D’ençà l’estimulant «Y tu mamá también» (2001), el mexicà Alfonso Cuarón no havia tornat a parlar del seu país a les seves pel·lícules, ocupat com estava de demostrar la seva vàlua en el món competitiu del cinema comercial més digne. En són la prova, escassa en el temps, «Harry Potter and the Prisoner of Azbakan» (2004), «Children of Men» (2006) o «Gravity» (2013).
Amb «Roma» recupera la seva pàtria i la seva infantesa, i descriu uns quants mesos de la vida d’una família benestant de la molt burgesa Colonia Roma del D. F., un dels barris més privilegiats de la capital. Òbviament Cuarón parla en primera persona, amb coneixement de causa i amb amor pel detall viscut. I ho fa des del punt de vista de la mirada més humil, la de Cleo (Yalitza Aparicio), la minyona mixteca, senzilla i entregada als seus amos benèvols, però amos al capdavall. Durant els mesos següents, contemplarem com minyona i mestressa viuen desgràcies diverses, tot explicat amb contenció admirable, sense subratllar el drama més del que és necessari.
Cuarón —que actua com a veritable home-orquestra en qualitat de director, guionista, muntador i responsable de la fotografia— no pot evitar delatar l'afecte que li desvetlla aquesta història, on tot respira el to just de la vida viscuda. Al film s’hi barreja, amb fluïdesa magistral, la petita història íntima dels perdedors amb la dels possibles vencedors que també foren finalment vençuts. «Roma», apart de sensorialment bellíssima, és una d’aquestes obres enormes en les quals el sentiment les sobreïx i de les quals cap espectador en surt immune. Cap amant del cinema se l'hauria de perdre.
********************
Dit tot això (i paradoxalment), la que és sense discussió una de les pel·lícules de l’any —amb una composició de cadascun dels plans plena de detalls d’orfebreria (tant a les escenes de masses, com al retrat d’interiors), un disseny de so fabulós i una fotografia en esplendorós blanc i negre i gris—, només es podrà veure al cinema (que és el seu veritable mitjà natural) durant un període d’exhibició limitada i en sales molt concretes (a Madrid i Barcelona seran els Verdi) abans de fer el salt definitiu a la plataforma Netflix el 14 del mes present. A partir d’aquest moment, l’exquisidesa de «Roma» quedarà a mercè de les pantalles menys grans i (sovint) petites que la vulguin acollir, en un estira i arronsa on el populisme del format esclafarà moltes de les excel·lències audiovisuals. Trist destí!
Amb «Roma» recupera la seva pàtria i la seva infantesa, i descriu uns quants mesos de la vida d’una família benestant de la molt burgesa Colonia Roma del D. F., un dels barris més privilegiats de la capital. Òbviament Cuarón parla en primera persona, amb coneixement de causa i amb amor pel detall viscut. I ho fa des del punt de vista de la mirada més humil, la de Cleo (Yalitza Aparicio), la minyona mixteca, senzilla i entregada als seus amos benèvols, però amos al capdavall. Durant els mesos següents, contemplarem com minyona i mestressa viuen desgràcies diverses, tot explicat amb contenció admirable, sense subratllar el drama més del que és necessari.
Cuarón —que actua com a veritable home-orquestra en qualitat de director, guionista, muntador i responsable de la fotografia— no pot evitar delatar l'afecte que li desvetlla aquesta història, on tot respira el to just de la vida viscuda. Al film s’hi barreja, amb fluïdesa magistral, la petita història íntima dels perdedors amb la dels possibles vencedors que també foren finalment vençuts. «Roma», apart de sensorialment bellíssima, és una d’aquestes obres enormes en les quals el sentiment les sobreïx i de les quals cap espectador en surt immune. Cap amant del cinema se l'hauria de perdre.
********************
Dit tot això (i paradoxalment), la que és sense discussió una de les pel·lícules de l’any —amb una composició de cadascun dels plans plena de detalls d’orfebreria (tant a les escenes de masses, com al retrat d’interiors), un disseny de so fabulós i una fotografia en esplendorós blanc i negre i gris—, només es podrà veure al cinema (que és el seu veritable mitjà natural) durant un període d’exhibició limitada i en sales molt concretes (a Madrid i Barcelona seran els Verdi) abans de fer el salt definitiu a la plataforma Netflix el 14 del mes present. A partir d’aquest moment, l’exquisidesa de «Roma» quedarà a mercè de les pantalles menys grans i (sovint) petites que la vulguin acollir, en un estira i arronsa on el populisme del format esclafarà moltes de les excel·lències audiovisuals. Trist destí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada