dimarts, 8 de novembre del 2011

El verí del teatre


Qui esperi trobar a “Habemus Papam” de Nanni Moretti un atac furibund als estaments de l’església catòlica, en sortirà ben decebut. Moretti, que no és creient, ja va fer a “La messa è finita” (1985) un retrat molt humà dels treballs d’un jove sacerdot retornat de les missions, i ara, en aquesta denominada “comèdia vaticana”, evita fer sang fàcil. Si algú surt malparat, no es la figura papal o el govern de l’església, sinó potser la psicoanàlisi.

La història parteix d’una idea prou senzilla. El Papa ha mort; els cardenals, reunits en conclave, després de moltes deliberacions i alguna “fumata” negra, elegeixen com a nou Papa el cardenal Melville (Michel Piccoli). Però aquest, de sobte se sent incapaç d’assumir el seu paper i es nega a sortir al balcó de la plaça de Sant Pere a donar la seva benedicció: té pànic escènic. Per solucionar la crisi (i aquest és el punt més absurd d’un guió que en té bastant d’altres), la cúria demana ajuda a un psicoanalista (Nanni Moretti); però després d’una descoratjadora sessió el Papa aconsegueix fugir. Així s’elaboren dues trames paral·leles: d’un costat, el desconcertat Melville vagant de paisà pels carrers de Roma; de l’altre, els cardenals i el psicoanalista, segrestats a les estances vaticanes, d’on només podran sortir quan es proclami públicament el nou pontífex.

Des de la Blancaneus de Disney és sabut que la reunió d’una colla de vellets simpàtics, que de tant en tant es permeten alguna ximpleria, pot oferir bones dosis de comèdia tendra. Moretti juga a fons aquesta carta, conscient que afalagarà els seus espectadors mostrant els cardenals com figures d’imperfecta humanitat. Les lleugeres bromes sobre els absurds de l’existència vaticana estan escrites amb guant de vellut i la prova és que a Itàlia, país catòlic i papista per excel·lència, només quatre exaltats s’han sentit ofesos pel film.

Més interessant em sembla el conflicte de Melville, un home gran que ja s’havia conformat a un nínxol precís de la vida i que ara es veu incapaç de dur sobre les seves espatlles tanta responsabilitat. Sembla que Moretti, en descriure aquest personatge, més que qüestions transcendents, planteja qüestions purament laborals que tots els espectadors podem compartir. També apunta la idea que el món és una representació (Melville té vocació frustrada d’actor) i contraposa el seu personatge al d’un actor enfollit, disposat a interpretar tots els paper de “La gavina” de Txekhov. El nom Melville no és innocent, perquè queda clar que aquest Papa nou de trinca “preferiria no fer-ho”, a la manera de Bartleby.

El conjunt d’actors que fan de cardenals estan molt ben trobats i aconsegueixen conferir als seus papers identitat pròpia. Moretti l’actor fa, com sempre, de Moretti, aquí potser amb més frenesí de l’habitual. Sempre és un goig veure treballar Margherita Buy, encara que sigui en un paperet. Però “Habemus Papam” seria un oblidable passatemps de tarda de diumenge plujós, si no fos per Michel Piccoli. Als seus 85 anys, Piccoli és una figura fràgil que commou i que transmet de forma diàfana la seva indefensió davant d’una situació que el depassa. La seva interpretació és de les que emocionen i, malgrat una conclusió de la història una mica decebedora (sota els vibrants acords del “Miserere” d’Arvo Pärt), és el que romandrà en el meu record quan les facècies cardenalícies hagin estat degudament oblidades.

18 comentaris:

  1. Vaja, un migdia de diumenge plujós que la facin serà qüestió de gaudir amb en Michel Pidcoli, qui ja donava per mort...

    ResponElimina
  2. Les últimes línies em fan pensar que el desenllaç sol ser una de les assignatures més difícils en aquest tipus de trames. De vegades l'autor opta per una fosa en negre i allà s'apanyi l'espectador.

    ResponElimina
  3. Tinc tantes pel·lícules per anar a veure, perquè gairebé no vaig al cine. Aquesta em feia gràcia per diverses raons, una de les gràcies, la bàsica, me la confirmes tu.
    Per cert, he d'entendre que el papa no dimiteix? Per què? No espero resposta.

    pere

    ResponElimina
  4. No crec que la vagi a veure, si no hi ha sexe. I això que només per Piccoli ja pagaria la pena.

    ResponElimina
  5. Galde, no ho facis dependre tot de la meteorologia: sembla que ha parat de ploure.

    ResponElimina
  6. Brian, el problema és que, un cop plantejat el conflicte, el personatge no pateix cap canvi, per això és decebedor el final.

    ResponElimina
  7. No sé, Pere, si un papa pot o no dimitir. És una de les qüestions (futils) que em va suggerir la pel·lícula.

    ResponElimina
  8. Enric, amb aquest títol, pot sexe pot esperar.

    ResponElimina
  9. Vaja, és la que pensava anar a veure aquest divendres. Ara a més, amb la teua crítica, em venen més ganes :)

    ResponElimina
  10. Pot dimitir. Recordo que fa uns anys (desembre de 1294, crec) va dimitir Celestí V, quan encara no portava un any al pontificat.

    pere

    ResponElimina
  11. ffffffffffffff, àdhuc diria més ffffffffffffffffff, malgrat que, algunes obviable-pel·lícules les he vist unícament per l'actuació de tal o qual, m'espero a veure-la per Internet si de cas. Sort de tu! :)

    (Això d'en pere clama al cel, mai més ben dit, ja ni me'n recordava d'aquell desembre del 1294. Deu ser l'edat, ara m'he preocupat i tot :P)

    ResponElimina
  12. Tinc previst veure aquesta pel·lícula i, per tant, no hauria d'haver llegit la teva potent crònica. Però ho he fet i mantinc la previsió. Em pot divertir.

    ResponElimina
  13. Clidi, no acabo d'interpretar aquest fffffffff, però tota excusa t'és bona per no acostar-te al cinema. Encara em sorprèn que piquessis amb Tintín.

    ResponElimina
  14. No sé, Glòria, perquè no l'hauries d'haver llegit, t'agrada anar "verge" al cinema? En tot cas, la barreja de comèdia blanca i conflicte humà segurament et resultarà agradable.

    ResponElimina
  15. Em faré acompanyar per un teòleg amic meu, o potser és molt terrenal, Allau? Quin paper, el Piccolí!

    ResponElimina
  16. Kalamar, si és un teòleg versat en els rituals de l'elecció del nou Papa, et pot ser d'ajuda per aclarir dubtes; per a la resta, la pel·lícula és terrenalíssima.

    ResponElimina