dijous, 16 de novembre de 2017

Amb un llibre sempre tens companyia

En els darrers anys havia deixat de seguir el cinema d’Isabel Coixet pel poc interès que em desvetllaven els seus projectes. Si amb «The Bookshop» he fet una excepció, és tant pel text en el que es basa com per la composició del seu elenc. La pel·lícula m’ha confirmat que la directora de Sant Adrià continua sent una curosa estilista en el que es refereix a la imatge i, amb la col·laboració del seu habitual director de fotografia Jean-Claude Larrieu, aconsegueix una impecable factura visual. A la reconstrucció (a Irlanda del Nord) d’un poble de la costa de Suffolk a finals dels anys 50 no li puc posar cap pega: m’ha semblat tot força creïble. En qüestions d’embolcall, només la banda sonora d’Alfonso de Vilallonga, emfàtica i fora de lloc, m’ha sobrat totalment.

La meva objecció principal a l’adaptació de la novel·la de Penelope Fitzgerald, que firma la pròpia Coixet, és la forma com l’ha banalitzat fins enfonsar-la en el tòpic (per no parlar de la veu en off que ens acompanya durant bona part del metratge, gairebé sempre una mala decisió com a recurs estilístic). Si el text de Fitzgerald és un animal punxegut i estrany que mai s’erigeix com una campanya subvencionada de promoció de la lectura, el guió de Coixet funciona gairebé com una apologia d’auto-ajuda a favor de la literatura, amb l’eslògan «Entre libros nadie puede sentirse solo» prominent a tots els cartells.

A diferència del llibre, la Florence Green del film es declara amant de la lectura i intenta inocular el seu vici a la jove dependenta Christine. La Christine novel·lesca és un personatge que no podria ser menys lletraferit i mostra gestos decididament pragmàtics; però Coixet —que ha confessat sentir-se molt identificada amb el coratge heroic de la protagonista— tergiversa el final de la novel·la, per convèncer-nos que la literatura pot amb tot. Tampoc pertanyen al llibre els flashbacks borrosos, en els quals Florence recorda les seves sessions de lectura compartida amb el seu difunt marit; ni el lligam sentimental entre el senyor Brundish i Florence; i encara menys la manera irada com engega el General Gamart en un final digne d’un melodrama de Hollywood. Malgrat la traïció a Penelope Fitzgerald, són gestos que no preocupen a una platea ocupada bàsicament per jubilats de baixa intensitat emocional.

Si alguna cosa salva «The Bookshop» són els seus actors protagonistes. A tots ells els hem vist en coses millors, i que requerien més esforç, però aquí no baixen mai la guàrdia. Estic enamorat d’Emily Mortimer pel seu encant modest, que va esclatar definitivament al «The Newsroom» d’Aaron Sorkin. Tant Patricia Clarkson com Bill Nighy són sempre estratosfèrics, i aquí ho broden una vegada més en un cert sentiment d'humiliació.

Amb un llibre d’auto-ajuda sempre tens companyia: la dels teus propis límits.

5 comentaris:

  1. Esperava amb impaciència la teua crítica. La librería és un d'aquells llibres que recomanaria a tothom: ben escrit -la Fitzgerald en sap-, ben traduït, amb una temàtica atractiva a més no poder per als bibliofils i lletraferits, una trama i un desenvolupament impecable, i un final magistral. Si algú comparteix la meua valoració, suposo que entendrà la sensació que jo vaig tenir en veure la peli: és un si però no, però no ho sé.
    La il·lusió per veure l'adaptació al cine d'un llibre estimat anava lligada a la sensació que resultaria impossible sortir-ne satisfet. I així ha estat. Però potser un espectador que no hagués llegit La librería no pensarà el mateix: la peli té molts elements positius com per passar una hora i mitja bé, i emportar-se un bon regust.
    Conclusió: la peli és visible, el llibre, imprescindible.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Però m'empipa els canvis que ha fet, és com si l'hagués abaratit.

      Suprimeix
  2. També va canviar "Mi vida sin mi". James McCain ja deia que les pel·lícules eren una cosa i que els llibres romanien en els prestatges. Sol treballar molt amb el Baró de Maldà i de Maldanell que no es diu "de Villalonga" i sí "de Vilallonga". Vaig freqüentar molt la brossa que escrivia el seu oncle marqués de Castellvell.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ho vaig copiar del full que ofereixen a la sala, ho corregeixo d'immediat.

      Els llibres, més que en els prestatges, haurien de romandre en mans dels lectors.

      Suprimeix
  3. Tens raó però no ho he explicat bé. McCain es referia als seus quan algú li va preguntar que en pensava de les versions fílmiques que se n'havien fet. Aleshores, ell va fer un ges assenyalant un prestatge i va dir: Els meus llibres romanen en els prestatges, donant a entre, clarament, que les versions fetes li eren indiferents.

    ResponSuprimeix