dimarts, 15 de novembre del 2011

La construcció d’un univers (1934)

Tres debuts en una sola pàgina.

El que més m’interessa d’“Els cigars del faraó”, sigui de forma voluntària o involuntària per part de l’autor, és que hi apareixen molts dels elements que acabaran configurant el món de Tintín. Segurament Hergé en aquell moment no tenia cap intenció de donar continuïtat a determinats personatges; però potser la intuïció l’estava guiant sobre les pautes amb les que acabaria moblant la realitat tintinesca.

I, per començar a parlar d’aquest univers naixent, és de justícia mencionar els Dupond i Dupont (també coneguts com els Dupondt), que fan la seva gloriosa entrada en societat en aquesta aventura. Per malícies pròpies dels “remakes”, se’ls podia veure a la primera vinyeta de la versió moderna de “Tintín al Congo”, una aventura anterior; però, com que allí no hi pintaven res, considerarem “Els cigars…” el seu debut. Encara que no rebin el seu nom definitiu i aquí siguin coneguts com X33 i X33 bis, ja mostren palesament la seva ineptitud innata en considerar Tintín com un possible malfactor. Aquest equívoc es mantindrà encara durant uns quants àlbums, en els quals, malgrat les demostracions d’innocència anteriors, donaran prioritat al sentit del deure sobre el de l’amistat. Eminent parella còmica, clàssica burla de l’autoritat, són considerats contra tota evidència “amics” de Tintín, potser perquè es demostren com a bàsicament inofensius en totes les seves intervencions. No mostraran encara la seva tendència als pleonasmes i els contrapets (em refereixo a la versió original) però sí que iniciaran, en disfressar-se d’àrabs, una llarga tradició de transvestismes desafortunats.

Gran tema de debat entre tintinòfils és la possibilitat que els Dupondt siguin germans bessons, quan els seus cognoms són diferents. La seva aparença física és gairebé idèntica, només es distingeixen pels seus bigotis: el de Dupond amb “D”, ben recollit, el de Dupont, disparat cap a enfora, com si fos una “T” invertida. Segons la meva humil opinió, els Dupondt són bessons per part de pare i de mare. La discrepància de cognoms no significa res: no hi ha res més mudable que un nom de família. Aquí, a casa, disposem dels germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, o Salvador Pàniker i Raimon Panikkar. La traducció castellana, en clau d’Hernández i Fernández, faria les explicacions una mica més difícils; però estic segur que algun Corominas contemporani justificaria aquesta mutació H/F de les llengües neollatines.

A “Els cigars del faraó” també hi apareix per primera vegada Roberto Rastapopulos, de qui, com a cervell a l’ombra, no se’ns revela encara tota la seva capacitat per fer el mal. Aquí se’ns presenta com a director dels estudis cinematogràfics Cosmos; però a la llarga esdevindrà l’antagonista més fidel a Tintín. Si jo fos la Kalamar, no m’ofendria gaire per la (falsa) etimologia grega del seu cognom. Hergé, en una entrevista, atribuïa a Rastapopulos ser fill d’una nissaga de grecs llevantins (en cap cas d’origen jueu), però amb vocació apàtrida. El nom de Roberto apuntaria més aviat a un pas per Itàlia o per algun país hispà. El personatge anirà canviant a mesura que avanci el segle, sempre com una amenaça més grotesca que inquietant; però, des del primer dia, abillat amb fatxenderia de nou ric.

En un paper menor s’estrena també el comerciant lisboeta Oliveira da Figueira, un home ple de recursos. Excusa per un parell de gags, es revelarà finalment com un dels amics més fidels a Tintín. El professor Filemó Sicló no tindrà continuïtat a les següents aventures, però prefigura el camí d’altres savis despistats que trobarem a “El ceptre d’Ottokar”, "L'Orella escapçada" (pàgina 6) o “L’estel misteriós”, fins arribar a la cristal·lització definitiva que serà la troballa del professor Tornassol alguns anys més tard. Allan Thompson figura com a contrabandista d’armes a la versió de 1955, una recuperació calculada que no queda fora de lloc. Tard o d’hora, tot comença a lligar.

