diumenge, 6 de novembre del 2011

Adéu a tot això


Justine y Michael dan una suntuosa fiesta para celebrar su boda en casa de la hermana de la novia y de su marido. 
Mientras tanto, el planeta Melancolía avanza hacia la tierra…
Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula “Melancholia” de Lars Von Trier que apareix als fullets que dispensen al cinema Verdi (ho adverteixo, perquè no em tornin a acusar de plagiar sense citar les fonts). És una sinopsi incompleta, enganyosa, però fascinant en la seva concisió poètica. Però, és clar, al film hi passen moltes més coses.

S’inicia amb un pròleg preciós: una cascada d’imatges oníriques a càmera lenta, tot banyat amb la incandescent música de “Tristany i Isolda”, com si Vogue fes un reportatge sobre l’apocalipsi. Aquests primers moments, que no sobrepassen els deu minuts, posaran a prova l’espectador. Hi haurà qui els trobarà una pomposa pretensiositat, d’altres consideraran que justifiquen el preu de l’entrada (sóc dels segons), a partir d’aquí, o ho prens o ho deixes.

La primera part, titulada “Justine”, relata efectivament la luxosa, però també desastrosa, festa de casament de Justine (Kirsten Dunst) i Michael (Alexander Skarsgaard) a la mansió de la seva germana Claire (Charlotte Gainsbourg) i el seu cunyat John (Kiefer Sutherland). El complex programa d’actes aviat descarrila, en bona part gràcies a l’actitud gradualment absent de la pròpia núvia. Aquest ritual social, ple de tensions que acaben aflorant, condueix a un final que és el rosari de l’aurora. Tot plegat té certes similituds amb “Celebració” de Thomas Vinterberg.

La segona part, “Claire”, comença amb l’arribada de Justine a la mansió de Claire i John en un estat de catatonia que revela els seus problemes mentals, probablement de bipolaritat. La convivència d’aquest trio, més el petit Leo, es veurà acompanyada de la presència cada vegada més propera del planeta Melancholia, una descomunal esfera blava que, malgrat el seu nom, no sembla gens metafòrica pels protagonistes d’aquesta gran metàfora. Aquesta segona secció fa pensar en un altre clàssic dels apocalipsis de càmera, com és “El sacrifici” d’Andrei Tarkovsky.

Lars Von Trier, que és un mostrari vivent de peculiaritats de caràcter, es confessa també com a melangiós —una forma clàssica d’anomenar la depressió— i, com a tal, manifesta el seu desig freqüent “d’un naufragi i una mort sobtada”. Justine, que aquí faria d’alter ego del director, intenta conformar-se a la felicitat “normal” a través del ritual del matrimoni; però, incapaç de fingir més, s’esfondra i només comença a recuperar l’equilibri quan constata que s’apropa la fi del seu món. I, és clar, perquè el seu món s’acabi definitivament, tot ha de desaparèixer amb ella, i el que comença sent personal esdevé com a mínim planetari.

He de dir que tinc molta mania a Kirsten Dunst, a qui vaig odiar vivament a “Entrevista amb el vampir” i “Maria Antonieta”, per tant, que m’hagi agradat el seu treball aquí deu ser senyal que el seu premi a Cannes estigués justificat. És un paper que li permet mostrar molts registres i la dona se’n surt de forma excel·lent. A Charlotte Gainsbourg l’he vista desmillorada i, quan et fixes en aquests detalls estranys al guió, potser és que la seva actuació no és gaire interessant. En canvi m’ha agradat Kiefer Sutherland, de qui mai de la vida n’hagués esperat res; té una veu molt agradable. En papers molt menors, però no mancats de gràcia, (com s’ho fa Von Trier per atraure tantes primeres figures?) trobarem Charlotte Rampling, John Hurt i Stellan Skarsgaard (pare del nuvi a la vida real).

El tema central de “Melancholia” són les ganes d’algú perque tot acabi amb un gran pet. No és per tant un espectacle per alegrar el dia de ningú, tot i que no li manquen notes d’humor incòmode. Un cop acceptat aquest plantejament determinista, hom pot deixar-se dur pels increïbles escenaris, per la música de Wagner (bellament arranjada, encara que potser sobre-explotada), per algunes imatges d’una perfecció corprenedora i per la contemplació entomològica d’un grup de persones destinades a l’anorreament. No és plat per a tots els gustos; però val la pena apropar-se a una sala de cinema i verificar-ho en persona.

