui capaç d’aportar un discurs expert, personal o analític. El relat de les desvirtualitzacions que se’n seguiren seria una mica redundant en aquestes pàgines, que tant abunden en materialitzacions de persones humanes 2.0.

Acudiré doncs (només perquè tinc un d’aquells dies) al celebrat i peresós recurs que es podria resumir amb la pregunta: en què estarien pensant quan van arribar al meu bloc via Google? I confessaré, d’entrada, que els nou vinguts que cercaven John Tenniel, Gustav Klutsis, e. o. plauen o Aurore Clement estic segur que hauran trobat al meu bloc alguna dada pertinent que, si ja la sabien, els haurà servit de confirmació.

No puc presumir d’haver rebut recerques gaire surrealistes. La que més m’agrada és “buscar cosas en valenciano dels mamifers reptils ocells peixos amfibis i dels primats”.  M’intriga aquesta distinció sobre els primats i només espero que siguin cardenalicis. “Mania de la reproducció d’un fong” o “La imminent mort de la mare de Bambi” també mereixen un premi encara per subvencionar. Quin món aquest!

Sospito que entre els cercadors o cercadores (anònims o anònimes) abunden els progenitors responsables o els mestres que han d’aguantar el pollastre dels temps i busquen una motivació pels seus respectius treballs manuals amb gomets i amb paper pinotxo. Així, he hagut de llegir coses com “dibuixos de bessons”, “gats de dibuixos dolents” (era dolent el gat o el dibuix?), “dibuixos animats”, “imatge de nens tocant fruites”, “princeses Disney”, “no surt tornassol a la pel·lícula tintin d’Spielberg”, “fes bona olor a través de la teva suor” i “5 eslògans del vih que rimen”.

Si algú busca a Google “vicenta ndongo fa de angel a angels a merica” (sic, de nou), he de pensar que és ella “herself” o algun dels seus parents qui ha iniciat la cerca.

Però, debilitat professional, els que més m’agraden són els que revelen alguna estultícia matemàtica. Les taules de multiplicar compten amb molta requesta. Sembla que des de la invenció de la calculadora personal instal·lada al mòbil, tothom ha oblidat fins i tot l’idiota taula de l’u. El trobador de Google va ple de taules de multiplicar (des de la de l’u fins a la del 12, 24, 26 i 52). No acabo d’entendre perquè tot ha de passar per ací.

Encara comprenc menys perquè algú ha fet una recerca d’una “taula d’els nombres parells”. No sé quina dificultat poden significar els nombres parells per a ningú. Disposats en una taula, per molt ordenada que sigui, ocuparan més bits que els que qualsevol ordinador accepti suportar. Perdoneu, però tinc el dia tonto i em sento disposat a considerar els meus contemporanis com a iguals. Però n'hi ha alguns que superen la meva estupidesa.

Imatges d'Alícia: Rebecca Dautremer

Tot i que la sèrie sobre Alícia fa temps que la vaig donar per conclosa, no he pogut evitar fer esment d'aquesta versió de l'any passat. La firma la francesa Rebecca Dautremer (Gap, 1971), una il·lustradora de forta personalitat, entestada a oferir noves visions dels contes clàssics.  L'acaba d'editar Baula i conté el text complet de Carroll. Molt interessant.

Fetitxe (1937; 1943)

“L’orella escapçada” (un altre títol exquisit, i encara millor en català, potser rar homenatge a Van Gogh) fou la primera aventura sudamericana de Tintín. S’inicia de forma atípica, ja que per primera vegada l’heroi titular no hi apareix a les primeres vinyetes. En el seu lloc, veiem imatges del museu etnogràfic i un personatge misteriós que es mira amb males intencions l’estàtua de fusta d’un fetitxe arumbaia. L’endemà al matí un vigilant del museu etnològic descobreix que la peça ha desaparegut i és a partir d’aquest moment que Tintín es posa en marxa.

“L’orella escapçada” comença i acaba com un relat detectivesc, però du en el seu cor una aventura en escenaris exòtics. Igual com passarà uns anys més tard a “El tresor de Rackham el Roig”, la ironia de la seva trama consisteix que l’objecte buscat a l’altre extrem del món, apareixerà finalment, com qui diu, al costat de casa. És un títol lleuger, que no ofereix gaires complicacions conceptuals i que avança a partir de successives confrontacions inversemblants entre Tintín i els seus dos antagonistes, Alonso Pérez i Ramón Barea.

“L’Orella escapçada”, junt amb “Al país dels Soviets”, són les úniques aventures primerenques que mai no foren redibuixades. La versió en colors aguanta prou bé la familiaritat de la línia clara i no grinyola en general, tot i que es nota un retrocés en l’afany documental respecte “El Lotus Blau”. Hi ha, per exemple, algunes escenes a la selva que presenten un fons uniformement verd, més abstractes del que seria necessari. I després hi ha la problemàtica ambientació “sudamericana”.

Crec que aquesta és la primera aventura de Tintín que té lloc a una geografia paral·lela i imaginària: la república de San Teodoros, amb capital a Las Dopicos (sic), i més tard a Nuevo Rico (capital Sanfación). On hauríem de situar aquests països? Sabem que San Teodoros és a la costa, perquè Tintín hi arriba en transatlàntic. La menció a la guerra del Gran Chapo, reflex de la guerra del Gran Chaco, que va enfrontar Paraguay i Bolívia entre 1932 i 1935, situaria l’acció a l’interior del continent. Per altra banda, la tribu arumbaia, i els seus enemics, els bíbaros, són de filiació clarament amazònica; metre que els “sombreros” i “sarapes” d’alguns personatges tenen el seu origen a Mèxic. Haurem de concloure que, amb molt menys rigor que a Shangai, aquí Hergé es va deixar dur per un batibull de tòpics, que intentarà corregir al final de la seva vida, amb “Tintín i els Pícaros”, tot aconseguint embolicar encara més la troca.

