dimecres, 23 de novembre del 2011

Tàbula rasa (2 de 3)

Jean Jacques Rousseau

La preponderància de la “tàbula rasa” la podem observar quotidianament. Aquests dies la premsa parla freqüentment sobre el fracàs escolar i s'addueixen causes com els freqüents canvis en polítiques educatives, la manca d’inversió en infrastructures, l’escassa adequació del que s’ensenya al futur que espera als alumnes o la (mala) influència que exerceix internet. Mentre el debat es cenyeix a aquestes qüestions diguem-ne ambientals ningú no té cap problema a dir la seva; però quan un estudi (tot el discutible que vosaltres vulgueu) apunta que també hi podrien haver causes genètiques, s’alcen veus pertot arreu que titllen aquestes opinions de “feixistes”, “genocides” o directament “nazis”. Tres quarts del mateix passa quan algú diu haver trobat orígens genètics en fets com escriure amb la mà esquerra o en les tendències homosexuals. Sembla matèria tabú qualsevol enfocament que passi per una explicació biològica.
 
Una part de la responsabilitat davant d’aquests prejudicis recau en la ciència, la pseudociència s’entén. Barbaritats com la frenologia o l’eugenèsia (i fins i tot el pobre Darwin, pèssimament interpretat) pavimentaren el camí que conduí a una de les pitjors tragèdies del segle XX. El llegat nefast d’Adolf Hitler —figura demoníaca per excel·lència dels nostres temps, almenys fins l’aparició recent d’Ossama Bin Laden— tingué com a corol·lari menor la nostra malfiança envers tot allò que ens marqui abans del naixement.

Significativament, Josep Stalin, l’únic que podria rivalitzar amb Hitler pel dubtós títol de “millor genocida del segle XX”, era adepte a la doctrina completament contrària, la de la “tabula rasa”. Pel comunisme, tots els mals provenen de la societat i, per tant, la correcció de la societat millora la condició de l’individu.

Evidentment no sóc aquí per defensar a cap dels dos monstres; però darrera s’hi amaga una fal·làcia “ad hominem”: no necessàriament totes les creences d’un home moralment reprovable mereixen el nostre rebuig. Per motius que se m’escapen, però que segurament tindran alguna cosa a veure amb el fet de perdre o guanyar una guerra, el comunisme rus mantingué un cert prestigi entre la “intelligentsia” dècades després que Hitler fos exterminat. Per això la “tàbula rasa” ens mereix més respecte que la idea que naixem carregats d’inevitable ADN.

Tot l’afer és indubtablement relliscós i ple d’un llim amb el que no voldria empastifar-me, ni que m'empastiféssiu. Crec que Pinker, i jo amb ell, no defensa cap doctrina sociològica/científica en concret. Només vol alertar-nos d’aquests prejudicis que no percebem, però que alteren la nostra visió dels problemes i barren portes possibles.

En els darrers anys s’han fet importants avanços en neurociència que han dibuixat un nou panorama del “jo” i de la consciència com a conjunt complexíssim de reaccions químiques que indiquen que potser allò que anomenàvem ànima és només una altra funció del cos. No hauríem de tenir por de continuar aquest camí fins al final, si això és el que som.

21 comentaris:

  1. Hola!!

    És que estava per aquí i m'ha fet gràcia veure com sortia publicat el post a temps real :-))

    ResponElimina
  2. Hola, Assumpta, trobo que tens una actitud molt raonable envers alguns agents provocadors. M'agradaria que (que creus en Déu) preguessis per la perdurabilitat de LB.

    ResponElimina
  3. Per la seva perdurabilitat en general o al món virtual? :-)

    I no podria pregar perquè demà (ui, avui!) el Barça guanyi a Milà o perquè -aprofitant que l'any que ve farà dos-cents anys del naixement d'en Dickens es tornés a traduir Grans Esperances a un català accessible?

    Per cert, que ara que veig en Rousseau, resulta que estic llegint "Una història de dues ciutats".

    ResponElimina
  4. M'he deixat un guionet després de Dickens :-)

    ResponElimina
  5. Assumpta,sóc partidari del no extermini, encara que es tracti d'emprenyadors de mena, tipus LB.

    Si el Barça guanya el Milan, busca les causes arreu, que jo no me les creuré.

    M'agrada que llegeixis "Història de dues ciutats". Dickens sempre té el seu cor ben situat i mai no s'equivoca.

    ResponElimina
  6. Hahahaha ei, jo tampoc sóc partidària de l'extermini, eh? Que jo sóc mooooolt pacífica :-)

    Jo no hi entenc de futbol... bé, sí que hi entenc, però no tant com per parlar de tàctiques i coses així; per tant, si el Barça guanya jo creuré que ha estat perquè som millors, i si no guanya, doncs pura mala sort ;-)

    Dickens m'agrada moltíssim, però la veritat és que no hi entenc prou com per parlar-ne a un... no sé com expressar-ho... a un "bon nivell". Però crec que entenc què vols dir amb això de tenir el cor ben situat i, si efectivament ho entenc, doncs ho comparteixo totalment. Però bé, ja dic que no m'atreveixo massa a comentar-ho. M'atreviria amb algú que no n'hagués llegit cap, per recomanar-li moltíssim.

