dilluns, 7 de novembre de 2011

Incorreccions (1931; 1946)

Hergé continuava abduït per les directrius programàtiques de l’Abbé Wallez, qui ara l’encarregà crear una peça de propaganda colonialista sobre la joia de la corona de l’expansionisme belga. Així nasqué “Tintín al Congo”, el moment més problemàtic de tot el conjunt de les aventures de Tintín. Perquè l’aventura anterior amb els soviets d’opereta al darrera, era tan descaradament tendenciosa, que es desmentia a ella mateixa sense necessitat d’antagonistes (fins i tot l’autor ho reconegué poc més tard).  Però l’aventura subsahariana de Tintín actuava de forma prou subtil com perquè Hergé la refés el 1946, amb tots els trets de la canònica línia clara, sense cap penediment a la vista.

Mirat amb ulls innocents, “Tintín al Congo” és un seguit de peripècies i cabrioles còmiques sense gaire conseqüència. Conté moments memorablement estúpids com el d’un rinoceront detonat amb dinamita incrustada a la seva pell, Tintín disfressat de girafa de pega, o el d’un Milú devorat per una serp, que malgrat tot aconsegueix que les potetes blanques del gos traspassin l’epidermis del rèptil. És infantil fins a la medul·la i totalment prescindible (en la mesura que el bell traç d’Hergé ho pugui ser), però també amaga molt mala idea.

Podríem començar per l’exaltació del colonialisme (astutament diluït en edicions posteriors). Tintín arriba al Congo com a ambaixador de la civilització i la francofonia. Actuant com a professor improvisat a l’escola de la missió, afirma davant d’una classe de negrets (a la versió original), “Votre patrie, la Belgique”, tot oblidant el sinistre monarca Leopold II, que havia fet del país africà el seu feu particular i havia esdevingut, a la vegada, exemple vivent de totes les violacions dels drets humans.

No es pot negar tampoc que l’àlbum no sigui racista. Els negres que hi apareixen són crèduls, estúpids i risibles, nens grans en definitiva. La visió no era exclusiva d’Hergé, contempleu si no com retratava Hollywood la negritud durant els anys 30 i 40; però el context històric no és excusa suficient que impedeixi sentir-nos molestos davant d’aquesta injustícia. Malgrat tot, he llegit a més d’un lloc (però les fonts em fallen) que “Tintín al Congo” és l’aventura de Tintín més popular als països subsaharians, cosa que demostraria que no existeixen lectures unívoques, o que potser els africans ens han copsat i se’n foten d’interpretacions massa simplistes.

El tercer punt contenciós és la massacre de bèsties que té lloc en el decurs de l’aventura. La sensibilitat ecologista és relativament recent i a l’època de redacció del llibre no hi havia entreteniment més desitjable que anar a matar mamífers a l’Àfrica (consulteu Ernest Hemingway o John Huston) i col·locar després els trofeus sobre la llar de foc. Tintín actua en conseqüència i, quan té un moment lliure, agafa l’escopeta amb intencions letals. Apart del rinoceront volat amb explosius i la serp perforada, fa autodevorar-se una pitó, clava una guitza a un pobre lleopard que pateix indigestió, es carrega un mico, un búfal i quinze gaseles, és causa de la mort d’un elefant i diversos cocodrils. I Milú priva de la cua i de l’autoestima a tot un senyor lleó. Necessiteu més proves en contra?


Curiosament, més que el colonialisme o el racisme, el que ha ofès a algunes nacions políticament correctes d’avui dia ha estat aquest dispendi de vida animal. Així, a les versions sueca i alemanya, el rinoceront no salta pels aires, sinó que fuig atemorit. Algunes biblioteques ianquis qüestionen la totalitat del llibre; però, qui fa cas dels americans en qüestions de sensibilitats ferides? De fet, “Tintín al Congo” sempre va ser bastant problemàtic als països anglòfons. Va publicar-se en anglès per primera vegada l’any 1991, i en la versió primigènia de 1931 (per no crear més controvèrsies de les necessàries), en blanc i negre. La versió colorejada, que tots hem conegut, es publicà el 2005.