Què bo Milú a la segona vinyeta!

Com a prova última de la maduració de la sèrie —i ja ho apuntava ahir Puigmalet— fins i tot hi trobarem un gag metaliterari, quan confronten Tintín a una de les seves aventures editades: la prèvia, “Tintín a Amèrica”, a l’edició original; “Tintín al Congo” en l’edició que jo tinc, tot i que també he vist una versió on apareix la coberta d’”Objectiu: la lluna”. El joc també reflecteix, de retruc, que el que havia començat com un fenomen local de Brussel·les es disposava a assaltar el món.

Amb “Els cigars del faraó” la majoria d’ingredients que conformen les aventures de Tintín, que tant ens agraden, ja figuraven a la paleta d’Hergé. Només li mancava el rigor documental que aportaria la coherència última a aquest univers incipient. El trobaria a la Xina al cor d'una flor blava.

22 comentaris:

  1. sóc Tintinoleg tardà gràcies al meu germà petit i ambñe fan d'ASTERIX. Per cert, algun dia s'hauria de donar un premi i reconeixement als qui varen traduir ambdos còmics al català. llamp de llamps!

    ResponElimina
  2. ¿S'estrenà finalment "Haine d'Arabe" (Odi de moro / Odio de Arabia) o la ficada de pota del Tintín es va carregar aquesta superproducció?

    A banda del capità, en Rastapopoulos té la gràcia de ser un altre gran proferidor d'insults, de qui en Ventalló també va treure profit.

    ResponElimina
  3. Tot i que segur el coneixes, deixa'm recomanar el panorama universal de l'univers Tintín que dibuixa la llista dels noms dels seus personatges en les diverses llengües que apareix a la Wiki francesa.
    http://fr.wikipedia.org/wiki/Liste_des_noms_des_personnages_de_Tintin_en_langues_%C3%A9trang%C3%A8res

    Per afinitats, el català resulta el més fidel a l'original, no com els alemanys que parlen de "Tim". M'encanta el "Arukazaru Shōgun", l'Alcàzar dels japos.

    ResponElimina
  4. Francesc, de l'Astèrix no ho sé (no en sóc fan), però de Tintín el traductor era el gran Joaquim Ventalló que va morir el 1996. Recentment s'ha editat un recull de les seves traduccions dels insults del capità Haddock que es podria prendre com un homenatge a la seva tasca.

    http://editantacontravent.blogspot.com/2011/06/llamp-de-llamp-de-rellamp-de-contra.html

    ResponElimina
  5. Puigmalet, jo crec que es va arribar a estrenar, però el seu títol tan políticament incorrecte va impedir-ne la difusió.

    ResponElimina
  6. Jordi, ja tenia previst buscar-hi inspiració per algun dimoni de les llistes.

    ResponElimina
  7. Tens raó, dels Cigars surten moltes de les arrels que donaran solidesa al bosc tintinià. Fins i tot detalls aparentment insignificants com que Patrash Pasha, el xeic fan dels llibres de Tintín, reapareixerà a Estoc de Coc per acollir el deposat emir del Khemed, en lluita amb Bab El Ehr. Aquests fils minúsculs que lliguen les aventures entre sí ens proporcionen un plaer enorme als fans.

    La connexió italiana de Rastapopulos és clara: més endavant es farà anomenar marquès de Gorgonzola!

    "Contrapet": no la sabia i m'encanta!

    ResponElimina
  8. Tens raó, Santi, el gorgonzola dóna la pista!

    ResponElimina
  9. Allau, gens ofesa, jaja, molt bona aquesta trampa per fer-lo multimediterrani, però el cognom Rastapópulos canta com una cloïssa. Ja m'agrada que un dolent sigui mig grec.
    Sobre la galeria de tants personatges, l'Hergé podia entapissar els interiors de les portades amb molts de retrats, ja al tercer llibre.
    Gràcies a les teves explicacions sabem que els bessons són pleonasmàtics i contrapet---? qué curiós!

