dimarts, 21 de novembre de 2017

Cossos i ànimes


Sembla ser que la principal característica de l’obra del recent Nobel de literatura Kazuo Ishiguro es que no repeteix mai el mateix tipus de novel·la. Del que li he llegit hi ha coses que m’han agradat molt i d’altres que menys o gens; però he aprofitat l’ocasió del premi per repescar un dels seus llibres més apreciats i que jo encara no coneixia: «No em deixis mai» (2005), editat per Empúries amb traducció de l’amic Xavier Pàmies.

«Londres, finals de la dècada de 1990» ens informa la primera plana i tot seguit, comença la narració:
Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos més, fins a finals d’aquest any. M’hi hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys. No crec  que haver treballat de cuidadora durant tant temps, però, sigui per força perquè consideren que ho faig molt bé. Hi ha altres cuidadors molt bons que se’ls ha dit que ho deixessin al cap de només dos o tres anys. I em ve al cap com a mínim un cuidador que ho va ser durant ben bé catorze anys tot i ser un desastre absolut. No em vull posar cap medalla; però sé del cert que estan satisfets de com treballo. I, en conjunt, jo també ho estic. Quasi tots els donants que he cuidat han tingut una evolució molt més favorable de l’esperada. S’han refet tots espectacularment de pressa, i pràcticament cap no ha sigut considerat «inquiet», ni tan sols abans de la quarta donació.
A continuació Kathy rememorarà la seva experiència com alumna de l’aparentment idíl·lica institució de Hailsham i la relació que va establir amb els seus condeixebles Ruth i Tommy. En aquell entorn privilegiat i sobreprotegit els alumnes semblaven rebre una excel·lent educació tot i que sense cap connexió amb el món exterior. De mica en mica se’ns anirà descobrint la natura anòmala d’aquesta situació i el terrible secret que amaga… I poc més puc avançar sobre l’argument sense incórrer en pecat de sorollós «spoiler». Només afegiré que «No em deixis mai» pertany al gènere de la novel·la distòpica, és a dir aquella que presenta una versió paral·lela (i més pessimista) del nostre món real. Qualsevol lector una mica atent, en llegir el paràgraf que he transcrit a dalt, ja s’ensumarà que la Kathy H. ens està fent partícips d’unes vivències que poc tenen a veure amb Londres a finals dels 90 tal com l’hem conegut.

Ishiguro, en la seva única incursió en la fantasia distòpica, opta per no entrar en detalls «tècnics» de protocol i possibles falles d’un sistema científic que amb prou feines embasta, decisió que probablement li guanyarà l’animadversió dels fans del gènere. Tampoc no em sembla que s’enfronti a fons als possibles conflictes morals que tot això implica. Prefereix abordar el problema des d’una perspectiva exclusivament humanista, tot i que els seus personatges —la Kathy, la Ruth i en Tommy— són d’una consistència propera al paper de fumar. Costa d’entendre la passivitat amb la que encaren un sinistre futur anunciat, tot i que ja sabem que no hi ha perspectiva impossible que no sigui vençuda per un bon adoctrinament.

Un cop difuminats els trets agressivament distòpics, el que queda és una novel·leta d’adolescents, amb secrets i traïcions de talla minúscula, i un ara t’estimo i un ara no i un ara potser. Sura per damunt de tot un aire de melangia i un anhel de transcendència o finalitat. Reconec que aquestes vaguetats sublims agraden bastant. Per a mi em resulten insuficients.

De moment, si cal llegir Ishiguro, és per «El que resta del dia», la més britànica de les novel·les escrites per un japonès. Una obra mestra de perspicàcia històrica i modulació sentimental.

2 comentaris:

  1. No l'he llegit i en canvi guardo un record molt punyent de la pel·lícula que interpretaven entre d'altres Keyra Knightley i Carey Mulligan. Era trista, com calia a l'argument i era una distòpia que et feia pensar en allò de "i si això passa...". Si decideixes veure-la la trobaràs fàcilment a la xarxa. És el 2010. Pel que dius entenc que d'una novel·la, potser minsa, en surt una bona pel·lícula.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Així ho espero, perquè el llibre és més aviat ensopit.

      Suprimeix