En el capítol de primícies, per primera vegada els Dupondt, que fan una breu aparició, consideren Tintín el seu amic. És també el primer acte en la carrera tan particular del General Alcázar; i es fa menció del seu etern rival: el Coronel Tapioca. Coneixerem  per fi l’adreça de Tintín: carrer del Labrador, 26. No és moment per discutir l’opció de Joaquim Ventalló (Llaurador, 26). Ja hi tornaré.

A nivell més personal, recordo que em va impressionar l’escena inicial, quan el guardià del museu canta plomer en mà, “Toreador, toreador, un ojo negro te mira” (sí, la meva primera experiència fou en castellà). En la meva ignorància infantil de la “Carmen” de Bizet, allò em va sonar molt ominós. En Ventalló, a la versió catalana, ho soluciona amb  l’inofensiu “Un pobre pagès tenia una filla…”. També recordo que aquí vaig aprendre el significat de la paraula “intrínsec” (“Altrament aquest fetitxe no té cap valor intrínsec i no pot haver temptat sinó un col·leccionista, això, un col·leccionista”, diu el director del museu). I després hi ha la gran frase: “Rodrigo Tortilla, tú me has matado”. Pur Shakespeare!

Per ser una aventura tan despreocupada, “L’orella escapçada” és potser la que carrega més morts sobre les seves espatlles de tota la sèrie. Per començar, hi ha l’assassinat en off de l’esculptor Balthazar. Poc més tard llencen per la borda en Rodrigo Tortilla, tot i que la nocturnitat maquilla una mica la crueltat del fet. L’ofegament de l’Alonso i en Ramon, potser les úniques defuncions de tot el canon Tintín que s’esdevenen “davant de la càmera”, són suavitzades simbòlicament amb una imatge ascensional (?) empesa per uns simpàtics dimoniets.

La meva recent relectura de “L’orella escapçada”, activitat escrupolosa que realitzo abans d’escriure cadascun d’aquests apunts, m’ha fet descobrir que Tintín, en creuar en un cotxe militar la frontera entre San Teodoros i Nuevo Rico, és el veritable desencadenant (tot i que involuntari) de la guerra del Gran Chapo. El fet demostra la inconsciència moral que guiava Hergé en algunes ocasions. Però també confirma que Tintín té tantes capes, que mai no te les acabes.

Tàbula rasa (3 de 3)

René Descartes

El llibre “La Tabla Rasa” evidentment actua com a advocat defensor de la psicologia evolucionista d’arrels clarament biològiques, però el seu partidisme no deixa de ser estimulant per lluitar contra algunes idees que assumim sense pensar-hi gaire. Pinker toca des d’aquesta perspectiva qüestions molt polèmiques i les contempla des d’una nova llum. Posem per cas la violència que bé podria ser una tendència innata que aprenem a controlar a mesura que creixem (sembla que la nostra edat més violenta és entre els dos i els tres anys) o el cas més punyent de la violació. No podria ser l’instint violador d’alguns mascles la resposta evolutiva que tenen els membres menys afavorits de l’espècie per propagar-se? Una teoria així evidentment no agrada gens a les feministes, que prefereixen culpar a la societat patriarcal i repartir la responsabilitat entre tots els mascles de l’espècie, i veuen en ella una “justificació” de la violació. Res més lluny de les intencions de Pinker, a qui podríem considerar més aviat progressista, però no solucionarem res matant el missatger que porta males notícies. Qui tanca els ulls a les veritats incòmodes, està condemnat a patir-les.

 
Molts dels nostres problemes podrien provenir dels grans avanços tecnològics i culturals que hem fet com a espècie en molts pocs mil·lennis, avanços als quals la nostra biologia (sempre més lenta en evolucionar) no ha tingut temps d’adaptar-se. Pinker albira un futur llunyà en el qual els infants aprendran de forma natural l’aritmètica, la lectura i l’escriptura igual com ara aprenen a caminar i a parlar sense necessitat d’anar a l’escola.

Això tindria relació amb la delicada qüestió de la paritat dels sexes, aquest 50% que les ments més preclares volen imposar en tots els àmbits de la vida. I si homes i dones, a causa del paper biològic que hem fet durant milers d’anys, tenim inclinacions i gustos diferents? Sembla que, de forma general, els homes ens interessem més pels objectes i les dones per les persones; això explicaria, per exemple, que a les carreres d’enginyeria la presència masculina sigui majoritària. Hauríem de lluitar perquè el percentatge de dones arribi al 50%? I si a la majoria de dones l’enginyeria els interessa més aviat poc, les hem de forçar a matricular-se contra la seva voluntat? No, la veritable política igualitària és la que defensa el dret de tota persona, amb independència del seu gènere, a poder-se matricular a la facultat d’enginyeria; però també a no matricular-se.

Pinker toca també altres apartats sucosos com el de l’educació (la família no és tan influent en el desenvolupament de la persona com ens pensem), la política (origen biològic de dretes i esquerres) o l’art (la seva explicació des del punt de vista evolutiu i el lògic fracàs de les avantguardes, un dels capítols més discutibles). Com espero haver deixat entendre, el llibre de Steven Pinker (col·lega, per cert, d’en Richard Dawkins) és estimulant, amè, farcit d’idees de vegades discutibles, però fa pensar. No li demanaria més.  

Tàbula rasa (2 de 3)

Jean Jacques Rousseau

La preponderància de la “tàbula rasa” la podem observar quotidianament. Aquests dies la premsa parla freqüentment sobre el fracàs escolar i s'addueixen causes com els freqüents canvis en polítiques educatives, la manca d’inversió en infrastructures, l’escassa adequació del que s’ensenya al futur que espera als alumnes o la (mala) influència que exerceix internet. Mentre el debat es cenyeix a aquestes qüestions diguem-ne ambientals ningú no té cap problema a dir la seva; però quan un estudi (tot el discutible que vosaltres vulgueu) apunta que també hi podrien haver causes genètiques, s’alcen veus pertot arreu que titllen aquestes opinions de “feixistes”, “genocides” o directament “nazis”. Tres quarts del mateix passa quan algú diu haver trobat orígens genètics en fets com escriure amb la mà esquerra o en les tendències homosexuals. Sembla matèria tabú qualsevol enfocament que passi per una explicació biològica.

 
Una part de la responsabilitat davant d’aquests prejudicis recau en la ciència, la pseudociència s’entén. Barbaritats com la frenologia o l’eugenèsia (i fins i tot el pobre Darwin, pèssimament interpretat) pavimentaren el camí que conduí a una de les pitjors tragèdies del segle XX. El llegat nefast d’Adolf Hitler —figura demoníaca per excel·lència dels nostres temps, almenys fins l’aparició recent d’Ossama Bin Laden— tingué com a corol·lari menor la nostra malfiança envers tot allò que ens marqui abans del naixement.

Significativament, Josep Stalin, l’únic que podria rivalitzar amb Hitler pel dubtós títol de “millor genocida del segle XX”, era adepte a la doctrina completament contrària, la de la “tabula rasa”. Pel comunisme, tots els mals provenen de la societat i, per tant, la correcció de la societat millora la condició de l’individu.

Evidentment no sóc aquí per defensar a cap dels dos monstres; però darrera s’hi amaga una fal·làcia “ad hominem”: no necessàriament totes les creences d’un home moralment reprovable mereixen el nostre rebuig. Per motius que se m’escapen, però que segurament tindran alguna cosa a veure amb el fet de perdre o guanyar una guerra, el comunisme rus mantingué un cert prestigi entre la “intelligentsia” dècades després que Hitler fos exterminat. Per això la “tàbula rasa” ens mereix més respecte que la idea que naixem carregats d’inevitable ADN.

Tot l’afer és indubtablement relliscós i ple d’un llim amb el que no voldria empastifar-me, ni que m'empastiféssiu. Crec que Pinker, i jo amb ell, no defensa cap doctrina sociològica/científica en concret. Només vol alertar-nos d’aquests prejudicis que no percebem, però que alteren la nostra visió dels problemes i barren portes possibles.

En els darrers anys s’han fet importants avanços en neurociència que han dibuixat un nou panorama del “jo” i de la consciència com a conjunt complexíssim de reaccions químiques que indiquen que potser allò que anomenàvem ànima és només una altra funció del cos. No hauríem de tenir por de continuar aquest camí fins al final, si això és el que som.

Tàbula rasa (1 de 3)

John Locke

Quan Josep em va regalar “La tabla rasa” (Paidós, 2003), assaig del psicòleg evolutiu Steven Pinker, vaig pensar que era l’últim llibre en el que jo m’hauria fixat. Aviat, però, vaig adonar-me que el seu tema és apassionant, que ens toca a tots de molt a prop i, m’avergonyeix dir-ho, és una qüestió a la qual ben poca estona li havia dedicat. Perquè a “La tabla rasa” Pinker aborda el fèrtil territori de la natura humana. Per què els humans som com som? Ho devem tot a la genètica o bé és la societat la que ens ha conformat? Es tracta d’una polèmica que existeix des de fa segles i Pinker no pretén donar-ne la resposta. Us avanço que, com és persona raonable, s’inclina per una solució intermèdia que les ciències de la natura i socials aniran delimitant a mesura que es facin nous progressos.

Però la intenció de l’autor és denunciar la influència negativa que ha tingut la “religió secular” que ell anomena “la Taula Rasa” al llarg del segle XX i com aquesta ha alimentat els nostres prejudicis; o com les causes d’origen social han prevalgut sobre la biologia a l’hora d’explicar-nos el que som. Pinker troba el fonament d’aquesta Taula Rasa en tres idees encadenades. La primera prové del filòsof anglès del XVII John Locke, qui per cert encunyà el terme. Cita aquest passatge de l’”Assaig sobre l’enteniment humà”:

Suposem que la ment és, com diem, un paper en blanc, buit de qualsevol caràcter, sense cap idea. Com s’omple? D’on li arriba tota aquesta enorme provisió que la fantasia desbordada i sense límits de l’home ha pintat sobre ella amb una varietat gairebé infinita? D’on procedeixen tots els materials de la raó i el coneixement? Per respondre amb una sola paraula, de l’EXPERIÈNCIA.