    ResponElimina
  10. Hi haurà un post 1955 i un altre 1964? què bé! I a més, linko la mar de feliç per aprendre contrapets, paraula que penso utilitzar a la que tingui la més mínima oportunitat.

    ResponElimina
  11. Kalamar, recordo haver vist la casa d’un fan que tenia les parets del saló decorades amb els quadres que apareixen a l’interior de les cobertes.

    ResponElimina
  12. Leb no hi haurà comparativa de versions, no pretenc ser exhaustiu (ni exhaurir-vos).
    Veig que els contrapets us han fet molta gràcia a tots, criatures!

    ResponElimina
  13. Uf! quant de tall! això si, en aquesta versió Monsieurs Dupondt són força més amenaçadors que no pas els coneixia. Aquestes espatlles quadrades!

    ResponElimina
  14. Suposo, Clídice, que al principi se suposava que havien de fer por. Però així que es posen en moviment, els dubtes es dissipen.

    ResponElimina
  15. No m'havia fixat mai que els Dupond/Dupont es distingien pel bigoti :)

    ResponElimina
  16. Brian, com deies ahir: cada dia s'aprèn alguna cosa. No te'n vas al llit més satisfet?

    ResponElimina
  17. Com m'agraden les primeres versions!

    Jo no sóc tintinòleg. M'ha agradat sempre Tintín, però no sóc capaç de recordar detalls com els que esmentes tu, Allau.

    Ara, espero els comentaris sobre versions quan arribis a "Tintín al país de l'or negre".

    ResponElimina
  18. Sí, Enric, quant més me les miro, més m’agraden les versions antigues.

    I de les versions d’El País de l’Or Negre diria que tu ja has tocat a bastament les modificacions per motius polítics.

    ResponElimina
  19. No, Allau, ho vaig suggerir penjant una pàgina de la primera edició, però no vaig entrar en el tema.
    Si no ho fas tu, ja ho faré jo un altre dia.

    ResponElimina
  20. Allau, segueixo molt interessat (com a tintinòfil de dècades) la sèrie del Tintin que estàs desenvolupant. Unes observacions: primera, jo tampoc no m'havia adonat mai de la diferència de bigotis. Segona, fa temps vaig llegir en algun lloc que els Dupondt s'inspiraven, també, en els detectius de l'agència Pinkerton. I no sé si era en un Lucky Luke o en un altre lloc, potser fins i tot en algun western modern (Clint Eastwood? Cohen? no ho recordo), que sortien aquests Pinkerton per parelles, i molt semblants tots dos, no només de vestimenta, sinó també amb bigoti (suposo que coses de les modes de l'època). De tot plegat em va quedar la idea que segurament eren fàcilment caricaturitzables com a "parella". Això desmentiria que fossin germans. Si tanmateix ens continua semblant que ho són, diria que és no tant pel cognom gairebé igual, sinó per tics de familiaritat, baralletes i enganxades nímies que semblen denotar una intimitat fraterna.

    Finalment, no recordo en quin àlbum surt el nom de pila de Rastapopoulos. És el primer cop que llegeixo aquest Roberto...

    Enhorabona, continuarem llegint!

    Duquena

    ResponElimina
  21. Gràcies, Duquena! El principal motiu per pensar que els Dupondt són bessons és que són físicament clavats. És possible que els detectius de la Pinkerton fossin una inspiració; també ho podrien ser les parelles de la Guàrdia Civil ;p El pare i l'oncle d'Hergé també eren bessons i fa temps que corre la teoria que el seu origen ve d'aquí:

    http://pichicola.com/los-personajes-de-tintin-existieron-en-la-vida-real/

    Pel que fa a Rastapopoulos no et sabria dir a quina aventura es revela el nom, però jo ho he sabut des de petit i la Wikipedia francesa m'ho confirma.

    ResponElimina
  22. Ventura en Santi ens donarà la solució definitiva.

    ResponElimina