Aquí també es va editar anacrònicament tard (1968), quan ja s’havien publicat totes les aventures de l’època madura de l’heroi del tupè ros. D’entrada va produir-me un gran desconcert per la seva simplicitat o la seva ximpleria, que contradeia les complexitats dels seus àlbums anteriors (que trigaria uns anys en descobrir que no eren realment anteriors). No serà un títol que regali mai al meu nebot. Però, com que sóc contrari a que els llibres es dispensin amb recepta, no proposaré cap política de censura, ni adhesius dissuasius a la coberta, ni acceptaré denúncies de congolesos cabrejats i ofuscats pel placebo de la correcció política. Que cada llibre es defensi davant dels seus possibles lectors.

 Encara així, tot plegat em fa sentir picors a l’esquena. O sigui que passem a la següent aventura.

24 comentaris:

  1. Ha, ha... una molt bona crítica d'un tintinòleg de l'àlbum més disputat (fora del dels soviets qui no hi ha per on agafar-lo!).

    Saps si hi ha una edició traduïda del Tintín al Congo de la del 1935 en blanc i negra?

    ResponSuprimeix
  2. Se'm fa difícil dir fins a quin punt el context històric pot ser, o no, excusa suficient. Hergé era un excel·lent il·lustrador i fabricant de historietes, però no crec que se li pugui demanar gaire més. Era el que avui en diríem un "carca", però llavors no ens resultava tant evident i ens va fer passar molt bones estones.

    ResponSuprimeix
  3. Que jo sàpiga, Galderich, les edicions en blanc i negre s'han de buscar bàsicament en francès; però no em facis gaire cas, que el meu costat bibliòfil és purament inexistent.

    ResponSuprimeix
  4. Brian, el context i l'edat expliquen moltes coses. Els detractors d'Hergé, que tampoc es molesten gaire a conèixer-lo, volen pintar-lo com un simple carca, o fins i tot un feixista. Si em continues llegint, comprovaràs que el dibuixant va evolucionar cap a un liberalisme molt civilitzat. Per fortuna, hi haurà poc del que avergonyir-se a les aventures que vindran.

    ResponSuprimeix
  5. Totes les coses fora de context no s'expliquen, cal veure les evolucions personals i considerar que no era l'únic en reflectir aquells tòpics. I consti que no sóc gens tintinaire, jo. Una pel·lícula infantil clàssica i molt lloada com a exemple de bon cinema per a infants va ser fa anys'La guerra dels botons' i avui resulta absolutament masclista.

    ResponSuprimeix
  6. Pisco, sí, hi ha una versió traduïda al castellà del "Tintín al Congo" en la seva primera versió de 1930, la que va aparèixer en tires a Le Petit Vingtième. És un album gran que s'anomena "Archivos Hergé" (Barcelona: Juventud, 1990). S'hi recullen les primeres quatre històries d'Hergé en dibuix original, en blanc i negre: Las aventuras de Totor, En el país de los soviets (1929), En el Congo (1930) i En América (1931). Si et fa gràcia llegir-lo, ja saps qui el té.

    Júlia, s'acaba d'estrenar "La nova guerra dels botons". Deu ser que el masclisme no passa de moda.

    Allau, poc temps després de llegir aquest àlbum va caure a les meves mans el llibre "Les tres erres" de Mark Twain, un repàs de bestieses de la humanitat en nom de la Raça, la Religió i la Revolució. Hi ha diversos articles que expliquen les brutalitats al Congo del rei Leopold II de Bèlgica. Em va servir per trobar un bon context del còmic. El que desconec és com va acabar l'episodi de no fa molts anys de portar als tribunals aquest còmic.

    ResponSuprimeix
  7. Júlia, recordo haver vist "La guerra dels botons" i no sé si era o no masclista; però, casualment, fa dos dies vaig descobrir que n'estan fent el "remake".

    ResponSuprimeix
  8. Puig, gràcies per les informacions (he respost a la Júlia abans de llegir-te).

    Que jo sàpiga, hi ha un congolès que fa quatre anys que es baralla amb la justícia belga demanant la retirada de l'àlbum, o en el seu defecte, posar-hi una enganxina d'advertència. Tanta persistència recorda l'afer del negre de Banyoles.

    ResponSuprimeix
  9. Tota la vida fugint del rosset i el seu gosset, i ara em convertiré en un semi-tintinòleg per culpa teva Allau, no sé si t’ho perdonaré mai això... Si al final encara aniré a veure la pel·lícula i tot! No vull entrar en noves polèmiques tintinaires amb tu (que segur que perdria merescudament), però em sembla just recordar, com ja has fet tu de fet, que no tothom a aquella època tenia unes idees tan “avançades” com sembla que tenia Hergé.

