A «The Big Sick» (prefereixo oblidar que aquí l’han titulada «La gran enfermedad del amor») els guionistes Emily V. Gordon i Kumail Nanjiani ens presenten una versió ficcionalitzada de la seva pròpia història d’amor. [SPOILER: El fet de saber que en la realitat ja porten deu anys de casats, ens hauria de preparar per un final feliç].
Kumail (que s’interpreta a si mateix) és un jove conductor d’Uber que a les nits treballa de monologuista còmic. Pertany a una molt tradicional família pakistanesa, que fa ímprobes esforços per embarcar-lo en un casament concertat, tot i que el noi ni se senti creient ni estigui interessat en continuar amb la tradició. Durant una de les sessions al club coneix Emily (Zoe Kazan), una estudiant de psicologia que no busca una relació seriosa. Tanmateix aviat s’estableix una certa rutina amorosa entre els dos, rutina que s’interromprà quan ella descobreixi que les seves diferències culturals impedeixen la idea d’un futur en comú.
En un gir pervers del guió, just quan la relació s’ha tallat, Emily ha de ser hospitalitzada víctima d’una agressiva infecció pulmonar i Kumail, com a únic conegut present, ha de firmar una autorització per deixar-la en coma induït. Costa de creure que en el món real decisions mèdiques d’aquesta magnitud es resolguin amb frivolitat tal (en realitat, la malaltia que aquí es narra va produir-se quan la parella ja estava casada); però no em queixaré gaire, perquè és precisament aquest gir el que enceta la part més interessant del film, amb l’aparició dels pares d’Emily (Holly Hunter i Ray Romano) i la seva gradual acceptació de l’ex-xicot de la filla.
«The Big Sick» no és una gran pel·lícula, ni per tema ni per execució; i el seu director Michael Showalter no passa de correcte; però pertany a aquesta envejable categoria de les obres que tenen el cor molt ben posat i que a la llarga ens fan sentir sempre una mica millor, tant en relació amb el món com amb nosaltres mateixos. Pràcticament ni un sol dels personatges és contemplat de forma negativa (llevat d’un espectador xenòfob del club de la comèdia) i els actors i actrius freguen la perfecció. Zoe Kazan, tot i que passa mitja pel·lícula en coma, s’emporta de carrer el premi a l’autenticitat. Encisadora és poc. Holly Hunter roba totes les escenes on figura, però Ray Romano és un implacable (i quasi desconegut) competidor. A Kumail Nanjiani el coneixeu de "Silicon Valley", i aquí manté el pavelló molt alt.
El gran èxit comercial del cinema independent l’any 2017. Aquí independència significa una altra cosa; però no us en penedireu si no l’hi feu fàstics a una mica de contra-corrent.
Kumail (que s’interpreta a si mateix) és un jove conductor d’Uber que a les nits treballa de monologuista còmic. Pertany a una molt tradicional família pakistanesa, que fa ímprobes esforços per embarcar-lo en un casament concertat, tot i que el noi ni se senti creient ni estigui interessat en continuar amb la tradició. Durant una de les sessions al club coneix Emily (Zoe Kazan), una estudiant de psicologia que no busca una relació seriosa. Tanmateix aviat s’estableix una certa rutina amorosa entre els dos, rutina que s’interromprà quan ella descobreixi que les seves diferències culturals impedeixen la idea d’un futur en comú.
En un gir pervers del guió, just quan la relació s’ha tallat, Emily ha de ser hospitalitzada víctima d’una agressiva infecció pulmonar i Kumail, com a únic conegut present, ha de firmar una autorització per deixar-la en coma induït. Costa de creure que en el món real decisions mèdiques d’aquesta magnitud es resolguin amb frivolitat tal (en realitat, la malaltia que aquí es narra va produir-se quan la parella ja estava casada); però no em queixaré gaire, perquè és precisament aquest gir el que enceta la part més interessant del film, amb l’aparició dels pares d’Emily (Holly Hunter i Ray Romano) i la seva gradual acceptació de l’ex-xicot de la filla.
«The Big Sick» no és una gran pel·lícula, ni per tema ni per execució; i el seu director Michael Showalter no passa de correcte; però pertany a aquesta envejable categoria de les obres que tenen el cor molt ben posat i que a la llarga ens fan sentir sempre una mica millor, tant en relació amb el món com amb nosaltres mateixos. Pràcticament ni un sol dels personatges és contemplat de forma negativa (llevat d’un espectador xenòfob del club de la comèdia) i els actors i actrius freguen la perfecció. Zoe Kazan, tot i que passa mitja pel·lícula en coma, s’emporta de carrer el premi a l’autenticitat. Encisadora és poc. Holly Hunter roba totes les escenes on figura, però Ray Romano és un implacable (i quasi desconegut) competidor. A Kumail Nanjiani el coneixeu de "Silicon Valley", i aquí manté el pavelló molt alt.
El gran èxit comercial del cinema independent l’any 2017. Aquí independència significa una altra cosa; però no us en penedireu si no l’hi feu fàstics a una mica de contra-corrent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada