Els altres límits

Dilluns passat, com si d’un desig d’embarassada es tractés, em van venir ganes sobtades de llegir alguna cosa d’Agatha Christie. No és que a casa no disposi d’una bona selecció de títols seus on escollir (i potser la seva relectura em podria resultar beneficiosa); però volia fer el tast d’un llibre dels seus encara desconegut. Descartats els negrets i Roger Ackroyd, més vistos que el tebeo, l’únic que em podia oferir la meva biblioteca pública de proximitat era un volum anomenat «El gos de la mort» (Columna, 2003; traducció de Toni Cardona). Constitueix un últim recurs estrany, ja que es tracta d’un recull de contes sovint allunyats de la intriga criminal i més propers a l’esoterisme, terreny que difícilment associaríem amb la molt racional Christie.

Així, al llarg de la dotzena de narracions, desfilen alguns dels motius temàtics més populars del gènere fantàstic: personalitats desdoblades, hipnotisme vampíric, gitanes màgiques, psicofonies, nens fantasmes, somnis premonitoris, taques letals amb forma de gos, i també algun farsant, tot s’ha de dir. Sense ser aficionat a aquest gènere, m’han semblat uns contes correctes i distrets, que es poden recomanar sense vacil·lació. A més, al bell mig de tot aquest desplegament irracional, hi trobareu el conte «Testimoni de càrrec», desenvolupat posteriorment per la mateixa Agatha Christie com a obra de teatre, i traslladada al nirvana del cinema dels diumenges gràcies a Billy Wilder i Charles Laughton.

La popular literatura d’Agatha Christie ha patit sovint vituperis, com ho ha sigut sempre la de qualsevol escriptura que atragués multituds. Cert que la il·lustre dama de Torquay de vegades put a ranci (no va sobreviure la nostra Transició) i fàcilment pot ser acusada de prejudicis de classe, raça i gènere. Potser el més evident és una xenofòbia, compartida per molts dels seus compatriotes: sovint els personatges més negatius són de llinatge mestís, procedents del Continent (francesos, belgues, alemanys) o de l’Orient misteriós.

Però, des d’un punt de vista estrictament literari, apart d’una admirable inventiva, Christie demostra un coneixement de com estructurar i narrar un argument que ja li agradaria a Dan Brown. I després, et trobes fragments com aquest, i has de concedir-li el benefici de la gràcia:

    —Però compte, és un bon senyal —va prosseguir el doctor Campbell Clark—. Temps enrere consideràvem l’home un mer animal, cos i ànima, i donàvem més importància al cos…
    —Cos, ànima i esperit —va corregir educadament el clergue.
    —Esperit? —el metge va fer un somriure estrany—. Vostès, els clergues, què entenen exactament per esperit? Mai no ho han deixat gaire clar. Sempre han tingut por de donar-ne una definició exacte.
    El canonge es va escurar la gola amb la intenció de fer un discurs, però, per a la seva desil·lusió, no li’n van donar l’oportunitat. El metge va prosseguir.
    —Ni tan sols estem segurs que la paraula sigui «esperit». No hauria de ser, potser, «esperits»?
    —Esperits? —va preguntar Sir George Durand arquejant les celles amb expressió burleta.
    —Sí —la mirada de Campbell Clark es va traslladar a l’advocat. Es va inclinar endavant i li va donar un copet al pit—. ¿Està segur —va dir-li amb gravetat— que hi ha un sol ocupant d’aquesta estructura, perquè això és tot, ja ho sap… d’aquesta desitjable residència que ha de ser moblada durant set, vint-i-un, quaranta-un, setanta-un, els anys que siguin? A la fi l’inquilí en va traient les seves coses a poc a poc fins que abandona la casa i aquesta s’ensorra: una pila de ruïnes i decadència. Vostè és l’amo de la casa, admetem-ho, però, ¿no ha notat mai la presència d’altra gent? ¿Criats de passes lleugeres, difícils d’advertir excepte per la feina que fan, la qual vostè no és conscient d’haver fet? ¿O d’amics, estats d’ànim que s’apoderen de vostè i el fan ser, per uns moments, un altre home? Vostè és el rei del castell, sens dubte, però pot estar segur que també hi viu un brivall.

Res, que penso insistir amb la Christie: del «pulp» al cel.