24 comentaris:

  1. L'argument és ben prototípic d'en Trier que es pensa que és el centre de l'Univers i tot gira al seu voltant. Jo aquest home encara no he decidit si és un gran geni o una estafa descomunal. Segurament ni una cosa ni l'altre, però no li diguem a ell, tan amant dels extrems.

    ResponElimina
  2. "El sacrifici" és l'única que he vist del Tarkovsky i em va agradar bastant. Hi ha paranoies més sòlides que altres, suposo.

    ResponElimina
  3. Òscar, jo tampoc ho tinc clar pel que fa al senyor Von Trier; però, tal com em va passar amb "The Tree of Life" de Terrence Malick, prefereixo ser un idiota informat que un ignorant feliç.

    ResponElimina
  4. "Que tot acabi amb un gran pet" és molt millor que l'insuls "It will change everything". Algun dia la veuré: ambé prefereixo ser idiota informat.

    ResponElimina
  5. Té, mira, doncs aquesta m'ha fet gràcia! Serà per Wagner, suposo :)

    ResponElimina
  6. No crec que hi hagi un director de cine actual que desperti més disparitat d'opinions. El personatge no hi ajuda, certament. Però que Lars Von Trier sigui un pretensiós -com tots els directors de cinema actuals- tampoc li ha de treure mèrits al que fa. Sincerament, em costa d'entendre tanta animadversió. Pel que fa a la peli, no l'he vista i no puc opinar.

    ResponElimina
  7. Puig, dir que l'apocalipsi ho canviarà tot és el que els anglesos anomenen un "understatement".

    ResponElimina
  8. Quim, després del número que va fer a Cannes, on va mostrar afinitats amb Adolf Hitler, és comprensible no tenir-li gaire simpatia.

    ResponElimina
  9. Uf, quina sort, pensava que el que em passava amb en Von Trier era un problema meu...!

    Potser li donaré una cinquena oportunitat perquè té alguna cosa que m'atrau...

    ResponElimina
  10. Home, Galderich, si quatre vegades no t'ha agradat gens, serà difícil que a la cinquena...

    ResponElimina
  11. Definitivament, Von Trier té alguna cosa amb els nazis: després del numeret hitlerià, Wagner. Al tipus li agrada marcar paquet. Tot i això, tot i les seves neures, la pel.lícula la tinc a la llista.

    ResponElimina
  12. prenc nota, vull dir que prenc nota per no veure-la.

    ResponElimina
  13. Ferran, prefereixo no fer aquesta connexió i deixar Wagner de banda.

    ResponElimina
  14. Pons007, d'això se'n diuen idees clares.

    ResponElimina
  15. Aquest senyor em fa una mica de por, però tot s'ha de veure.

    ResponElimina
  16. Si em posen Wagner amb imatges de somni (no d'anunci) crec que cauré com un sac. Demà hi passo. M'heu d'explicar això del Hitler, no m'he enterat.

    ResponElimina
  17. Júlia, no acostuma a fer un cinema còmode. Si goses acostar-t'hi que sigui un dia que et trobes amb les defenses altes.

    ResponElimina
  18. Kalamar, "Tristany" per un tubo, crec hi cauràs de quatre grapes.

    ResponElimina
  19. I aquí un enllaç que ho explica una mmica:

    http://www.elpais.com/articulo/cultura/festival/Cannes/declara/Von/Trier/persona/grata/mostrar/simpatia/Hitler/elpepucul/20110519elpepucul_6/Tes

    ResponElimina
  20. Sento interès i alhora por. Recordo "Antichrista" com una mala pel·lícula exceptuant el pròleg valent, cruel i colpidor. Començo a estar cansada de belles fotografies muntades sobre clàssics de la música. És com a "El árbol de la vida"?

    ResponElimina
  21. Glòria, "Antichrista" no la vaig veure perque sabia que era molt desagradable. Aquí, a diferència de a "El árbol de la vida", el pròleg musical té una relació molt clara amb la resta de la pel·lícula. I, a més, és tan bonic!

    ResponElimina
  22. Natürlich, el pobre Wagner no en té cap culpa, de l'ús i gaudi que els nazis, Hitler el primer, van fer de la seva obra. Pobre, quina creu li va caure al damunt!

    ResponElimina
  23. Ferran, Wagner tampoc no era un angelet, però cal distingir les obres dels seus autors; si no, tampoc hauria vist aquesta "Malenconia".

    ResponElimina