La segona idea la trobem a Rousseau i el seu celebèrrim Bon Salvatge:

Alguns s’han afanyat a concloure que l’home és naturalment cruel i que hi ha necessitat d’organització per dulcificar-lo, quan no hi ha res tan dolç com ell en el seu estat primitiu, quan [la natura l’ha col·locat] a igual distància de l’estupidesa de les bèsties i de les llums funestes de l’home civilitzat […]

I per últim la dissociació entre cos i ment que s’atribueix a René Descartes i que el filòsof Gilbert Ryle batejà sarcàsticament com el “dogma del fantasma (o l’esperit) dins de la màquina”:

Hi ha una grandíssima diferència entre l’esperit i el cos; l’esperit és enterament indivisible. En efecte, quan considero l’esperit, això és, a mi mateix, en quant que sóc una sola cosa que pensa, no puc distingir parts en mi, sinó que conec una cosa, absolutament una i sencera; i encara que tot l’esperit sembla unit a tot el cos, conec molt bé que res no ha estat sostret al meu esperit; tampoc pot dir-se pròpiament que les facultats d’estimar, sentir, concebre, etc., són parts de l’esperit, ja que un i el mateix esperit és el que per enter estima, sent i concep, etc. Però en allò corporal o extens succeeix el contrari, ja que no puc imaginar cap cosa corporal o extensa que el meu esperit no divideixi molt fàcilment en diverses parts. Això bastaria per ensenyar-me que l’esperit o ànima de l’home és enterament diferent del cos, si ja no ho hagués après abans.

Pinker dóna exemples de l’arrelament d’aquestes idees a la societat contemporània. Locke parla per boca de Mao Zedong (“El poemes més bells s’escriuen sobre una pàgina en blanc”) o de Walt Disney (“Imagino la ment del nen com un llibre en blanc. Durant els seus primers anys de vida s’escriuran moltes coses a  les seves pàgines. La qualitat del que s’hi escrigui afectarà profundament la seva vida”). Mentrestant, Rousseau treu el nas a pel·lícules com “Pocahontas” o en els discursos d’alguns ecologistes poc informats que veuen en qualsevol tribu amazònica l’epítom de la gentilesa i el respecte per l’entorn natural. En quant al Fantasma dins de la Màquina de Descartes, només cal pensar en el president Bush Jr. aturant les investigacions sobre cèl·lules mare davant de la impossibilitat de decidir en quin moment apareixia “l’ànima” dins de l’embrió.

Pinker al llarg de la resta del llibre intentarà demostrar el mal que ha fet el predomini d’aquestes idees, com descobriments recents les estan posant en el seu lloc just i que no s’enfonsarà el món si les abandonem.

Xang (1936; 1946)

Com se solia fer als antics serials: recordarem que havíem deixat Tintín acomodat al palau d’un maharajà bastant genèric, mentre decidia si continuava fent ruta cap a Xangai o es lliurava al “dolce far niente”.

Abans que s’iniciés l’aventura següent, que segons el programa previst havia de passar a la Xina, l’abat Léon Gosset, preocupat per les desacomplexades inversemblances dels àlbums anteriors, va presentar a Hergé un jove estudiant de belles arts, anomenat Zhang Chongren, perquè l’informés una mica sobre la realitat xinesa. De la relació amistosa que se’n seguí, els tintinòfils n’anem plens. Tot plegat és tan bonic que frega l’homoerotisme, però és cert que res no seria igual a l’univers Tintín a partir d’”El Lotus Blau”, gràcies a l’amistat d’Hergé amb aquell Zhang que aviat esdevindria el primer amic humà de Tintín (perquè des del primer moment hi havia hagut Milú), sota el nom fictici de Xang.

“El Lotus Blau” fou colorejat l’any 1946 i es redibuixaren les quatre primeres planes que s’ambienten a l’Índia, la resta de l’àlbum romangué amb els traços originals. Fins i tot un petit lector de set anys va percebre la fractura estètica entre l’inici de pura línia clara i el que seguia, que era competent, però també ple d’arestes i clarobscurs. La meva primera lectura em va omplir de desassossec per aquest i per altres motius. Visualment és un llibre que no s’assembla a cap altre del canon: beu molt de la pintura tradicional xinesa i és ple d’escenes nocturnes que afavoreixen, sí, les ombres xinesques. Gràcies a l’assessorament de Zhang Chongren (Xang), tots els rètols en xinès que hi apareixen són estrictament versemblants i les escenes de carrer de Shangai respiren realitat documentada.

En aquesta aventura Tintín, després d’alguns anys de balbucejos ideològics, enuncia per primera vegada el seu programa moral. Ho demostra quan s’enfronta a un blanc prepotent que clava bastonades a un pobre “coolie” (al llarg de tot l’àlbum hi ha una crítica implícita del racisme), quan posa en perill la seva vida per obtenir un antídot contra el verí que fa tornar boig i, molt especialment, quan salta a les aigües del Yang-Tzé per salvar un desconegut. La seva ara cèlebre pàgina sobre els prejudicis i les simplificacions que projectem uns pobles sobre els altres hauria de ser lliçó obligatòria a les escoles. El nostre heroi també pren partit, encara que sigui de forma indirecta, sobre el conflicte sino-japonès. Tintín defensarà els xinesos davant de la política invasiva dels japonesos, encara que només sigui motivat pels orígens del sinistre senyor Mitsuhirato.

“El Lotus Blau” representa, per a qualsevol infant que el llegeixi, un títol complicat. És, de totes les aventures de Tintín, la més lligada a la realitat històrica del moment, en reflectir les invasions expansionistes del Japó sobre Manxúria, que serien un dels pròlegs de la Segona Guerra Mundial). L’aparició de la Concessió Internacional de Xangai, amb els seus desconcertants policies indis i els seus funcionaris occidentals i venals, la menció a la Societat de Nacions o els aires de guerra imminent representen la irrupció de la Història dins de la història de Tintín. Recordo que a les primeres lectures tot aquest context se m’escapava.

