Capital del pecat

La sèrie alemanya «Babylon Berlin» sembla pensada per arrasar entre les audiències amb ingredients d’imbatible pes. Es basa en les novel·les policíaques de Volker Kutscher, que a Alemanya són tot un best-seller (i que aquí ha publicat Ediciones B sense aixecar gaires onades). Dirigeixen a sis mans Tom Tykwer, Hendrik Handloegten i Achim von Borries. Von Borries és conegut sobretot com a guionista de «Good Bye Lenin!»; però Tykwer és autor d’èxits com «Run, Lola, Run», «El perfum» i (amb les germanes Wachowski) «L’atles dels núvols» i la televisiva «Sense8».

«Babylon Berlin» s’ambienta a la segona ciutat del títol l’any 1929, durant la turbulenta República de Weimar, en el parèntesi que obrí la ressaca de la Primera Guerra Mundial i tancà l’ascens al poder d’Adolf Hitler. Uns anys en els quals la ciutat esdevingué gresol de les avantguardes europees, refugi de revolucionaris de tot pèl, capital del cabaret més transgressiu, catau de drogoaddictes i perversos sexuals, i caldo de cultiu d’un nacionalisme antisemita i cripto-nazi.

L’escenari és innegablement atractiu, com ho és la història d’aquest comissari Gereon Rath (el deliciosament ullerós Volker Bruch), trasplantat des de la molt catòlica Colònia per rescatar una cinta pornogràfica que comprometria un important polític. Rath carrega sobre les seves espatlles més traumes dels que són acceptables per un protagonista televisiu: és un morfinòman vergonyant, traumatitzat per la seva participació a la guerra i amb un secret de família que no el deixa en gaire bon lloc. Però apart d’aquesta trama diguem-ne detectivesca, la sèrie ofereix molt més, amb un retrat transversal de la societat, amb revoltes obreres, contrarevolucionaris trotskistes, conspiradors ultranacionalistes, traficants de drogues, policies corruptes i depravats de tota mena.

Tanta ambició narrativa fa que de vegades els capítols es perdin entre la dispersió i la manca de propòsit. I per una sèrie que pretén l’exactitud històrica, de vegades peca de moments superficials o puerils. És el cas del personatge coprotagonista de Charlotte Ritter (Liv Lisa Fries) qui, de forma inversemblant, es troba sempre en el lloc precís en el moment adequat. Parafrasejant el grup Astrud, es diria que «hay una mujer en Berlín que lo hace todo».

El que no se li pot negar a «Babylon Berlin» són uns valors de producció envejables. Te la venen com la sèrie dramàtica de parla no anglesa més cara de la història, cosa que no garanteix en absolut la qualitat; però la veritat és que es nota, des de la reconstrucció espectacular d’un Berlín ja desaparegut, fins una fotografia i un vestuari de primera. Menció especial a un tractament musical molt imaginatiu, que de vegades voreja el video-clip. Memorables el muntatge a partir d’un «lied» de Mahler o l’addictiva «Zu Asche zu Staub» que interpreta Severija Janušauskaitė. Però també molt eficaç la utilització convenientment «tunejada» de les cançons de Bryan Ferry i Roxy Music.

Fins ara hem pogut veure els vuit capítols de la primera temporada i la segona, que ja ha estat filmada, no tinc clar quan ens la passaran. Això vol dir que, encara que algunes incògnites es resolguin, l’últim capítol et deixa completament desconcertat. Potser caldrà reservar-se l’opinió definitiva per quan la tinguem més fonamentada. De moment la cosa, si no genial, pinta ben atractiva.