divendres, 4 de novembre de 2011

Dimonis d’Amèrica

Angels in America: A Gay Fantasia on National Themes” és una obra de teatre de Tony Kushner que va guanyar el premi Pulitzer de 1993 i que des de la seva estrena, potser per la seva ambició i la seva durada de set hores, va adquirir categoria mítica. Ambientada a mitjans dels anys 80, durant la presidència de Reagan i a l’inici de la crisi de la sida, l’argument barreja desprejuiciadament històries íntimes i personatges reals, comentari polític, aparicions sobrenaturals, fugues fantàstiques, comèdia i drama.

No sé si a la llarga “Angels in America” esdevindrà un clàssic, o els seus temes hauran quedat ancorats en un moment molt determinat de la història. Però a mitjans del 90 era l’obra que calia muntar i aquí la vam veure l’any 1996 de la mà de Josep Maria Flotats a la Sala Tallers (encara no li havien acabat la sala gran del TNC). El compositor hongarès Peter Eötvos en va fer una òpera (2002-2004). L’inevitable pas següent era fer-ne una pel·lícula.

Des de la seva estrena l’any 1991 s’havia intentat adaptar a la pantalla, però la seva durada ho feia inviable. Durant uns anys Robert Altman va intentar convertir-la en dos films de 150 minuts, però el pressupost semblava prohibitiu. Kushner va intentar reescriure un guió de durada normal, però hi havia massa trama que, comprensiblement, no volia sacrificar. Finalment l’any 2003, “Angels in America” es va materialitzar en una mini sèrie de sis hores de la cadena HBO i és aquesta la versió de la que hem gaudit recentment.

La sèrie és indubtablement un producte de “prestigi” on no es van estalviar quartos en cap dels seus departaments. La va dirigir Mike Nichols, expert tant en cinema com en teatre, reputat sobretot com a director d’actors. Richard Edlund, que havia fet la trilogia “Star Wars”, s’ocupà dels efectes especials. Thomas Newman compongué una meravellosa partitura que brilla especialment durant els crèdits inicials: un màgic vol a vista d’àngel a través dels Estats Units, des del Golden Gate de San Francisco fins a la Bethesda Fountain del Central Park de Nova York. I després estan els actors.

Angels in America”, malgrat la seva envergadura, és una obra per a 8 actors que, quan convé, s’encarreguen també de tots els papers secundaris. Aquesta convenció teatral es manté a la pel·lícula i, gràcies als miracles del maquillatge, pot arribar a passar desapercebuda. És el cas, sobretot, d’una actriu tan camaleònica com Meryl Streep, capaç de fer de mare mormona, de fantasma d’Ethel Rosenberg i de vell rabí jueu (!). Emma Thompson com a àngel titular, dona sense sostre i infermera “butch”, potser no és tan convincent. Al Pacino només fa de Roy Cohn i prou feina que té, perquè el seu personatge és magnètic i perversament fascinant; potser carrega les tintes amb el seu histrionisme, però no pots deixar de mirar-lo [post-it: fer un apunt sobre Roy Cohn]. Jeffrey Wright, en el paper de l’infermer marieta i negre Belize, que ja havia interpretat a l’escenari, s’endugué un grapat de premis. També en recollí algun Mary-Louise Parker, com a esposa mormona addicta als antidepressius, amb un marit (Patrick Wilson) que li està sortint de l’armari. Tots els actors citats fins ara foren guardonats per un motiu o un altre gràcies a aquesta sèrie.

Per no fer un lleig, ja que la nòmina és breu, hi havia també Justin Kirk, com el WASP visionari i malalt de sida, i Ben Shenkman com el seu amant jueu amb més pànic que escrúpols. Finalment, tres grans figures de l’escena, com James Cromwell, Sir Michael Gambon i Simon Callow s’encarregaven de sucosos papers menors.

Tot i que el propi Tony Kushner firmi el guió, no em sembla que el salt de l’escenari a la pantalla funcioni sempre a favor de l’obra. A l’original tots els moments de fantasia i al·lucinació es representaven sense ocultar la maquinària teatral, de fet els freqüents canvis d’escena s’indicaven amb quatre elements d’atrezzo. A la versió televisiva els efectes especials són esplèndids, però potser desvirtuen les intencions de la peça. De totes maneres, les aparicions orgàsmiques de l’àngel Emma Thompson queden entre còmiques i espectaculars. Algunes escenes oníriques homenatgen explícitament Busby Berkeley o “La bella i la bèstia” de Jean Cocteau i no deixa de ser un luxe veure els jardins de Villa Adriana.

Tot plegat és engrescador i indigest; però, si us cau a les mans, o teniu el dia tonto i la pirategeu, no li feu fàstics: la televisió, fins i tot la que practica la HBO, no va tan sobrada de mirades excèntriques però interessants.

10 comentaris:

  1. Només per la nòmina d'actors, ja resulta atractiva. A veure si l'aconsegueixo.

    ResponElimina
  2. Sí, Enric, es nota que van tirar la casa per la finestra.

    ResponElimina
  3. Fa poc que he descobert el teu blog, però prou per constatar que ets bo fent crítiques. Dit això, també miraré d'aconseguir-la, tot i que d'Alemanya estant, més val que ho faci de manera legat. Glups.

    ResponElimina
  4. Pel que dius, Ferran, us tenen ben collats. Jo crec que la vaig comprar a Londres perquè no em sona que aparegués aquí.

    ResponElimina
  5. Fas una crònica que convida a veure d'immediat la serie. D'altra banda tinc un record difus de l'obra teatral però hi ha coses d'ella que no he oblidat como ara les interpretacions de Pou i Arquillué així com la de Madaula i Orella. Estaven magnífics. I no ho estava Silvia Munt de qui en recordo els esgarips.
    No descarto fer un forat al temps -però com?-i veure-la en línia.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Glòria, per recordar-me els actors de la versió catalana. Només em venien al cap les dues actrius que no cites: Montserrat Carulla i Vicenta Ndongo.

    ResponElimina
  7. Ei, Allau. No ens deixem la Lloll Bertran. En Joan Borràs i la Cloti Miró feien de pidolaires.

    ResponElimina
  8. es HBO, no fa falta que diguis res més

    ResponElimina
  9. Quina memòria, Glòria! A tant jo no hi arribo.

    ResponElimina
  10. Pons007, que sigui de la HBO és un bon indici, però ningú és infalible, que la HBO també deu haver produït algun nyap.

    ResponElimina