Feia temps que Quaderns Crema no apostava per un nou autor de narrativa en català; només per això ja ha desvetllat la meva curiositat l’aparició de «Novel·la» de Pol Beckmann (Barcelona, 1991), fins ara conegut per haver escrit relats guanyadors a diversos certàmens literaris (municipals?). Tot fent una ullada superficial descobrim que el protagonista es diu igual que l’autor, el que ens pot fer sospitar que ens trobem amb un enèsim exercici d’autoficció, de tanta sortida en el panorama literari present.
Però ja he dit que la ullada era superficial, perquè si pares una mica més d’atenció t’adones que l’autor du el cognom Beckmann, mentre que el seu personatge es diu Bekman. A més, el títol no enganya, «Novel·la» és cent per cent una novel·la, pura ficció orgullosa de no presentar cap correlat amb la realitat i molt disposada a exposar com funcionen els mecanismes del gènere. En altres paraules menys entenedores, això va de metaficció i postmodernitat, mots vells que potser en català encara suposin un aire de novetat.
En Bekman-personatge és un escriptor barceloní que deu una novel·la al seu editor i que, enlloc d’escriure-la, perd el temps enamorant-se de la Sofia, una dona tan ideal en tots els seus aspectes polièdrics, que si no existís caldria inventar-la. La seva història d’amor és una deliberada col·lecció de tòpics de novel·leta de quiosc, que no cal llegir-la per saber-se-la de memòria. Almenys fins que apareix la Laura, còpia aproximada de la Sofia, menys perfecta, però més passional. Les dues dones es barregen a la vida de Bekman, i ens revelen amb obliqüitat que potser cap dels fets que hem llegit corresponen a la veritat: que els pares de Bekman poden ser a la vegada morts i vius (segons la xicota amb la que surti), que la Sofia i la Laura són segurament titelles d’una comèdia que els hi és aliena, i que el text (tot plegat) que estem llegint, és precisament l’encàrrec que Zenòbia i Cèsar estaven esperant amb candeletes.
O sigui, que en Beckmann escriptor s'ocupa d'advertir-nos en tot moment, que la literatura és invenció i que, per tant, consisteix en un marc convencional que l'autor pot fer saltar pels aires en qualsevol moment. Els lectors freqüents això ja ho sabíem, i els que no ho són, no acostumen a llegir llibres com "Novel·la". Quan alguns dels personatges es queden sense trama i interpel·len l’autor, sembla que retrocedim cent anys i ens posem a l’altura de Pirandello o Unamuno. Per afegir un altre referent culte, els que més en saben han comparat «Novel·la» amb la sofisticació excèntrica de Francesc Trabal, un altre autor (difunt, en aquest cas) de Quaderns Crema.
Sigui com sigui, una trama on poca importància té el que passa, perquè tot és igualment possible, no tindrà mai gaire grapa. El llenguatge —fred, genèric, proper al clixé— tampoc és de gaire ajuda. I els vaivens entre la Sofia i la Laura només mantenen l'interès fins a un cert punt. Per això "Novel·la" decau en el tram final, incapaç de fer atractiva la seva palesa intel·ligència.
Però ja he dit que la ullada era superficial, perquè si pares una mica més d’atenció t’adones que l’autor du el cognom Beckmann, mentre que el seu personatge es diu Bekman. A més, el títol no enganya, «Novel·la» és cent per cent una novel·la, pura ficció orgullosa de no presentar cap correlat amb la realitat i molt disposada a exposar com funcionen els mecanismes del gènere. En altres paraules menys entenedores, això va de metaficció i postmodernitat, mots vells que potser en català encara suposin un aire de novetat.
En Bekman-personatge és un escriptor barceloní que deu una novel·la al seu editor i que, enlloc d’escriure-la, perd el temps enamorant-se de la Sofia, una dona tan ideal en tots els seus aspectes polièdrics, que si no existís caldria inventar-la. La seva història d’amor és una deliberada col·lecció de tòpics de novel·leta de quiosc, que no cal llegir-la per saber-se-la de memòria. Almenys fins que apareix la Laura, còpia aproximada de la Sofia, menys perfecta, però més passional. Les dues dones es barregen a la vida de Bekman, i ens revelen amb obliqüitat que potser cap dels fets que hem llegit corresponen a la veritat: que els pares de Bekman poden ser a la vegada morts i vius (segons la xicota amb la que surti), que la Sofia i la Laura són segurament titelles d’una comèdia que els hi és aliena, i que el text (tot plegat) que estem llegint, és precisament l’encàrrec que Zenòbia i Cèsar estaven esperant amb candeletes.
O sigui, que en Beckmann escriptor s'ocupa d'advertir-nos en tot moment, que la literatura és invenció i que, per tant, consisteix en un marc convencional que l'autor pot fer saltar pels aires en qualsevol moment. Els lectors freqüents això ja ho sabíem, i els que no ho són, no acostumen a llegir llibres com "Novel·la". Quan alguns dels personatges es queden sense trama i interpel·len l’autor, sembla que retrocedim cent anys i ens posem a l’altura de Pirandello o Unamuno. Per afegir un altre referent culte, els que més en saben han comparat «Novel·la» amb la sofisticació excèntrica de Francesc Trabal, un altre autor (difunt, en aquest cas) de Quaderns Crema.
Sigui com sigui, una trama on poca importància té el que passa, perquè tot és igualment possible, no tindrà mai gaire grapa. El llenguatge —fred, genèric, proper al clixé— tampoc és de gaire ajuda. I els vaivens entre la Sofia i la Laura només mantenen l'interès fins a un cert punt. Per això "Novel·la" decau en el tram final, incapaç de fer atractiva la seva palesa intel·ligència.
Jooo ¡
ResponEliminaBueno...pos ja tá¡
No la leeré.
Salut
Salut!
Elimina