La reina progressa adequadament

La sèrie britànica de la ITV «Victoria» (de moment dues temporades a vuit episodis per cap) narra amb convenients dosis de sacarina els primers temps de la reina titular, la monarca de més llarga durada a la corona anglesa, si exceptuem l’actual Isabel II. Victòria accedeix al tron als divuit anys i des del primer moment haurà de lluitar contra el doble handicap de la seva inexperiència i la seva condició femenina. Com que els temps (1837) eren els que eren (i no és que hagin canviat tant, no ens enganyem), tota dona que volgués actuar en l’escena pública requeria la tàcita sanció d’una figura masculina que l’acompanyés. Aquesta fou en els primers anys del regnat la presència gairebé paterna del Primer Ministre Lord Melbourne; almenys fins que va aparèixer en escena el príncep Albert del ducat de Saxe-Coburg, el qual (mitjançant matrimoni) va donar lloc a una de les grans històries d’amor de tots els temps.

O potser la cosa no va anar ben bé així; però «Victoria» opta sempre per la versió més sentimental, senzilla i agradable dels fets; la que deixa en millor lloc el paper històric de la monarca anglesa. Els esdeveniments reals d’aquests primers anys del regnat, s’utilitzen com a canemàs per ordir altres trames on s’insisteix sobre el dur aprenentatge de la inexperta Victòria, i les tensions creades per un marit desproveït de paper oficial, però que rebutja esdevenir un zero a l’esquerra. Així, entre maniobres polítiques, que semblen més aviat conxorxes d’alcova, i algun simpàtic contratemps conjugal, veiem pompa, palaus i vestuari de gala, que és un dels motius principals per contemplar sèries com aquesta.

I com que la vida de la reialesa a la cort no dóna prou de si, s’inventen altres subtrames (bàsicament amoroses i sobreres) que impliquen tant a nobles com plebeus. Les que es refereixen als membres del servei no disposen ni de lluny de la grapa sociològica que vam descobrir a «Upstairs & Downstairs». I pel que fa a històries inventades a partir de personatges reals, n’hi ha un grapat. La més irritant de totes és una suposada relació homosexual, agònica i punitiva, entre el secretari del primer ministre i el cortesà Lord Alfred Paget.

«Victoria» té una factura decent; però, dins de l’excel·lència habitual de les produccions històriques britàniques, la situaria per sota de la mitja (les maquetes aèries del Londres de l’època fan patir una mica). Tampoc els actors i actrius, un altre dels punts forts de la dramatúrgia al Regne Unit, passen de correctes. Jenna Coleman (Victòria) i Tom Hughes (Albert) són joves i atractius, però incapaços de posseir el carisma que inciti a la iniciació d’un culte nivell «fan». La Coleman, almenys demostra un cert tremp; mentre que Hughes és pur peix bullit.

En general els actors més veterans funcionen millor aquí; però si parlem de destacar-destacar, només Rufus Sewell (etern «beau ténébreux»), com a Lord Melbourne, aixeca alguna onada d’entusiasme. Menció d’honor per a Diana Rigg, tot just jubilada de «Game of Thrones». Repeteix, com a dama d’honor de la cort, el paper de vella malhumorada i desinhibida, amb el que va peixant la seva jubilació.

Confesso que em fa una mica de vergonya passar-m’ho tan bé amb aquesta «Victoria» de tan lleugera substància, plaer culpable sempre a fregar de la novel·leta rosa. [A casa diuen que la segona temporada és millor que la primera. No goso pronunciar-me]. Però, si amb això aprenc un xic d’història (i a fe que l’he apresa), no exigiria res més ara.