    Al John Huston li perdono tot, a banda de per algunes esplèndides pel·lícules seves (què dir de “The African Queen” per exemple), especialment perquè les seves aventures a l’Àfrica com assassí d’elefants van inspirar aquella meravella que es diu “White Hunter Black Heart” del Clint Eastwood, una de les meves pel·lícules favorites de tots els temps.

    ResponSuprimeix
  10. Sempre he pensat que les històries de Tintin, per haver estat escrites al llarg de molts anys del segle XX són un bon reflex de l'evolució del pensament i de l'opinió pública i educació de la nostra societat occidental. Tenen un sentit testimonial i, per tant, avaluar-ne la seva 'correció política' o no, no tindrien massa sentit en l'actualitat.

    ResponSuprimeix
  11. Tothom té dret a madurar i modificar el seu pensament, imagino que Mr. Hergé també ho va fer. Aquest Tintín el recordo, el teníem a classe, és clar que eren monges i tot el dia emprenyaven amb el Dòmund (dominiques), o sigui que imagino que els servia per il·lustrar-nos i, de ben segur, va ser el culpable que considerés Tintín un cafre poca-solta. Les meves disculpes als senyors cafres, of course :) I, com l'Òscar, em convertiré en Allau-Tintín, perquè tinc els àlbums a casa i no m'enganxo ni a la de tres :(

    ResponSuprimeix
  12. Des d'una simultània banda lateral, també avui jo m'he engrescat a dir del Congo literari de la meva infantesa. De pigmeus i d'okapis va la cosa.

    ResponSuprimeix
  13. No sé, Òscar, si aquest "avançades" és irònic o no, però vull que quedi clar que el pensament d'Hergé a principis del anys 30 ranciejava bastant.

    I res més lluny de la meva intenció que fer-te un rentat de cervell: per la il·lustració de l'apunt et serà fàcil saber quins t'has de saltar ;p

    ResponSuprimeix
  14. És cert, Tirant, que són un instrument útil per seguir certs corrents de pensament del segle XX.

    ResponSuprimeix
  15. Clidice, que el tinguessin les dominiques ja ho diu tot sobre l'interès de l'àlbum.

    ResponSuprimeix
  16. Jordi, des de fa uns dies corren vents molt africans pels blocs.

    ResponSuprimeix
  17. L'art, a més de no pagar, no en sap res de correccions ni d'incorreccions polítiques. L'estètica tampoc. Ni els nens, afortunadament. Anatemitzar en Shin-Chan perquè ensenya el cul, a la Patrulla X perquè s'estan fotent d'òsties tot el temps, o al Tintín perquè se'n va de cacera al Congo, és no entendre res de res. Agraeixo molt el que dius al segon paràgraf, on fas una crítica de l'àlbum basada en el seu contingut i no en la seua aparent incorrecció política.

    ResponSuprimeix
  18. Quan ets petit t'acostumes a tantes crueltats dels contes..jo el que no entenia és com havia tanta gespa de jardí al Congo.

    ResponSuprimeix
  19. De totes maneres, hi ha coses que em semblen sortides de to, inversemblants a l'univers Tintín. Com quan mata un mico i es disfressa amb la seva pell o fa volar el rinoceront, això està bé al Looney Tunes, però a Tintín?

    ResponSuprimeix
  20. Kalamar, s'ha de reconèixer que no va fer gaire esforç per redibuixar els paisatges africans.

    ResponSuprimeix
  21. Allau, és el Tintin en evolució. Dels soviets fins als Pícaros, del gag sense continuïtat a l'àlbum que té una segona part. Llegit al final de la sèrie, sorprèn. Per ordre cronològic, encaixa força bé.

    ResponSuprimeix
  22. Leb, t'ho pots mirar amb el context de la continuitat i amb tot l'amor d'un fan, però no deixa de ser una historieta ben fluixa.

    ResponSuprimeix
  23. Mira, veig que el Leb ha dit el mateix que jo volia dir, que és un Tintín en evolució i com a àlbum és pobre, infantil.

    A mi se'm fa molt difícil fer anàlisis amb ulls d'avui. "Tintín al Congo" té la innocència i la mala llet de l'època. Les dues coses plegades.

    M'encanten, però, aquells negres que semblen sortits del Nova Orleans dels anys 30.

    ResponSuprimeix
  24. Enric, vam créixer amb Tintín i costa mirar-se'l amb ulls verges: estem disposats a perdonar-li gairebé tot.

    ResponSuprimeix