dimarts, 7 de novembre de 2017

Atrapa’m aquell fantasma

«A Ghost Story» de David Lowery és el tipus de film que a algunes persones els sembla un cim de sensibilitat i audàcia narrativa, a més d’una magistral reflexió lírica sobre el pas del temps; d’altres, en concret jo, l’hem trobada confusa, letàrgica i pueril. Cal reconèixer però que, en general, la majoria de la crítica s’ha rendit als encants d’aquesta cinta modesta i evocadora, o sigui que potser estic pecant d’insensible.

En una casa suburbana de la zona de Dallas viuen el músic C (Casey Affleck) i la seva dona M (Rooney Mara) sense feina coneguda. L’home mor en un accident de cotxe i torna d’entre els morts en forma de fantasma, d’aquells tòpics de llençol amb un parell de forats pels ulls. El fantasma es queda a la casa contemplant el dol de la seva vídua i, quan ella se’n va, roman atrapat entre aquestes quatre parets. Passen els dies, passen els anys, desfilen altres llogaters; de tant en tant C fa coses pròpies d’un fantasma, com fer trencadís amb la vaixella o espantar el personal. De sobte som a un futur molt llunyà, de sobte som a la conquesta del Far West, o hem entrat en un bucle?

A «A Ghost Story» es parla molt poc (tret d’un monòleg dubtosament profund que recita el músic Will Oldham a l’equador del film), abunden els plan quasi estàtics, que poden prolongar-se fins els cinc minuts i les coses que passen no semblen seguir cap lògica interna. Per augmentar la sensació d’experimentalisme i claustrofòbia, el format de projecció és de 1:33:1, amb els cantons arrodonits, com si fos un Super 8 de les vacances dels teus oncles. Només la banda sonora de Daniel Hart m’ha suscitat algun interès.

Però, és clar, el principal problema que em suposa la pel·lícula és aquest coi de fantasma plantificat durant tot el seu metratge als racons dels puestos. Com pots prendre’t seriosament una obra que centra el seu patetisme tràgic en un llençol doblement foradat? Així que, mancat d’ulteriors arguments, he començat a investigar d’on prové aquesta iconografia infantil del que se suposa que ha de ser un fantasma.

Tradicionalment, els esperits dels morts havien de tornar amb la mateixa aparença i vestuari que tingueren en vida, tot i que amb el valor afegit de la immaterialitat. Això estava molt bé a la «realitat», però en la seva representació artística no resultava tan fàcil. Els fantasmes teatrals solien vestir armadura; però el soroll de la quincalla desmentia la seva falta de corporeïtat, i a més la cavalleria va anar a la baixa del Renaixement ençà. El fantasma de Marley al dickensià «A Christmas Carol» carrega pesades cadenes perquè, si no, no sabríem distingir-lo del seu avatar viu.

Un fàcil compromís és el de vestir els fantasmes, no amb el que duien en vida, sinó amb l’hàbit propi de la mort, la mortalla blanca, altrament coneguda com llençol. Des d’aquí és inevitable fer marrada, passar de transcendències, citar el Halloween ianqui i saltar a la disfressa més barata de tots els temps (a la que totes les mares amb (pocs) recursos han acudit). Fa dècades que aquest utillatge pertany a les festes infantils i al Disney Channel, a Casper i a Charlie Brown. No m'ho he pogut prendre seriosament.

2 comentaris:

  1. Gran homenatge al títol a la pel·li d'Abbott i Costello, que pel que dius deu ser millor que aquesta :)

    ResponSuprimeix