Tanmateix Hergé demostra que el seu art narratiu havia fet un pas de gegant en relació a l’àlbum anterior. Malgrat l’abús del “deus ex machina”, de les intuïcions inversemblants i d’algun estirabot, l’aventura està ben lligada i, per primera vegada, manté un conjunt de personatges orgànicament relacionats durant les 62 pàgines canòniques que dura l’àlbum. Hi ha veritables troballes estilístiques, que ara potser semblaran moneda corrent, com les vinyetes on Tintín rememora (en una mena de núvol) un fet anterior o la pàgina de la sessió de cinema en la qual el que apareix a la pantalla “dialoga” amb el pati de butaques. [I sí, Puigmalet, aquí es demostra que “Odi de moro” es va arribar a estrenar.]

La descripció de l’escalada del conflicte bèl·lic és una altra mostra de concisió narrativa i de plena eficiència informativa.

I el relat en paral·lel de l’avorrida (però necessària) exposició del senyor Wang Jen-Ghié amb les molt més interessants maniobres del malvat Mitsuhirato em semblen pur geni.

Crec que ja ho he deixat entendre: “El Lotus Blau” em sembla objectivament admirable i és sense dubte un dels àlbums cabdals de la sèrie (els lectors de “Le Monde” i els clients de la FNAC el van col·locar en la posició 18 entre els millors títols de la literatura francesa del segle XX), però malgrat tot no m’acaba d’arribar. Cert que poques vegades, com aquí, Tintín es mostra tan humà i tan emocional (deu ser un dels pocs moments on l’heroi plora i, quan ho fa, Xang no sol ser gaire lluny); però, entre la disfunció estètica, la nocturnitat dominant i els matisos sinistres (opi, verí que fa tornar boig, l’hara-quiri de Mitsuhirato...) em queda de l’aventura un pòsit més aviat melangiós.

El nen que havia menjat verdet

Des de feia més d’un any tenia una recança, la d’haver deixat inacabada la lectura d’«Infinite Jest», fet inhabitual en mi, que solc concloure fins i tot els llibres que no m’agraden. Era, a més, un llibre que em va regalar Josep a Montreal i, el que és pitjor, m’estava agradant. Per què no vaig continuar? Em vaig deixar intimidar per les seves 1.079 pàgines? O va ser l’enorme corpus crític (wikipèdia inclosa) que hi ha a l’entorn d’aquesta novel·la el que em va aclaparar? Potser no havia d’haver-me embarcat en aquell projecte d’anar publicant apunts online durant la lectura, compromís que m’obligava a llegir-me cada línia amb lupa i que li treia espontaneïtat a l’acte de llegir.

Qualsevol novetat em servia d’excusa per postergar la represa; durant l’any no falten les oportunitats perquè t’ofereixin llibres: Nadal i Reis, sant i aniversari, Sant Jordi o les temptacions de qualsevol aparador. Tots ells s’interposaven entre David Foster Wallace i jo. Sigui com sigui, la coberta amb el núvol solitari m’ha estat mirant acusadorament durant tretze mesos al capdamunt de la pila de llibres per llegir. I finalment avui, quan la pila ja havia minvat tant, que es podia veure la llum al final del túnel; avui que m’havia quedat sol a casa i que anava caient una pluja de tardor silenciosa i constant; avui he tornat a encetar «Infinite Jest» des de la seva primera pàgina.

Curiosament, les 16 pàgines que en una primera lectura em van costar un mes de 31 dies, avui les he superat amb lleugeresa i millor comprensió, potser perquè es tractava de territori conegut. Em sento animat, com l’escalador que a l’inici de la jornada es lleva sota un cel d’un blau resplendent. Segurament no donaré més notícies de l’excursió fins que no l’hagi culminada, o potser sí; que l’home (o la dona) proposa i el bloc disposa.

Això sí, agrairé acompanyament de forquilla i ampolla d’anís durant la travessa.

El dimoni de les llistes: Hernández y Fernández

• Uys i Buys en afrikaans
• Schultze i Schulze en alemany
• Thomson i Thompson en anglès
• Tik i Tak en àrab
• Johnson i Rohnson en bengalí
• ar Bras i ar Braz en bretó
• Dupond i Dupont en català, basc, francès, italià, finès, turc, suec, danès, indonesi i a les edicions modernes en portugués
• Hernández i Fernández en espanyol i gallec
• Citserono i Tsicerono en esperanto
• Dubeu i Débeu en francoprovençal
• Johns i Johnes en gal·lès
• Ντυπόν i Ντιπόν en grec  (Dupon i Dipon, que es pronuncien tots dos [di'pon])
• Skapti i Skafti en islandès
• Diupon i Diubon en japonès  (デュポンとデュボン)
• Clodius i Claudius en llatí
• Biwer i Biver en luxemburguès
• Jansen i Janssen en neerlandès
• Dupont i Dupont en persa  (دوپونت و دوپونط – la diferència és a les dues t, que sembla ser que no sonen igual)
• Tajniak i Jawniak en polonès
• Zigue i Zague a les antigues edicions en portuguès
• Tomson i Tompson en serbi
• Kadlec i Tkadlec en txec
• 杜本和杜朋 (Dùběn i Dùpéng) en xinès

Llapis

©dropbeardigital

Avui, com no tinc gaire a dir, faré la competència als divendres musicals d’en Leblansky. El grup és diu Hudson i són uns “indies” de manual que provenen de Melbourne. La cançó “Against the grain” és perfectament agradable. Però el que val la pena és el clip, obra de l’artista Dropbear (aka Jonathan Chong). Si m’esteu llegint des de la feina i no us podeu permetre escoltar cançonetes en horari laboral, no oblideu tornar-hi quan us trobeu en un ambient més propici: us asseguro que no podreu començar millor el cap de setmana!

Hudson - Against The Grain from Dropbear on Vimeo.