    A més em queden moltíssims llibres seus per llegir (cosa que m'alegra, perquè penso en les bones estones que viuré en el futur, però al mateix temps em sap greu, perquè ho voldria haver llegit tot). He llegit, per aquest ordre, i en la llengua en la que ho escric:

    - Grandes esperanzas.
    - El casalot.
    - Tots els contes de Nadal.
    - Notas de América.
    - Temps difícils.
    - Una història de dues ciutats (actualment)

    I ara marxo que he d'enganxar unes cartolines blanques amb dibuixets nadalencs, damunt d'unes cartolines més grans, de colors verd o vermell, per formar postals de felicitació per la Parròquia.

    I ja està, ja no podràs dir que al teu blog no m'enrotllo, eh? :-)

    ResponElimina
  7. No, no ho pots dir. I, si fas campanya a favor de Dickens, ja m'està bé.

    ResponElimina
  8. Ho veus com t'ho deia que les meves pigues no són producte de la genètica sinó de la mala influència de l'entorn? Si és que no m'escoltes! Potser és impossible una reedició de Hitler o Stalin, però els seus remakes a la menuda sempre existiran, en tots els àmbits. És tot un descans pel cervell trobar algú com tu al món, serà la genètica o el que vulguis, però m'encanta que existeixis! :)

    ResponElimina
  9. Glups, Clídice, aquestes coses es diuen al privé.

    ResponElimina
  10. Em quedo amb allò de que la veritat es la veritat la digui Agamèmnon o el seu porquer, i amb que sembla sacrilegi dir que una diferencia es genètica, quan el sacrilegi serià a les actituds que a partir d’això es prenen. El debat genètica -ambient no té massa sentit practic, i teoricament, està bastant resolt. Per mi, la darrera i transcendent qüestió serià si el ambient pot modificar els gens.

    ResponElimina
  11. El José Luís no va tant errat, hi ha un cert revival en forma de neolamarkisme :)

    Deia ahir que Pinker té el mèrit de rebre atacs per la dreta i per l'esquerra. També per la pseudociència... i per la ciència. Tres científics d'un cert prestigi (Levontin, Rose i Kamin) van escriure un llibre que va fer fortuna -"No está en los genes"- on fan una defensa, pretesament esquerranosa (ignorant que la ciència i la moral van per camins diferents), de la tabula rasa, és a dir, de que tots naixem iguals i que és l'ambient i la educació el que ens fa diferent. Malauradament, l'ombre de Rousseau és molt allargada.

    ResponElimina
  12. És exactament el que diu Pinker, però no sé si el debat està resolt: encara hi ha qui confon dades objectives amb ideologia.

    ResponElimina
  13. Prou sé que aquesta preocupació meva és un terreny, no de batalla, sinó de derrota garantida.
    Quan encara som a centúries de l'acceptació general dels darrers avenços científics, una pila de veus procura maldir dels postulats d'una minoria d'ecologistes radicalitzats (abstenint-se així d'aprofundir en la sagnant ferida que mantenim oberta); alhora que celebra com una promissió les teràpies genètiques i la fantasia de convertir-nos en una espècie de mig ciborgs immortals. Per sort la palmaré abans d'esbrinar la resolució de tot plegat.

    ResponElimina
  14. Sí, Brian, ell ja ho deixa clar que el dogma de la tàbula rasa hi cauen tant les dretes com les esquerres.

    ResponElimina
  15. Girbén, el debat ecològic no hauria de ser tan polèmic, atès que es pot partir de dades quantificables, però prou sabem que està enverinat d’interessos polítics i econòmics.

    ResponElimina
  16. D'acord amb tu, Allau, cap por a seguir els camins que ens portin a aquesta complexa arquitectura del "jo". Genètica, ànima, educació, fenòmens ambientals, química... Som una barreja estranya de tot plegat. Difícil és l'accés a tot plegat quan es tracta d'un mateix; més difícil encara la relació entre dos "jo" que es troben. En tot cas, em semblen fascinats totes les explicacions que porten, no a la veritat (segurament inaccessible, sinó a la reflexió (què enriquidor és el camí!). És el cas de Pinker i és el cas de la clara exposició que ens ofereixes.

    ResponElimina
  17. M'alegra, Enric, que quedi clar, perquè aquests temes em venen una mica amples.

    ResponElimina
  18. Ho va dir Leonard Cohen a "Closing Time: Hi ha una veu del Cel que declara que el teu cos és realment, realment, realment, tu! I a partir d'aquí a fer cançons amb ànima, és clar. Crec que som una barreja de genètica, ambient i misteri.

    ResponElimina
  19. Òscar, no he tingut tanta sort com en Cohen; jo encara estic esperant la veu del cel.

    ResponElimina
  20. El que escrius, Allau, és molt interessant. per malvat que fora Bin laden encara no m'ha destronat els altres dos. per cert, el gran historiador Bullock quasi ens dona a entendre que al costat de Stalin, Hitler era només un xicot perillós. Stalin era el perill personificat ja no només per genocida sinó també per "bon amic" dels que tustava l'espatlla al matí i feia apunyalar a la nit. Falta un Shakespeare que ens escrigui aquestes vides en alexandrins de manera que, al final, les puguem aplaudir.

    ResponElimina
  21. Glòria, val més no fer concursos de malvats, estarem d'acord que, si no hagués nascut cap dels dos, la Humanitat no els hauria trobat a faltar.

    ResponElimina