El cel a tocar

De la mateixa manera que no sóc amic dels memes i de les cadenes de la pesseta, quan trobo una iniciativa que considero digna de ser difosa, no dubto a aprofitar el poder víric de la xarxa per intentar que arribi al màxim nombre de persones. Aquest és el cas del projecte “Astronomia Tàctil” de l’astrònom Toni Guntin i l’artista i amic Jordi Girbén. El seu propòsit és el d’apropar el món de l’observació astronòmica a les persones invidents a través d’unes plaques plàstiques, elaborades artesanalment, on es reproduiran en relleu les visions que el cel ens pot mostrar. A Foravial trobareu una explicació més completa i informada de tot el que aquest projecte implica.

No us sorprendrà saber que, en aquest moment de fortes retallades en les subvencions, el projecte “Astronomia tàctil” està aturat. Per tirar-lo endavant, s’ha optat per la plataforma Verkami, que tants bons resultats va donar en l’edició del diccionari de refranys oculars d’en Víctor Pàmies. Verkami és un sistema de micromecenatge que, a partir de petites aportacions individuals, permet dur a terme projectes de tot tipus: edició d’un llibre, enregistrament d’un disc, filmació d’una pel·lícula…

Us deixo l’enllaç a la pàgina d’”Astronomia tàctil” a Verkami. Si esteu interessats a col·laborar, veureu una columna a la dreta on permet escollir l’aportació que voleu fer. El donatiu pot ser tan petit com 5 euros i, segons la seva quantia, implica contraprestacions com sessions astronòmiques a l’observatori, samarretes, un sopar i fins i tot un cap de setmana de turisme rural. Ara que s’acosten les festes també existeix l’opció de convertir els beneficis de la vostra aportació en un val per regalar a amics o familiars.

Trobo que fora bo que ho propaguéssiu a tothom que pogués estar-hi interessat.

A cor tancat

Lars von Trier, nedador sempre contra corrent, després de guanyar el Premi del Jurat al Festival de Cannes de 1991 amb la seva pel·lícula “Europa”, fundà la seva pròpia productora Zentropa. Amb la idea d’obtenir diners fàcils i ràpids per filmar el que li vingués de gust, patrocinà alguns títols pornogràfics que desconec, però que passen per ser algunes de les millors mostres del gènere, produïdes per un gran estudi, enfocades a un públic femení (gesta que no em sembla gens menor). Però, per trepitjar terreny més segur, també va crear una sèrie televisiva de nom “Riget”, habitualment  coneguda com “The Kingdom”.

El Rigshospitalet o Hospital Reial és el centre mèdic més important de Copenhague i per tant de Dinamarca, conegut familiarment com a Riget. És fàcil deduir doncs que ens trobem davant d’una sèrie d’hospitals; però, en ser von Trier qui la firma, no esperarem un producte típic del gènere, com “A cor obert”, “Urgències” o ni tan sols “House”. De fet, Lars von Trier fa amb les series de metges i pacients quelcom de similar al que va fer David Lynch a “Twin Peaks” amb les sèries d’investigacions policials, farcint-les d’elements que no pertanyen al codi genèric original i fent-les derivar gradualment cap a l’excentricitat.

L’acció de “Riget” es cenyeix gairebé exclusivament a l’interior de l’enorme i laberíntic edifici i molt en especial a la planta de neurocirurgia. Un pròleg, idèntic a tots els capítols, indica ominosament que l’hospital fou construït sobre uns terrenys on antany es tenyia roba; d’aquesta dada no se’n fa cap ús durant la sèrie, però suggereix que l’edifici pateix la síndrome de “la casa encantada”, com comprovarem ben aviat. Així, cada nit apareix a la porta d’urgències una ambulància sense conductor, mentre a l’ascensor es poden sentir els plors d’un infant.

Un dels personatges centrals, la senyora Drusse (Kirsten Rolffes), intenta ser ingressada amb excuses diverses. D’entrada, es diria que es tracta d’un cas d’hipocondria; però la senyora Drusse, que és espiritista, té un pla per comunicar-se amb els esperits que poblen l’hospital i no trigarà gens a organitzar “séances” amb altres pacients, comptant amb la connivència del seu fill infermer.

Si aquesta intriga paranormal que permea cada capítol, ja faria de “Riget” una sèrie de metges atípica, les subtrames directament mèdiques són també ben particulars. El cap del departament de neurocirurgia, Moesgaard, és un inepte, acostumat a derivar responsabilitats, i ara embarcat en un programa de neteja d’imatge anomenat “Operació Brisa Matutina”. El seu fill, enamorat d’una infermera, no se li acudeix res millor que regalar-li el cap seccionat d’un cadàver de la morgue. El doctor Krogshoj habita al soterrani de l’edifici, sobreviu amb una economia basada en l’intercanvi, i rep les visites amb còctels d’alcohol etílic, aigua destil·lada i un tall de llimona. O el doctor Bondo qui, obsessionat per un tipus molt especial de càncer de fetge, esdevé el recipient d’un trasplantament molt peculiar.

I després hi ha el sensacional doctor Stig Helmer (Ernst-Hugo Järegard), suec obligat per les circumstàncies a treballar a Dinamarca. Personatge absolutament desagradable, que maltracta tothom, però que té al seu darrera una operació fallida que  ha deixat una nena en estat vegetatiu. Helmer no perd oportunitat de dir penjaments sobre els danesos i és una escena recurrent de la primera temporada veure’l pujar al sostre de l’edifici on contempla amb binoculars la costa sueca mentre exclama “bastards danesos!”

Altres escenes que es repeteixen com aquesta, i apart del pròleg, són les converses que una parella de rentaplats afectats de la síndrome de Down tenen a les cuines. Com si fossin un cor de tragèdia, comenten els fets o fins i tot els avancen. Constitueixen també figures d’estil les vistes aèries de l’hospital en tonalitat rogenca, acompanyades d’una música inquietant. I al final de cada capítol, mentre desfilen els crèdits, el propi Lars von Trier, vestit de cerimònia, especula sobre la reacció dels espectadors i resulta tan antipàtic com només ell ho sap fer.

Sense arribar als extrems d’austeritat que dictava Dogma (aquí hi ha música i efectes especials), l’estètica de “Riget” no s’assembla a la de cap sèrie televisiva convencional. Rodada càmera en mà, amb nerviosos salts del punt de vista i enquadraments que afavoreixen les diagonals, presenta una fotografia amb molt de gra i tonalitats uniformement sulfuroses.

“Riget” consta de dues temporades, cadascuna de quatre episodis. La primera, del 1994, malgrat la seva vocació de producte insòlit, s’aguanta bé. En canvi, la de 1997 abusa de l’excés de trames, s’enamora de la seves pròpies excentricitats (un problema que, tinc entès, també afectava la segona temporada de “Twin Peaks”) i acaba implosionant en un exercici d’autoparòdia que ens va deixar unànimement irritats. Lars von Trier tenia escrita una tercera temporada final que segurament no veurà mai la llum del dia, ja que els actors que feien de Helmer i la Drusse són morts. Stephen King en va fer una adaptació per a la televisió americana, on també hi sortia un ós formiguer parlant. Jo no la conec, tot i que diu que la van passar a TV3.

Recomanable només per a qui pugui assumir a la vegada les històries de fantasmes, la burocràcia hospitalària, les lògies maçòniques, els experiments viscerals “à la Cronenberg”, el dubtós humor escandinau, el vudú, els embarassos diabòlics, els conductors suïcides i les ànsies provocadores de von Trier. Difícil, oi? I encara així, em consta que per a alguns és sèrie de culte.

La construcció d’un univers (1934)

Tres debuts en una sola pàgina.

El que més m’interessa d’“Els cigars del faraó”, sigui de forma voluntària o involuntària per part de l’autor, és que hi apareixen molts dels elements que acabaran configurant el món de Tintín. Segurament Hergé en aquell moment no tenia cap intenció de donar continuïtat a determinats personatges; però potser la intuïció l’estava guiant sobre les pautes amb les que acabaria moblant la realitat tintinesca.

I, per començar a parlar d’aquest univers naixent, és de justícia mencionar els Dupond i Dupont (també coneguts com els Dupondt), que fan la seva gloriosa entrada en societat en aquesta aventura. Per malícies pròpies dels “remakes”, se’ls podia veure a la primera vinyeta de la versió moderna de “Tintín al Congo”, una aventura anterior; però, com que allí no hi pintaven res, considerarem “Els cigars…” el seu debut. Encara que no rebin el seu nom definitiu i aquí siguin coneguts com X33 i X33 bis, ja mostren palesament la seva ineptitud innata en considerar Tintín com un possible malfactor. Aquest equívoc es mantindrà encara durant uns quants àlbums, en els quals, malgrat les demostracions d’innocència anteriors, donaran prioritat al sentit del deure sobre el de l’amistat. Eminent parella còmica, clàssica burla de l’autoritat, són considerats contra tota evidència “amics” de Tintín, potser perquè es demostren com a bàsicament inofensius en totes les seves intervencions. No mostraran encara la seva tendència als pleonasmes i els contrapets (em refereixo a la versió original) però sí que iniciaran, en disfressar-se d’àrabs, una llarga tradició de transvestismes desafortunats.

Gran tema de debat entre tintinòfils és la possibilitat que els Dupondt siguin germans bessons, quan els seus cognoms són diferents. La seva aparença física és gairebé idèntica, només es distingeixen pels seus bigotis: el de Dupond amb “D”, ben recollit, el de Dupont, disparat cap a enfora, com si fos una “T” invertida. Segons la meva humil opinió, els Dupondt són bessons per part de pare i de mare. La discrepància de cognoms no significa res: no hi ha res més mudable que un nom de família. Aquí, a casa, disposem dels germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, o Salvador Pàniker i Raimon Panikkar. La traducció castellana, en clau d’Hernández i Fernández, faria les explicacions una mica més difícils; però estic segur que algun Corominas contemporani justificaria aquesta mutació H/F de les llengües neollatines.

A “Els cigars del faraó” també hi apareix per primera vegada Roberto Rastapopulos, de qui, com a cervell a l’ombra, no se’ns revela encara tota la seva capacitat per fer el mal. Aquí se’ns presenta com a director dels estudis cinematogràfics Cosmos; però a la llarga esdevindrà l’antagonista més fidel a Tintín. Si jo fos la Kalamar, no m’ofendria gaire per la (falsa) etimologia grega del seu cognom. Hergé, en una entrevista, atribuïa a Rastapopulos ser fill d’una nissaga de grecs llevantins (en cap cas d’origen jueu), però amb vocació apàtrida. El nom de Roberto apuntaria més aviat a un pas per Itàlia o per algun país hispà. El personatge anirà canviant a mesura que avanci el segle, sempre com una amenaça més grotesca que inquietant; però, des del primer dia, abillat amb fatxenderia de nou ric.

En un paper menor s’estrena també el comerciant lisboeta Oliveira da Figueira, un home ple de recursos. Excusa per un parell de gags, es revelarà finalment com un dels amics més fidels a Tintín. El professor Filemó Sicló no tindrà continuïtat a les següents aventures, però prefigura el camí d’altres savis despistats que trobarem a “El ceptre d’Ottokar”, "L'Orella escapçada" (pàgina 6) o “L’estel misteriós”, fins arribar a la cristal·lització definitiva que serà la troballa del professor Tornassol alguns anys més tard. Allan Thompson figura com a contrabandista d’armes a la versió de 1955, una recuperació calculada que no queda fora de lloc. Tard o d’hora, tot comença a lligar.

Què bo Milú a la segona vinyeta!

Com a prova última de la maduració de la sèrie —i ja ho apuntava ahir Puigmalet— fins i tot hi trobarem un gag metaliterari, quan confronten Tintín a una de les seves aventures editades: la prèvia, “Tintín a Amèrica”, a l’edició original; “Tintín al Congo” en l’edició que jo tinc, tot i que també he vist una versió on apareix la coberta d’”Objectiu: la lluna”. El joc també reflecteix, de retruc, que el que havia començat com un fenomen local de Brussel·les es disposava a assaltar el món.

Amb “Els cigars del faraó” la majoria d’ingredients que conformen les aventures de Tintín, que tant ens agraden, ja figuraven a la paleta d’Hergé. Només li mancava el rigor documental que aportaria la coherència última a aquest univers incipient. El trobaria a la Xina al cor d'una flor blava.

Opi (1934, 1955, 1964)

El meu Tintín, el que veritablement m’agrada, comença aquí, a “Els Cigars del Faraó”. No, no és de cap manera una aventura perfecta, però els fans de vegades ens aferrem a qualsevol indici que faci olor a genialitat i aquí ja en trobarem uns quants. No sé què podia passar pel cap d’Hergé entre la insípida aventura americana i l’inici del viatge de Tintín cap a l’Orient, però alguna cosa havia canviat entre tant.

L’àlbum comença amb Tintín embarcat rumb a Shangai, sense que se n’especifiquin els motius. Després d’algunes peripècies inconseqüents, pròpies del Tintín anterior, el nostre heroi arriba a Port-Said i acompanya el professor Filemó Sicló a la recerca de la tomba del faraó Ki-oskh (els jocs de paraules a can Hergé són la seva segona natura). A partir d’aquí un munt de contingències arrosseguen Tintín de forma imparable, tot conspirant per dur-lo cada vegada més aprop del destí del seu viatge. Per primera vegada es perd el caràcter episòdic dels títols anteriors, ja que el personatge de Sicló perdura durant tota la trama, com també ho fa el cap dels malefactors, la identitat del qual queda incògnita al final de l’aventura.

El desenvolupament d’aquest viatge cap a l’orient no és sempre impecable i reapareixen de tant en tant algunes ximpleries que no acceptaríem en el Tintín adult. Exemples: Tintín improvisadament disfressat de velleta per despistar els seus persecutors, Tintín parlant el llenguatge dels elefants a través d’una trompeta, Tintín utilitzant com a trampolí la panxa d’un indi que fa la migdiada o posant una camisa de força a un tigre de Bengala. Aquests moments puerils destorben dins d’una aventura que conté prou mèrits per esdevenir fundacional i fonamental.

Per començar, es pot imaginar un títol més esplèndid que “Els cigars del faraó”? Què importa que, en darrer terme, el faraó no fumés cigars? Un dels secrets més ben guardats de la literatura aventurera és l’art de posar títols, que siguin intrigants i, al mateix temps, convidin a la lectura. Després de tres títols sonsos (Tintín aquí, Tintín allà… ), aquest llibre encetaria una bona ratxa de capçaleres suggeridores dins del catàleg d’Hergé. Tampoc és gens menyspreable el disseny del logo dels cigars “Flor Fina”, primera de les icones gràfiques de la sèrie que es farien globalment cèlebres més enllà de l'àmbit dels àlbums.

Un altre ingredient interessant del llibre és el seu costat fosc, que voreja el malson. Quan fou creada l’aventura, feia uns deu anys que Howard Carter amb l’ajuda de Lord Carnavon havien desenterrat la tomba de Tutankamon i, suposadament, havien desencadenat la maledicció del faraó. Hergé ho reflecteix amb la imatge pertorbadora d’un seguit d’egiptòlegs momificats per voler profanar la tomba de Ki-oskh. A continuació, Tintín, Milú i Sicló acaben embarcats en sarcòfags enmig del mar Roig, després d’un somni opiaci en el qual qualsevol freudià hi perdria les pestanyes. Més tard Tintín és falsament afusellat i sembla comunicar-se des de l’ultratomba. Per no parlar de les amenaces d’enfolliment, que acaba amb el seny de dos personatges.

Malgrat aquesta atmosfera maligna, a l’aventura no es produeixen més morts que les (implícites) dels egiptòlegs. En general en el món de Tintín hi ha pocs cadàvers humans i les escasses defuncions es produeixen fora de camp. Suposo que aquesta decisió obeeix al públic a qui van destinades les aventures, tot i que em pregunto si un llibre així —amb opi, cocaïna, momificacions i verins que et fan tornar boig (el temible radjaidja!)— seria possible avui dia. No sembla el material més adequat per infants de 7 a 77 anys.

L’ambientació original és funcional i escassa; però quan Hergé redibuixà en color “Els cigars del faraó” l’any 1955, molt més tard que la resta d’àlbums en blanc i negre, es documentà per dotar de versemblança els seus escenaris (les estàtues egípcies, la figura de la deesa Shiva, la ciutat àrab…) L’artista exhibeix un traç madur i convincent i es permet algun joc, com el de reproduir invertida la cèlebre onada d’Hokkusai. En definitiva, és una aventura que fa goig de mirar i que, amb la seva qualitat estètica, fa oblidar algunes incongruències del guió. Qui vulgui llegir Tintín hauria de començar per aquí.